Havent dinat, trobo Alexandre Plana a la Biblioteca. M’agafa pel braç i em porta a la penya de l’Ateneu per antonomàsia, que és la coneguda també per la penya del doctor Borralleras. Baixem l’escala del primer pis, travessem la sala de premsa estrangera i entrem al local, tan baix de sostre, de la cèlebre tertúlia.
Plana em presenta al doctor Borralleras, que seu al fons del local. M’acull amb una cordialitat que em demostra que Plana m’ha fet el llit. Després, Borralleras em presenta als presents. Recordo el doctor Dalí, Enric Jardí, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Camps Margarit, Josep M. de Sagarra, Pere Rahola, Antoni Homar, Andreu Barber, el doctor Mainou, Lluís Valeri, Lluís Llimona, Estanislau Duran, Teodor Saló, Màrius Aguilar, el pintor Labarta, el professor Tayà, Solé de Sojo, Miró i Folguera, Magí Sandiumenge, el mestre Pahissa, Joan Creixells, Josep Barbey… Potser encara hi havia algú més que no recordo en aquest moment.
La rebuda és naturalment una mica freda i reservada. Jo estic una mica avergonyit. Plana sembla content. En prendre seient al costat de la porta d’entrada, el doctor Borralleras em dedica un somriure amable, ple de cordialitat i d’interès.
Etiquetes: Afegir nova etiqueta
Bon dia,
Sembla que Pla s’asseu entre celebritats, avui, a la sala de tertúlies de l’Ateneu.
No entenc per què diu que Plana li ha fet el llit. Alexandre Plana no era el seu protector?
Això és tot un bateig de foc. Quin valor! Després, però, esdevindria un dels reis del camp de batalla, no? En Pla es presenta sovint a sí mateix com un ser no gaire insociable, fomenta una sociabilitat selectiva: va a llocs, comparteix xerrades de cafè, s’apunta a l’ateneu; edifica els seus espais favorits sempre que pot.
Maria Rosa: fer el llit és preparar el territori a algú, posar facilitats. En Plana els ha d’haver parlat del Pla en termes elogiosos. Bé, jo ho entenc així, és clar.
Antoni, notícia!
Ahir vaig passar la tarda amb un grup on els més jove tenia 70 anys. Els vaig deixar anar la paraula d’ahir. Després d’un divertit debat lingüístic, un senyor amabilíssim, m’engegà: “home, en francès hi ha ‘astiquer’, que vol dir brunyir, treure llustre, i ‘astiqué’, brunyit, enllustrat. Pensa que hi ha llocs de la Catalunya on estan molt més afrancesats que per aquí baix”. No em va semblar cap bestiesa. A casa, amb l’ajut de diccionaris ho vaig confirmar. És més, considero “brunyit” (com si portés brillantina al cabells, o alguna cosa així) em quadra més amb el personatge, n’augmenta el rebuig físic, que la traducció ”enteco” (esprimatxat, menut, “canijo”, potser més útil com a caricatura de poeta empobrit, incomprès) que l’il·lustre Ridruejo s’esforçà en trobar, pobre, recordant-se de tota la parentela d’en Pla, imagino. Si tenim en compte que la influència francesa que tenia no és poca (moltes lectures que fa són franceses i en francès) defenso com a plausible que adaptés la paraula original, perquè la jutjà més ajustada i intraduïble que cap altra de catalana. Això últim ho suposo jo, és clar.
Disculpeu la llargada del comentari, però crec que valia la pena de comentar la nova pista.
“Asticat” era corrent a ca meva, a Cadaqués. Volia dir “prim”, “magre”. També se sentia, igualment a Cadaqués, “astigat”, que és la forma que havia sentit a Figueres (això poc és pas estrany perquè, segons les interrelacions familiars, a Cadaqués tant es pot o podia sentir, diré per cas, “mosatros” com “naltres”). Sempre m’havia fet l’efecte que es tractava d’un mot general i ben català. Fa anys, ja l’havia relacionat amb “àstec” o “àstic”, que consta a l’Alcover-Moll. Hi dóna el significat, a “àstic” (un adjectiu) de “difícil, repugnant” (al sud de l’Ebre) o “aspre al gust”. Per mi, “asticat” també tenia el sentit de “punxegut” (perquè dèiem “asticat com una garota”), i potser d’aquí aquests altres significats, que he posat en ordre invers a com ho reporta l’Alcover-Moll. La interrelació entre els sentits de “magre”, “prim”, i “punxegut” és clara. Tal vegada la persona descrita amb aquest adjectiu era més aviat “cantelluda” que no pas “prima”, per Pla.
