Després d’aquests cinc anys passats a la Universitat, em sembla que el que hom sol dir-ne rutinàriament: que s’hi perd el temps i que en sortir-ne és quan s’ha de començar de treballar i sobretot quan s’ha d’oblidar el que s’hi ha après, és absolutament secundari.
Al meu entendre, el pitjor efecte de l’establiment és la falsificació que produeix en la sensibilitat, en la intel·ligència i en el caràcter. Tendeix a fer veure les coses no tal com realment són, sinó a través d’un cartó superposat. No és un esforç per passar del simple al complex -com la vida exigeix- per tal d’arribar a una certa visió humana quintaessenciada. És un esforç per simplificar a través de la trampa sistemàtica. L’establiment fa veure les coses en petit, amb miopia, afavoreix la pensada, el truc, l’astúcia, l’habilitat, la tendència a convertir l’atrabiliari en norma de la vida. A la Universitat, saber compta ben poc: el principal és aprovar. He passat cinc anys de la vida en una facultat de Dret: no he sentit mai parlar, ni per medecina, de Justícia. La paraula mateixa, no l’he sentida mai pronunciar. Hauria estat probablement desplaçada en un ambient que pretén crear murris, més que persones d’un cert equilibri humà. Així, l’establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeu-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S’hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l’adulació i de l’habilitat. No s’hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp.
Jo, que estudio al mateix noble edifici que la fotografia mostra, podria subscriure fil per randa el text d’avui; si de cas encara avui dia, crec jo, és més accentuat el mal que en Pla, d’una manera tan esplèndida, diagnostica.
Però, vés per on, aqui m’hi ha faltat, tanmateix, aquella vena sarcàstica tan característica de Pla, allò de “i què esperaves?”
És genial. Gràcies a ell m’adono que per més Bolonyes que fotin, la Universitat i els que hi van sempre ha estat semblant: nervis i utopia o pragmatisme i mosquitització de l’esperit. Depèn de com hom sigui li convindra més una cosa o l’altra.
Atac frontal devastador contra la institució de la universitat. Si ens cenyim a l’entrada d’avui, ho sento, és una evidència. Si a d’altres llocs la defensa, ja no m’hi fico. Però qui arribi i llegeixi això, en cru, veurà que la barrellada que li etziba és de campionat. El Jaimito, un afectat de primera línia, ha deixat un testimoni que tampoc pot ser més contundent. Jo no puc opinar.
Tal com Pla pinta aquí, la divergència que hi veu entre el que hauria de ser i el que al final és, fa pensar en la discutible utilitat d’una institució: la presó. Em rebentaria caure en el tòpic de “l’escola de criminals”. En el meu cas seria una frivolitat imperdonable. No podem ponderar sobre móns que desconeixem. Els bons professionals mereixen respecte, i a tot arreu n’hi ha. Però el resultat final d’ambdós institucions és sovint descoratjador. Hom es pregunta si aquest Pla tan amarg d’avui no té, al capdavall, massa raó. No siguem pessimistes: les excepcions obren el dubte.
A la universitat ja no hi crec que, a aquesta altura de la pel·lícula, hi vagi mai. A la presó, mai se sap, encara hi sóc a temps. Si algun dia hi peto, ja us enviaré una postal.
D’una “altra” institució, volia dir, perdó.
Justament el mot d’avui de ‘Cada dia un mot’ és l’expressió “ni per medecina” que fa servir Pla en aquesta entrada. Pla o Bardagí, el seu corrector? Sobre aquest tema (el paper de Bartomeu Bardagí en l’obra de Pla) en Ramon Torrents ha tingut la gentilesa d’escriure un breu apunt, que trobareu aquí (amb alguns enllaços interessants al final):
http://www.rodamots.com/amesames.asp?nm=2229
“A la Universitat, saber compta ben poc, el principal és aprovar”.
És la diferència pretesa moltes vegades entre erudició i saviesa, com entre enginy i art, entre talent i geni, entre crítica i creació, entre bonic i bell, entre apreci i estimació, o entre plaer i goig, per exemple. Qui és capaç de dir on comença l’un i on acaba l’altre? Jo sí que hi crec, en la universitat, però no la de dret.
“Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp”.
Per sort Pla deia també: “Jo no sóc un producte del meu temps, sóc un producte contra el meu temps”.
El principal producte de la universitat no son els coneixements que els alumnes puguin adquirir, sinó la capacitat per adquirir-los. Evidentment amb l’edat que tenia en Pla en aquesta etapa era lògic que no ho entengués. Cap persona que hagi estudiat en la universitat no s’adona de lo valuós que és això fins que no ha passat un temps. Tanmateix es evident que la universitat de temps de Pla i l’actual, ha canviat força i més que canviarà en breu.
