El mecanisme de la penya. La primera persona que sol arribar a la tertúlia, havent dinat, és Enric Jardí. Arriba caminant pausadament, portant sota el braç dos diaris: «L’Action Française» i «L’Humanité». És un home que segueix amb una gran lucidesa i un agut esperit dialèctic els moviments extrems de les idees –únics que en definitiva tenen un pes. En el camí del mig, hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees. La veritat és una idea que ha estat acceptada, una idea refredada. Jardí demana cafè, s’asseu i encén un cigar que fuma amb un broquet curt. Arriba Costa amb la safata i els darreres del seu jaqué brandant. De seguida apareix el doctor Rafael Dalí, metge municipal, amb la seva mola imponent, esbufegant. M’ha semblat comprendre –malgrat conèixer-lo tan poc– que el doctor Dalí és un excel·lent gourmet i un home molt entès en qüestions de la taula.
El doctor Joaquim Borralleras sol ésser el tercer d’arribar. És l’ànima de la tertúlia, la seva espina dorsal, el qui n’assegura la continuïtat. És metge, solter, petit rendista i desvagat. Però és un desvagat curiosíssim: és un desvagat que no es pot girar de feina, que viu absolutament submergit en el treball. Hi ha dues coses, en la seva vida, que considera com dues obligacions: la penya i la música; i dues altres coses a les quals aplica un diletantisme molt sensible: la pintura i la literatura. El doctor Borralleras pren seient al fons del local, a l’extrem oposat de la porta d’entrada. A banda i banda del lloc que ocupa hi ha dues files paral·leles de poltrones de palla ordinàries i al mig un rest de taules de marbre. El local dóna, a peu pla, sobre el jardí de la casa, del qual està separat per unes portes balconeres envidrades. Les parets del local són nues i blanques.
Des que acabà la carrera es pot dir que el doctor Borralleras es manifestà amb força suficient per a ésser un desvagat. Des de llavors que es lleva a quarts de dues de la tarda. Menja, per dinar, una friolerai es dirigeix del seu domicili particular del carrer del Bisbe –balcons a la plaça de Sant Jaume– a l’Ateneu, caminant. Instal·lat a la penya, fa tertúlia, fins a quarts de vuit de la tarda. 
Llavors visita una o dues sales d’exposicions, entra en una o altra llibreria i enllestida aquesta feina es fa servir una absenta en un cafè cèntric –al Colón o al Continental. Torna al seu domicili, per sopar. Després, si hi ha concert, hi assisteix immancablement –acompanyat, generalment, del seu gran amic Josep M. Albinyana. Si no hi ha concert, torna a instal·lar-se a la penya i s’hi manté fins que a primeres hores de la matinada es dissol. Si, per contra, ha anat al concert, passa també per la penya, en acabar-se. Quan la tertúlia es dissol, el doctor Borralleres baixa, llavors, Rambla avall amb un cigarret als llavis –el cigarret que no l’abandona mai. Sempre l’acompanya algú: ara, generalment, Josep M. de Sagarra. Fet el tomb de Rambla, hom entra al Gambrinus i es produeix, com per encant, la producció d’una altra tertúlia al seu voltant –que sol durar fins a les cinc o les sis del matí. Aquest home té el do d’emulsionar éssers humans en tertúlies generalment plàcides. Però aquesta del Gambrinus no és pas la tertúlia del doctor Borralleras. És una tertúlia de més a més, una propina de tertúlia, una activitat, diríem, extraoficial. Quan les llums de l’alba arriben a les foscors del carrer del Pi, el doctor Borralleras abandona el Gambrinus, puja lentament el carrer de Ferran i arribat al carrer del Bisbe entra a casa seva després de la conversa rutinària –generalment llarga– amb el vigilant.
A primera hora de la tarda, el doctor Borralleras presideix una tertúlia de gent que més o menys treballa. La primera fornada humana de la penya dura, doncs, fins a les cinc, quarts de sis, de la tarda. Quan aquests senyors es dispersen n’arriben uns altres –que són els que han treballat a primera hora de la tarda. Entre ells, s’hi sol trobar Pompeu Fabra. Aquesta, és clar, no és pas una línia absoluta: hi ha persones que en dies determinats, i fins i tot durant una tongada de dies, consideren plausible passar a la penya tota la tarda.
