Dimecres de Cendra. Divago, ensopit i morós, pels carrers.
De dalt del carrer de Claris estant, es veu, al fons de la Via Laietana, un dit de mar. La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.
.
El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.
.
Aquestes joves senyoretes tan primes i gràcils, de cama llarga i d’ulls vius i esperitats que circulen davant de la meva vista, estan destinades (una bona part d’elles) a pesar vuitanta-cinc quilos i a portar una bata amb un cinturó de borles una gran, gran part de la vida.
.
Hi ha moments que el paisatge de l’Empordà m’obsessiona. És un paisatge que, tot i tenir sovint una elegant vaguetat, no és mai limfàtic, ni flàccid, ni deliqüescent.
.
Penso en la nota de Joubert: «Quan un meu amic és borni, el miro de perfil».
.
Angeleta. Ens ha vingut a veure ja dues vegades a la dispesa i avui –deu haver fet festa– ens ha deixat un paper escrit d’una simplicitat emocionant. Ens diu que s’enyora molt i que, si tenim algun parell de sabates per a posar-hi mitges soles, ella ens les portarà al sabater. Sembla que en coneix un de magnífic. Angeleta es recorda de nosaltres. Tan poc que nosaltres ens recordem d’ella!
.
Al carrer de Mallorca, a la nit, no se sentia tocar cap rellotge de campanao almenys jo no recordo haver-ne sentit cap. Al carrer de Pelayo se’n senten diversos, d’una gravetat imposant, magnífics, d’una sonoritat que queda llarga estona flotant en l’aire.
L’entrada d’avui, de vuit paràgrafs aïllats, va bé per fer números. I els he fet, valorant cada un d’ells. Aquests valors són absolutament personals, discutibles i encotillats en un blanc i negre impossible. Els matisos hi són, però m’he obligat a decantar-me per la tendència que em guanya. No penso revelar quin paràgraf és quin.
Positius o que em deixen un regust optimista:4
Negatius o que em deixen un regust pessimista:4
Curiós empat. N’hi ha un de més aviat pessimista que se’m positivitza per divertit.
I ara, una altra classificació on hi valoro l’efecte que, a mi com a lector, em domina (vull dir que n’hi ha que els fan tots i més alhora):
Divertits:3 Lírics:3 Filosòfics:1 Decididament depriment:1
Quina manera més poca-solta de perdre el temps, oi?
Què tingueu un dia gens ensopit o morós.
“El seny català” és relacionat amb el nostre caràcter lent: no estimem d’entrada, per “escepticisme”, que diu Pla, però quan estimem ho fem de debò.
“les senyoretes tan primes i gràcils”, “que estan destinades (…) a pesar vuitantacinc quilos” és una afirmació que es pot relacionar amb el següent paràgraf: el paisatge de l’Empordà no és mai flàccid, per exemple, com ho seran aquestes senyoretes.
“Quan un meu amic és borni, el miro de perfil”: com els egipcis, sense perspectiva, a vegades cal.
Pla tenia l’obsessió – aquí només dibuixada – que les senyoretes, un cop casades (màxim i únic propòsit…) s’engreixaven de valent. De fet, deia que, ja a la seva nova llar, bàsicament cuinaven. I entre guisat i guisat, anaven picant; llavors, inevitablement, esdevenien grasses i, naturalment, s’abandonaven.
Era, obviament, una altra època…una altra mentalitat!
Ara també passa, conec dos casos de noies que s’han engreixat molt en casar-se, com si no haguessin de conquerir el seu marit, ja. És ben veritat això del “màxim i únic propòsit”, casar-se, en moltes dones. Jo no hi crec en “una altra època”, les coses, en el fons, no canvien gaire.
Però hi ha més obsessió, impossible, per conservar el tipus dels divuit anys. De manera que estan més primes, les dones, però amb més arrugues, més tibades.
De quina manera més tòpicament “catalana” despulla Pla el concepte de seny! I quant a les senyoretes que de gràcils passarien a grasses i no gens atractives, no devia ser que Pla anava curant-se en salut davant el seu determini interior, ja de bell antuvi decidit, de no comprometre´s de bo de bo amb cap dona? Això em fa pensar el nostre Pla. EM
Avui m’agrada destacar una frase:
“La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.”
Aquest punt de fibra sentimental de Pla -”Tan poc que nosaltres ens recordem d’ella!”- que va sortint de tant en tant.
Sí, Pere: és una manera de recordar-se’n.
Antoni: a mi també m’agrada molt aquesta frase. Ara, què el paisatge no sigui “limfàtic, ni flàccid, ni deliqüescent” ho trobo una mica massa recargolat. Aquests tres adjectius, alhora, fan un conjunt inusualment efectista, massa repensat. Però bé, una nota una mica desafinada – això em sembla avui, a més – dins una simfonia, és lleig d’assenyalar.