Ara no tinc l’Etimològic d’En Coromines a mà i no el puc consultar. En tot cas, no es tracta, segons la meva opinió, d’un mot francès ni afrancesat, sinó d’un mot general del fons comú occitano-català (i més). Potser es relaciona amb “ast”, o potser amb “astènic”, mot d’etimologia grega i indoeuropea. Fa un segle la gent que venia (per mar) de Seta a Cadaqués parlava occità i no pas francès, i els de Portvendres parlaven, naturalment, català, i el lèxic era prou comú. “Asticat”, en el sentit de “pelat” (relacionat amb els anteriors) és habitual en occità llenguadocià i en català rossellonès.
Bon dia a tothom,
Després d’haver llegit les aportacions dels blocaires en relació a l’origen del mot asticat només puc dir que us felicito.
Feia dies que no entrava a llegir els comentaris que susciten els textos, i he quedat meravellat.
Quin nivell!! Això sí que és un espai de coneixement!!
Em faig el propòsit de fer-hi cada dia un passeig.
Moltes gràcies per alegrar-me el dia.
Des de les aules d’un institut de secundària la percepció del “català que ara es parla” és d’una pobresa tan extrema -misèrrima, potser diria Pla- que em satisfà de llegir aportacions d’aquesta volada.
Enhorabona
Moltes gràcies Ariel. Segons el que ens dius, la paraula castellana escollida pel senyor Ridruejo a la seva traducció hauria de ser, llavors, encertada. Davant de tantes proves, la meva suposició haurà de ser errònia, i més essent tu de Cadaqués i, a més, molt més ben preparat que jo, diletant del Garraf. D’entrada m’he convençut, és clar.
Però ja que has mencionat l’Occità, no me n’he pogut estar de consultar el diccionari Català-Occità Occità-Català de Claudi Balaguer i Patrici Pojada que tinc i, tot i ser un volum força respectable, només hi he pogut trobar això (desgraciadament no diu de quin occità específic es tracta):
asticar: v tr enlluentar, llustrar.
asticatge: m llustre, embrillantament, enllustrament.
El que obriria l’interrogant una altra vegada, perquè lliga amb el que havia trobat jo. Amb tot, la informació que tinc no és prou concloent, perquè no desmenteix ni entra en contradicció amb el que dius d’”ast”, “astènic” i el que comentes del sentit de “pelat” que es dona a l’occità llenguadocià i al català rossellonès. Ara només cal que vingui un company aranès i ens ho canviï tot.
En tot cas, déu n’hi do com estem d’entretinguts gràcies a l’ull clínic de l’Antoni, no?
Jo, ara, acabo d’arribar de la feina i em trobo amb tot aquest gavadal d’informació i quedo meravellat de les vostres aportacions, Florenci i Ariel Serra. Moltes gràcies a tothom! Això de les etimologies és difícil.
Pel que fa a l’entrada d’avui, crec que no figura al Primer quadern gris. El fragment és boníssim!
Sempre he tingut curiositat per saber si tots aquests Rahola tan influents són ancestres de la nostra Pilareta. Gràcies.
Sí senyor, de la mateix família.
Per cert, que el mateix Josep Maria de Sagarra va fer més d’un un vers satíric al Bé negre, on el senyor Rahola rebia de valent (de fet, cap polític de l’època escapà de les seves urpes). Sembla ser, però, que el senyor Rahola no portava massa bé aquestes bromes, pobre.
“(Per cantar amb la música del desembre congelat)
El senyor Pere Rahola,
que és ministre de marina,
decreta que a la titola
se l’anomeni sardina.
(i continua…)”
I torna a la carga en un altre, on no hi ha cap parlamentari que se n’escapi. Tots els membres (en tots els sentits) són afectats dramàticament per un excés d’ingestió d’Erotyl, un remei contra l’impotència de moda llavors. A l’estrofa dedicada al senyor Rahola hi diu:
“Fins i tot don Pere Rahola
porta en carro la titola”.