A la nit hi ha reunió, una barreja de concurrents de tarda i de concurrents estrictament nocturns. A Barcelona hi ha molta gent, encara, que surt a la nit, que considera, per exemple, que és molt més agradable, o simplement més factible, fer tertúlia a la nit que a la tarda. De manera, doncs, que el doctor Borralleras té el dia i una bona part de la nit completament ocupats presidint una tertúlia que es renova constantment, en procés d’esdevenir inesgotable. L’emulsió humana que aquest home provoca, que Quim provoca –aquest és el seu nom de tertúlia universalment utilitzat–, té una força de metamorfosi impressionant. És un home que, sense moure’s de la seva cadira, veu i parla cada dia amb dues-centes persones diversíssimes, variadíssimament col·locades, pel cap baix.
Ara, jo conec Quim molt poc, però per a mi aquest home ha constituït una sorpresa considerable. En les hores que porto ja passades en la seva companyia, a penes li he sentit la veu. Ha restat en el seu lloc en un estat de morositat crepuscular –de letargia indiferent i fins de vegades m’ha semblat com si es trobés absent del que el rodejava. Sí, és clar: amb la seva cara ampla i pàl·lida com una màscara de línies búdiques, una cara de barbamec de rictus malenconiós que el dolor arriba, de vegades, a intensificar, amb els seus ulls petits, escrutadors, gairebé invisibles, però inescamotejables, Quim ha dirigit una rialla –una mica forçada– a l’un, ha dit una paraula, obscura i sorda, a l’altre. Ha restat assegut, ha callat, ha passat les hores cloent cigarrets i fumant. Plana m’assegura que això és excepcional i que seria temerari de passar d’aquesta ratlla. Diré, doncs, com els fulletinistes vuitcentistes quan arribaven al moment de l’expectació: Y aquí, la pluma se para…
Etiquetes: Afegir nova etiqueta
“segueix amb una gran lucidesa i un agut esperit dialèctic els moviments extrems de les idees –únics que en definitiva tenen un pes. En el camí del mig, hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees”. El camí del mig no significa el punt mig, el punt mig és passar d’un extrem a l’altre, en continu moviment. El camí del mig, en canvi, no és “ni carn ni peix”.
“La veritat és una idea que ha estat acceptada, una idea refredada”: es refereix a una idea que ja no és original, de tan vista. Les idees en calent tenen més força, són extremades, i encara que després no sigui possible d’acceptar-les, colpeixen. El primer cop que algú va dir que una noia rossa té els cabells d’or, va tenir una gran idea, actualment ja no té gens d’original.
Què era una “friolera” ?
Pobre Borralleres, quina vida més dura! i no ho dic amb ironia.
Queda ben clar que Pere Quart no exagerava:
“Es lleva a dos quarts d’una / es renta i es perfuma/ i amb l’aire nou que té…”
Aques text sobre la Penya de l’Ateneu no surt a El primer quadern gris, i hem de creure, per tant, que és un text de maduresa, escrit potser els anys quaranta o cinquanta.
S’hi endevina l’admiració de Pla pels tertulians de la Penya.
Helena, el comentari sobre el punt mig el trobo un complement perfecte a les paraules d’en Pla. Sobre la noia rossa, també estaríem d’acord: si no tenim cap aportació que valgui la pena, que li hàgim vist alguna cosa que salti a la vista però que ningú hi hagi caigut (o sigui, sense ser rebuscat), millor dir que és rossa, que al capdavall no mentim, i prou.
Gràcies per les informacions respecte al primer Quadern Gris, Antoni. Quan he llegit el text (encara que avui s’esplaia més que res descrivint el senyor Borraleras), hi sentia l’eco de l’escrit del dia 12 (i que una polèmica tan elevada va portar), com a contrast. L’admiració que avui comentes, lliga amb el que tu mateix vas dir aquell mateix dia, quan suposaves que en Pla devia de pensar: “aquí (l’Ateneu) si que hi aprendré coses, en canvi aquí (la Universitat) no hi aprendré res”. A segons quines tertúlies s’aprèn molt, ni que sigui a fer el que recollia en Jaume Santacana el dia 14 de Pujals “La qüestió és passar l’estona”. Encara que hi ha maneres de passar-la que omplen molt i ajuden a passar-ne de futures amb molt.
I bé, sí, ja paro de saltar d’una pàgina a l’altra. Bon diumenge.
