_______________________________
Balzac, escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte –un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac -Mesmer, Gall fan riure.
Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per a saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.
Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.
.
El seny.
Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de «La Sociedad» i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques, essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.
Balmes fa la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.
.
.Adorna molt una família tenir un fill a la Universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.
.
Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda –que és una cosa conspícua i sòlida. Escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.
.
Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.
.
De Nietzsche, «Crepuscle dels Déus»: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la qui no resisteix mai».
L’entrada d’avui m’ha fet riure molt (digueu-me bàsic). Tota ella té un aire destraler, bastant “gamberro”. M’encanta! Balmes i Zola per terra, sense miraments, apa! el seny català, aquella entelèquia, si fa no fa, també; sarcasmes a dojo sobre els fills a l’estranger (hi ha coses que no canvien, per més satèl·lits que ens espiïn), el Nietzsche més misogin, i no sé que més.
El més risible: un Pla convertit com Charlot o Buster Keaton, fent-se un embolic amb les cames quan fa instrucció. I el comentari del sabre, impagable. De la crítica literària i la reflexió filosòfica a l’slapstick. Aquest dietari és com aquell oli en esprai que es deia 3 en 1: cap+cor+estòmac= gimnàstica mental completa per començar un diumenge en forma. Molt saludable!
Bon dia a tothom.
Això de les “galindaines”: com se’n riu d’ell mateix. Com se’n riu dels que viuen de renda, “una cosa conspícua i sòlida” és d’una ironia total. I ell, en el fons, es deixa bé: “Escriure té més força: fa viure de l’aire del cel”: o sigui, no tocar de peus a terra: hi ha res de més desitjable? Jo almenys ho veig així. Darrere de tota obra hi ha l’anhel de trascendència.
Pel que fa a la cita de Nietzsche: és curiós que una mateixa dona pot tenir virtuts masculines o no en diferents moments de la vida.
No feu gaire cas del que diu Pla sobre Balzac. Es contradiu, perquè, ara no recordo on, Pla fa elogis d’alguna novel·la concreta de Balzac.
Avui ens parla de tota l’obra de l’escriptor francès en general, però em sembla ara recordar que “Pare Goriot” i alguna altra li van agradar.
Llegiu el que diu Pla el 10 d’octubre sobre Balmes.
http://elquaderngris.cat/blog/?m=20081010
No crec doncs que es pugui dir tan alegrement “Balmes i Zola per terra”. És com quan parla d’en Carner o de l’Ors, per posar exemples coneguts en aquest Quadern: un dia una de freda i l’endemà una de calenta. I de Balzac, aquesta engegada és certa, però com diu l’Antoni hi ha més coses.
La frase Nietzsche i l’adhesió implícita de Pla, demostracions de misogínia? Jo no gosaria dir-ho si posem les coses a lloc. El clixé de la dona de mitjan segle xix, no permet pensar que aquesta afirmació és justament el contrari, un elogi admiratiu d’una determinada classe de dona?
Tot això no és cap envestida personal, Florenci, sinó unes petites discrepàncies que no han d’amagar l’interès que em desperten les teves observacions.
No, no, si vist amb aquest detall, estic totalment d’acord amb tu, Ramon. Per tant, no només m’ho agafo d’una manera personal, sinó que coincidim. Passa que, de la mateixa manera en Pla es lleva un dia d’una manera, i l’altre dia d’una altra, crec que era evident que avui s’havia llevat amb el peu canviat amb Zola i Balmes: carregar-se l’adjectivació d’un i dir que l’altre és insuportable, tan alegrement, és com per dir, amb la mateixa alegria “a terra”, crec. Ara, si ens treiem l’alegria de sobre i anem filant pas per pas, evidentment que la cosa té moltes més dimensions (i el que dius de Nietzsche -el meu comentari és unidimensional, és una eviència total-, i el que diu l’Antoni sobre que en un altre lloc comenta que li agrada Balzac, i el que pugui dir qualsevol amb criteri).
Simplement, ho sento, l’entrada m’ha fet, per sobre de tot, riure, i com a tal, he preferit respondre amb la mateixa lleugeresa (sí, és cert, la mateixa lleugeresa que jo, de vegades, critico). Mira si estava d’humor, que he dedicat aquest final de tarda a fer un muntatge pels lectors del bloQG, inspirat per la frase del sabre:
http://www.youtube.com/watch?v=22L0-pb1ZKw
L’anava a penjar però, per alguna rao misteriosa, no ha pogut ser. I llavors m’he trobat el teu comentari. El que més greu em sap és per la cosa del Nietzsche, on tots teniu molta rao. Creia que quedava clar que estava de broma, però em dec d’haver expressat malament.
Demano disculpes.
Quina de les dues dones, la masculina o l’altra, és la que és digna d’”elogi admiratiu”?, no em queda pas clar, encara que venint de Nietzsche…
Milan Kundera deia allò tan llarg que “la dona no pot resistir la veu de l’home que es dirigeix a la seva ànima”, “l’home no pot resistir la dona, l’ànima de la qual no pot resistir la seva veu”. Saber-se això de memòria és com aprendre’s, sense esforç, un poema!
Helena, això que em demanaves (“Quina de les dues dones, la masculina o l’altra…”)… d’entrada em va desconcertar. Suposo que quan parla de “virtuts masculines” es refereix a caràcter i decisió, fidelitat a algun ideal, principi, etc., “virtuts” que l’estereotip de l’època no crec que associés en general a la dona. No pretenia anar més lluny, i crec que de no hi ha pas “dues” dones, una de bona i una de dolenta.
Això de Kundera, com dius, més aviat llarg, sí, però digne de ser citat. També s’hauria pogut girar a la inversa: “l’home no pot resistir la veu de la dona que es dirigeix a la seva ànima”.
Ramon, em sembla que Kundera sí que n’és una mica, de creure’s superior, no planteja les relacions d’igual a igual: “la feminitat del part, de l’alletament, del marciment eterns, la feminitat que es mofa d’aquell segon fugisser en què la dona creu ser estimada i se sent un ésser irrepetible” (“El vals de l’adéu”). Però la veritat és que em cau la baba davant d’aquest escriptor! 8 de març, no és el dia de la dona?