Confio que la senyora Pilar, si llegeix aquestes fragments (que segur ha de conèixer) els aculli amb l’humor, amb el pas del temps, cal prendre. Sembla ser que don Pere era molt bona persona. Vagin aquestes barrabassades, ja històriques, més com a homenatge que com altra cosa.
Agraïda Florenci! Jo, ho tenia mal entès. Pensava que volia dir tot el contrari com: “posar pals a les rodes” posem per cas.
Ja ho he dit alguna altra vegada: m’agraden tant les aportacions com el mateix dietari!
Gràcies a tothom,
El cognom Rahola (de Pere Rahola, Carles Rahola –homenatjat aquests dies– o Pilar Rahola) és originari de Cadaqués (tots els Raholes coneguts tenen un avantpassat comú de Cadaqués).
Probablement aquest cognom era més estès. Se n’han dit moltes de coses, incloent-hi un origen napolità, però, després de trescar molt, he acabat opinant que és un cognom relatiu a un ofici. Aquesta és l’explicació més simple i plausible. La raola és l’instrument que serveix per mesurar el gra (una peça rodona o ovalada de metall, usualment amb una nansa, que es posa damunt del gra en el seu recipient a fi que no en sobreïxi un curull (el gra es mesurava per capacitat, no pas per pes). Per tant, el cognom Rahola ve a ser un altre membre de la família dels Ribots o els Martells. Una altra accepció de raola és allò que coneixem com a hamburguesa i que Pla probablement anomenava bistec rus. És per relació amb la forma de la raola.
Hi ha una mania en relació amb la catalanitat de certs cognoms, sobretot si són famosos. L’altre cognom famós de Cadaqués, que és Escofet, l’estan fent francès aquests dies (anys), amb l’excusa que s’escrivia amb dues esses, Escoffet. La efa es duplicava a fi de no confondre-la amb la essa, que enmig de paraula prenia una forma semblant. Escofet vol dir “el cofet”, una mena de capell (el cognom Capell també existeix, i també Escapell, i Berret o Barret). Es relaciona amb cofa. Cofet és (era) el mot català per a la quipà jueva, més coneguda a Europa i Amèrica per yarmulke (un mot ídix).
Tornant al tema de l’adjectiu ‘asticat’, és segur que Dionisio Ridruejo (i Gloria de Ros) van consultar Pla a l’hora de fer la traducció d’El Quadern Gris. Ridruejo, finat el 1975, hi va dedicar els darrers anys de la seva vida.
En diu “enteco”, d’asticat. Ja he dit que a mi m’encaixa.
Probablement el sentit de l’equivalent francès (enllustrar) es relaciona amb el sentit de prim o magre que hi posa en Pla, usual en català del seu país i dels seus anys. L’emmagriment, l’afinament, s’aconsegueix amb una bona fregada, que en lleva la brutor, i, potser, enlluenteix. Ja vaig dir que a ca meva dèiem “asticat com una garota” i no era pas perquè les garotes són brillants (que ho són) ni perquè són fastigoses (cf. àstic o àstec, a l’Alcover-Moll), sinó perquè punxaven, amb punxes fines.
A mi, les garotes, sempre m’han fet fàstic. Per això puc recordar clarament que això d’asticat, aplicat a les garotes, no es deia ni per la brillantor ni perquè a mi em fessin fàstic. Es deia per les punxes, que eren asticades. També estic recordant haver sentit “asticat com una espina (o punxa) de garota”.
A Cadaqués hi havia dues menes de gent, pel que fa al peix. Els qui triaven peix i els qui no triaven peix. Els qui triaven peix (la família Vehí, o Angeleta de Çon Romans, veïna de la meva àvia Rosa) triaven peix: separaven el peix amb ganyes i escates de tot altre producte marí, i només en menjaven del primer. Els altres, no triaven peix. Amb el temps, aquests darrers, porcs, s’han imposat absolutament, i ara tothom que es diu de Cadaqués menja garotes (les butzes, no pas les espines), i diu que li agraden. Un costum salvatge més, que fa (o feia) gràcia als forasters que van (o anaven) a Cadaqués a mirar gent rara.
Triar peix d’aquesta manera està d’acord amb la dieta acordada a la llei jueva. Era un costum ancestral.
Volia dir “amb l’excusa que s’escrivia (Escoffet) amb dues efes”. Perdó.
