Joan Climent és un home d’una ironia gairebé imperceptible –i en aquest sentit em sembla un superbarceloní. Té molt bon gust, cultura clàssica (llatí) molt ben administrada amb vista a la vida. Un dia em digué –ho vaig trobar molt curiós– que el que li ha donat més seguretat i confiança en la vida és saber el llatí. Catòlic –sense a penes creure en l’infern. Creu en el cel com un lloc de vida espiritual. El sentit de la vida és la perfecció individual. Escriu deliciosos epigrames. Es nega a publicar res. Creu que les passions poden ésser positives. Tradueix els poetes llatins, Villiers de l’Isle-Adam i Gautier. Ha renyit amb dos o tres vells amics perquè els sentí blasfemar. No el preocupa l’altra vida. Defensa els actes del culte extern, la confessió i la comunió com a esglaons de la perfectibilitat. Diu ésser partidari de fomentar totes les aspiracions: la primera cosa que hom abandona són les aspiracions si no resisteixen les proves que les més insospitades circumstàncies posen en el seu camí. És un conversador deliciós –una mica torturat per timidesa– i un gran amic. El seu gran clàssic és sant Francesc de Sales, fins i tot el més bleda i ensucrat.
Avui em deia que escrivint tinc un excés de mania geomètrica. No he pas comprès, amb claredat, el fons del seu pensament. Si vol dir que la meva prosa queda dura, poc greixada, desproveïda de languidesa i de caigudes d’ull, té raó. Si vol dir que la meva tendència –inassolible– a la claredat la perjudica, també.
.
Escriure. Generalment se sent dir que quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les «quartel·les» –aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers– encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.
Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.
Espero en candeletes les vostres propostes.
Respecte al “Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.” jo, m’he quedat igualment perplexa i encuriosida!
Quan a la paraula “quartel·les” no l’he trobada en cap diccionari. Podia ser un terme encunyat per Josep Carner?
Si ja és difícil, tot sovint, ordenar les idees pròpies i bastir-les clarament; com no ho ha de ser: posar-les sobre el paper de manera entenedora i encertada…
“Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell”. Però si això és poesia!
“excés de mania geomètrica”: la poesia, la més exacta de les arts, em sembla que diu Margarit. També torna a allò de Cezanne, dels paisatges geomètrics, de l’abstracció.
“la meva prosa queda dura, poc greixada”: com es coneix ell mateix. A mi m’agrada la seva prosa, precisament per això. Tan extensa, i tan breu alhora, la seva obra.
He, he, he, està molt bé aquesta punxada al cul dels egos del personal, Quark.
Jo sóc ´massa mandrós pel conflicte de la competició, però com que ningú sembla fer-te cas, et donaré el gust. Em fa gràcia que la proposta no decaigui i sí que sóc sensible a caure de quatre grapes davant d’aquests jocs:
“L’ocell miop ha pres l’Airbús que venia de cara per un company. Ara cau, ert, pendulant com una quartel·la.”
(Mira, de pas aprofitem la parauleta dels nassos)
Bon dia, i si sou tan miops com jo, aneu amb compte amb el que ve de cara.
A mi això em recorda algun dels teus contes, Florenci! Però està molt bé, que t’hi hagis atrevit, jo en sóc completament incapaç. No faria mai el que no sé fer, igual com un gat sap fer d’altres coses, però no ballar.
Moltes gràcies Helena. Però això de saber fer és una cosa – molt agradable per mi i perillosa pels altres, pel que té d’estímul – que dius tu que tinc, i t’ho agraeixo, només faltaria, però que no és segura. El que tinc és força barra, això segur. A més no parlo de com vola la pobra bèstia, sinó de com planeja després de la funesta trobada. No sé si això a Pla li hauria semblat homologable. Queda en Quark, amb el seu veredicte de proposador. A veure que diu…
Què tinguis molt bon dia!