Lluís:
Entenc que una “friolera” era un menjar frugal. No sé si la paraula és correcte, en català! Crec entendre que vol dir una fotesa, és a dir, poqueta cosa…
“Friolera”, en català no crec que existeixi, en castellà el diccionari té tres entrades:
1. Cosa de poca monta o de poca importància.
2. Gran cantidad de algo, especialmente de dinero.
3. Frialdad, cosa falta de gracia.
Jo només he sentit aquesta paraula quan era petita, ja que a casa l’usaven. La meva mare deia : “Tal persona té una friolera de diners”. Majoritariament referida als diners, però sempre amb el sentit de tenir-ne o haver-n’hi molt d’una cosa. Per això quan ho he llegit de seguida he pensat que es referia a que menjava molt, però ara m’adono que segurement deu ser a l’inrevés.
L’entrada d’avui, té molta teca i, dóna per infinitat de reflexions. Ja ho ha demostrat, molt bé, l’Helena
Em cenyiré a una qüestió, exclusivament, operativa de l’actitud de Joaquim Borralleras, de la definició que en fa, Pla, quan dibuixa, fil per randa, el seu periple diari:
“És metge, solter, petit rendista i desvagat. Però és un desvagat curiosíssim: és un desvagat que no es pot girar de feina, que viu absolutament submergit en el treball. Hi ha dues coses, en la seva vida, que considera com dues obligacions: la penya i la música; i dues altres coses a les quals aplica un diletantisme molt sensible: la pintura i la literatura.”
Ja ho diu bé, ja! Tot i que, no exerceix la seva professió, contínuament feineja (O sí més no, està en moviment). La seva renda, encara que petita, li permet sobreviure sense treballar…
És de suposar que a ell li agradava aquesta vida. Coincideixo amb en Lluís: jo, ne quedat exhausta, només amb la lectura!
Fins aviat,
No em refereixo a la Penya ni al Quadern gris, però sí a Pla. A l’Avui d’avui hi ha una entrevista a Enric Vila, autor de “El nostre heroi, Josep Pla”, que la Fundació Josep Pla i l’editorial Acontravent van presentar divendes a Palafrugell.
http://paper.avui.cat/article/cultura/157992/lagressivitat/castellana/va/marcar/josep/pla.html
Maria Rosa:
A mi m’embadaleix el seu estil de vida, menys el llevar-se cap a les dues de la tarda i l’anar a dormir tard. “Cadascú les baixa com pot, les escales de la vida”, deia Margarit. Fins i tot caient escales avall, a vegades.
Aprofito l’avinentesa, Ramon, per parlar no de l’Avui d’avui que ja he llegit -moltes gràcies- sinó per parlar del llibre que esmentes d’Enric Vila que vaig comprar dissabte passat a Vic. D’aquest llibre se’n parlarà, segur, molt temps. Encara no l’he llegit, però sí que l’he fullejat i em sembla que està escrit sense pels a la llengua. La primera impressió que en tinc és que després de llegir-lo sencer tindrem molts aspectes de Pla que no coneixíem.
Només un petit fragment, per posar un exemple: (pàgina 201) “Vols un català amb més consciència de país que la de Pla que escriu els homenots com un compendi de virtuts nacionals i, sempre que pot, parla de la Península i no d’Espanya, donant a entendre que són el mateix -cosa que, a més, és una veritat com un temple?
Que Hispania era la península, és indiscutible. Que Hispania i Espanya és el mateix, és indiscutible. La H d’Hispania fa semblar els dos noms força diferents, però la h és un accident ortogràfic sense importància. Hi ha qui es diu Homs i qui es diu Oms, i tots dos noms es refereixen al mateix arbre.
Per tant, Espanya i Península és evident que són sinònims. Que Castella s’apropiés del nom d’Espanya és cosa recent, com ho és que del castellà se’n digui espanyol. Això darrer comença el 1924 quan la Real Academia Espanyola decideix canviar “Diccionario de la Lengua Castellana” per “Diccionario de la Lengua Española”.
Entès així, geogràficament, i rigorosament, que Catalunya és Espanya és indiscutible, igual que Escòcia és Gran Bretanya. El que no serà mai veritat és que Catalunya és Castella, de la mateixa manera que Escòcia no és Anglaterra. I per descomptat, en aquest sentit geogràfic i veritable del mot, Portugal és Espanya.
Vull matisar que el mot friolera sempre l’he sentit amb article determinat, i en castellà: Vale la friolera de un millón de pesetas
I tant que sí, Helena: hi ha qui només baixa un esglaó i s’hi queda; qui els baixa d’un en un; qui els baixa de tres en tres; qui els baixa rodolant i s’incorpora; qui després de la patacada, hi renuncia; qui… En la diversitat hi rau la riquesa (per utilitzar un llenguatge actual).
Bon dia a tothom,