Ariel, davant d’aquesta resposta, antològica, em trec el barret: ens regales història local, en primera persona i… jo que sé que més! A més relligues les possibles derivacions de la paraula dels nassos (no la mencionaré, deixa¡m ser supersticiós, avui) per aquí i per allà. De fet, amb tot el respecte que em mereixen certs diccionaris, per mi la paraula final la tenen els que maneguen les paraules cada dia, a la base, encara que ja en quedin pocs.
Em rendeixo, absolutament admirat i feliç. Quin gust! Quin privilegi! Suposo que l’Antoni no caldrà que torni de la feina per trobar-se amb tota aquesta cabdal i gaudir-ne com cal.
Moltes gràcies, de debò.
Amb un poc de retard, és clar, acabi de llegir l’entrada del Quadern Gris del dia 10 de març i els comentaris escrits el dia 11.
En aquesta entrada, un lector demana quin és el sentit de la paraula “asticat” que no surt en cap diccionari i un altre li respon que la dita paraula ha estat traduïda al castellà per “enteco” que significa “flac i malaltís”.
Jo, no estic gens d’acord amb aquesta traducció. La paraula “asticat” molt coneguda a Perpinyà és un occitanisme que, probablement, ha saltat les muntanyes per anar a rebotre a les orelles d’en Josep Pla. El verb “asticar”, en occità, significa “fer lluir amb un tall de drap”. Per exemple: “Asticar les sabates, Asticar un moble, Asticar un cotxe…” Un home “asticat” seria, doncs, un home molt net, molt ben vestit, endreçat i polit.
Si donem aquest nou sentit a la paraula “asticat”, entenem millor les dues frases d’en Josep Pla que els lectors esmenten:
“És un home, petit, moreno, asticat…” i “Tot és net, asticat, brillant, amb les últimes coses del confort modern.”
Cordialment,
Joan BOSCH d’Elna, des de Tolosa de Llenguadoc
Aquest serial de l’Asticat és fantàstic!
Moltes gràcies per la teva aportació de primera línia Joan. Jo, d’occità, desgraciadament, només en tinc el diccionari, i el que tu dius sembla fer quadrar el que jo havia deduit. Però tant és: davant la realitat del carrer (si més no la de fa uns anys, quan era menys contaminada), no hi ha diccionari que valgui.
Amb tot, el que diu l’Ariel, que és de l’Empordà, trobo que està molt bé, no només pel mateix motiu (haver sentit i crescut amb la parula) sinó per la informació que ens dona, tant d’experiència personal com tècnica. La referència que feia a l’experiència de les garotes especulava d’una manera interessant sobre com es podien lligar els dos significats.
Moltes gràcies Joan. Bon dia tingueu a Tolosa de llenguadoc.
Moltes gràcies, Joan Bosch, és un goig saber que a banda i banda del Pirineu encara ens uneix una mateixa llengua “asticada”.
Me gustaría hacer algún comentario al mensaje del Sr. Ariel Serra sobre el apellido Escofet.
En primer lugar, veran que no conozco el catalán, aunque procedemos de Tortosa y antes, de Cadaqués.
Según tengo entendido, al menos mi rama familiar, tiene procedencia francesa. Concretamente, de la Bretaña Francesa que vinieron a ayudar a D. Jofre, conde de Barcelona a”lanzar a los moros del pais”.
Por otro lado, mi bisabuelo se firmaba como Escoffet.
No dudo de su deducción de la evolución del apellido, pero en Europa es realmente facil encontrar otros similares: Scoffier, Scoffic, Escoffier, Esciffet, Ecoffier, Escoffier, Escoffet, Scoffet, Escoffet…¡Vamos, el González ó Pérez continental! Y que conste que me siento realmente orgullosa de mis ancestros.
Los primeros Scoffet que he encontrado han sido en la zona de Tarragona en el siglo XV.
M’afegeixo a la discussió sobre l’orígen del cognom Rahola. Sembla ser opinió d’una part dels Rahola la de venir d’orígen finlandès, doncs allà es pot trobar una localitat amb aquest nom i és un cognom habitual. L’explicació de trobar-lo a Cadaqués, s’hauria de cercar a la història d’aquesta població, que sembla va patir documentades i diverses onades de ratzies viquingues o nòrdiques. Espero ho trobin raonable.