Diumenge. Carnaval. Angeleta, pagesa fascinada per la ciutat –una xicota alta, morena, desairosa, de faccions vulgars, boníssima–, s’ha llogat en una altra casa, de seguida. S’acomiada de nosaltres amb les llàgrimes als ulls. No crec pas que torni mai més al país.
Amb el meu germà anem a viure en una dispesa del carrer de Pelayo núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins, i una quantitat de desconeguts. És una pensió d’estudiants, pobra, agitada, d’un desordre indescriptible.
Tarda de Carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix –encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà a «La Revista», una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.
A la taula veïna sento que Miquel Ferrà diu a mossèn Riber, amb un aire desimbolt i lleuger, que no s’ha hagut de preocupar mai del problema econòmic. Mossèn Riber se’l mira amb una mirada oliosa i benigna. L’hauria esquarterat, triturat, desfet.
Sempre resto perplex davant la manera com les dates afecten el Carnaval: 90 anys després, el Carnestoltes no pot prendre la ciutat perquè, pobret, ja fa cinc dies que cria malves, aquí.
Diferències amb El primer quadern gris:
Miquel Ferrà posava la seva rialleta d’hospicià mes estúpida en dir-me que no s’ha hagut de preocupar mai del problema economic. L’hauria triturat.
“Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida” (25 de febrer).
“En el fons envejo la gent que es diverteix –encara que sigui aparentment”(2 de març).
Pla es posa del costat de l’empatia, de la vida, tot i que com a artista sap prou bé que aquesta diversió amaga sempre una roca de duresa. Per això hauria triturat a Miquel Ferrà.
És ben curios! Pla no sap si podrà pagar la quota de l’Ateneu i, malgrat això, la família té servei domèstic: l’Angeleta. Clar que, el “salari” de la noia debia representar, poc més, que la seva alimentació.
La descripció de la pensió i els seus ocupants -situació a la qual s’hi veu abocat. La tarda de diumenge de carnaval, a l’Ateneu, traduïnt Renard -tot i apassionar-li s’intueix una certa recança? El comentari de Ferrà que posa el dit a la nafra… Tot plegat, em fa pensar que a Barcelona (no obstant la major possibilitat d’accés als llibres, biblioteques, personatges de la cultura…) Pla no s’ho passa gens bé: solitari, trist, abatut.
Bona setmana,