No cal encaparrar-s’hi gaire amb la descripció del vol de l’ocell perquè Salvador Espriu ja la va fer:
“Quan per la muntanya que tanca el ponent , el falcó se’n duia la claror del cel, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.”
SALVADOR ESPRIU
Perdoneu,
el falcó s’enduia…
Que oportú, Antoni. És preciós aquest poema, la cançó i el “mentre comprenien savis dits de cec”, que no ve a tomb, o sí, però és que m’emociono. Justament avui pensava en aquest poema, quina casualitat!
Sí, Helena, una de les coses maques de la vida és emocionar-se quan llegim algun escrit que ens agrada molt, sobretot poesia. Jo sóc incapaç de llegir en veu alta un poema perquè se’m neguen els ulls i se’m fa un nus a la gola.
Coi Antoni, això és trampa. Qui pot competir amb l’Espriu? Mare meva, quin abús…
Ara, sense broma: poema i la versió cantada insuperables. I sí, sense emoció què ens quedaria?
Doncs internet ens fa un favor als que no podem llegir un poema en veu alta.
També sense broma, Florenci, la teva descripció del vol de l’ocell és molt bona. M’agrada pel to d’ironia que li has donat. La meva manca absoluta d’imaginació no em deixa escriure res semblant al que tu has escrit.
Gràcies Antoni, tot i que, com ja li he admès abans, més aviat he descrit una caiguda lliure. Sobre la imaginació mira que diu sempre en Pla d’ell mateix, i a mi mai m’ha conveçut. Retornant al “falcó que s’enduia la claror del cel” que has portat, cal dir que és una imatge única. Copiant l’Helena, dic que dintre d’una cosa tan petita n’hi una de ben gran.
Vola baix, l’estornell: sembla trist! Les ales li pesen i el bec no somriu.
Insegur, mira el niu: el fill se li ha mort!
Que trist i que maco, Jaume! Me’n recordo d’ “El rossinyol i la rosa”, o “El prícep feliç” de Wilde, posats a comparar.
Moltes gràcies, Helena, pel teu compliment!
M’ha agradat la proposta de’n Quark i, aparcant el sentit del ridícul – limitat – m’ha vingut això al cap; cap premeditació.
Pla era molt estrany amb les coses poètiques. Mai no el vaig acabar de comprendre. Jo, l’any 73, “em” vaig publicar un llibret de poesies que era, literalment, espantós: idò bé, a Pla (n’hi vaig regalar un…) li encantava, que em deia, sorneguer. Curiositat: se’n sabia, per cor, tres o quatre i sempre me les recitava. “Rivíem” (com diuen a l’Empordà) com a nens, amb aquest tema…!!!
Caram Jaume, benvinguts siguin els aparcaments de sentit del ridícul si són per a compartir impremeditacions d’aquest calibre. Déu n’hi do el trist que t’ha sortit; esperem que tinguis el dia amb el bec una mica més alegre. Les teves experiències sempre són un gust de llegir. Moltes gràcies per compartir-les d’aquesta manera tan planera i reconfortant, sense espantar el personal.
Canvi de terç: Crec que el senyor Quark és molt llest, perquè ha animat l’entrada d’avui – crec que és una cosa d’agrair, no? – però encara no ha fet la seva proposta. Què Quark? què fem, mestre? Ens animem, o esperem a que ens n’oblidem?
Amb tot l’afecte, bona vesprada.
Molt agraït, Florenci!
Completament d’acord amb l’”exigència” sobre Quark: ha tengut una idea ben bonica…i, ara, doncs, cal que s’expliqui!!! Gràcies, Quark, també!!
\o/ /º\ \o/ /º\ \o/
/º\ \o/
Aquest cop és molt bo, Martí. Poesia de dibuix animat!
En Quark tira la pedra i amaga la ma! M’ha encantat aquesta acció: mireu què ha provocat.
Fins ara,
Sempre em fa l´efecte en llegir opinions sobre sentiments religiosos, que en Pla ens hi suggereix: apa, nois, endavant, són falòrnies, però què hi farem, és el que hi ha… EM