El que em sorprèn es que davant d’un text com aquest, que es propi d’un Pla jove, no es vegi que més que una descripció crítica real, hi ha el sentiment propi de tota persona jove que encara no ha entès que ha aprés i que encara no ha començat aplicar els seus coneixements.
Ben certa la frase: “A la Universitat, saber compta ben poc, el principal és aprovar”, representa un sentiment que no tots els alumnes que hi passen tenen, encara que certament una majoria, malauradament la majoria som mediocres i estudien simplement per inèrcia. En Pla amb aquesta frase sentencia que efectivament “estudiava” dret per “passar” l’estona.
Jo, també, subscriuria – fil per randa – la majoria d’afirmacions i observacions que Pla amolla en el seu text d’avui. Vaig estudiar els darrers anys seixanta i puc recordar, amb transparència, que les apreciacions de Pla són exactes en el que es refereix en el meu temps.
“No és un esforç per passar del simple al complex – com la vida exigeix – per tal d’arribar a una certa visió humana quintaessenciada”. Aquesta idea tan precisa forma part d’un tipus de definició sobre la intel.ligència humana: del concret a l’universal…! Colossal, que diria ell mateix!!
Fascinant. Si el traduïren a l’alemany i hi afegissen pàgines, n’eixiria La ciència com a vocació de Max Weber. I, al contrari del que expressa Lop, Weber ja era grandet quan hi digué la seua.
A mi em plau més de passar de l’universal al concret, de les idees als sentits, i no pas al revés. És un altre tipus de definició de la intel.ligència humana, més platònica, la deducció i no la inducció.
Per altra banda: “quod natura non dat, salamanca non prestat”: en una carrera, com en un llibre, només s’hi troba el que s’hi porta.
Helena: me llev es capell!!! Tens molta raó, sobretot en el referent al sistema deductiu: per ventura, un i altre mètode, se complementen per arribar a dibuixar qualque idea mínimament sensata sobre la inteligència…
[...] Josep Pla, El quadern gris («El cuaderno gris»), apunte del 12 de marzo de 1919. [...]
El text d’ahir sobre la recepció de Pla a l’Ateneu, que no figura al Primer quadern, està estratègicament situat just abans del text d’avui sobre la Universitat, que sí que surt al Primer quadern, per crear un contrast. Com si Pla ens vulgués dir: aquí (l’Ateneu) si que hi aprendré coses, en canvi aquí (la Universitat) no hi aprendré res de bo.
Crec que Pla, opinava sobre les perspectives que la seva joventut i manca d’experiència l’hi donaven.
Tots sabem –per experiència pròpia– que el que s’ensenya a la Universitat es teòrica, però que qui realment t’ensenya, es la pràctica
Només un altre comentari: aquí (al Bloqg) sí que s’hi aprenen coses, per això la majoria sou homes, mentre que la carrera és de dones. Els homes sempre es queden amb les activitats de més prestigi, la resta, per elles, i gràcies, generalment.
Jesús, d’entrada li hauríem d’afegir moltes més pàgines, un anàlisi constructiu molt més profund, una definició complerta de “vocació” entre altres coses. Dir que es similar es una mica agosarat.
No sé ben bé, Lop, si agosarat fóra la crítica que hi convé –per bé que no m’amoïnaria d’accepar-t’ho ací—, però no veig que el Weber del Wissenschaft als Beruf (caldria una discussió atenta sobre els sentits que podem donar-li a Beruf en català; arromançar-lo per «vocació», únicament, fou potser la meua principal gosadia) tinga un pensament força diferent del d’en Pla sobre allò que és la Universitat. Sembla que l’horror d’ambdós té el mateix punt de partida: la constatació de la llunyania moral que existix entre allò que és en efecte la Universitat i allò que la seua missió humanista li encomana. Hi trobes molta diferència entre el Weber que diu en alemany «Glauben Sie, daß Sie es aushalten, daß Jahr um Jahr Mittelmäßigkeit nach Mittelmäßigkeit über Sie hinaussteigt, ohne innerlich zu verbittern und zu verderben?» («Creieu vós que aguantareu que, any rere any, li passe per damunt mediocritat rere mediocritat sense amargar-se a l’interior ni corrompre’s?») i el Pla que afirma en català «així, l’establiment docent dóna armes fortes als febles i esguerrats morals, als petits ambiciosos, als nyeu-nyeus desenfrenats, als fanàtics, als pedants. S’hi aprenen totes les arts de la simulació i de la traveta, de l’adulació i de l’habilitat. No s’hi lluita mai amb noblesa i claredat. Els temperaments forts, la Universitat els ofega, els corromp»?
Prou que hi ha diferència Jesús . Un text es un anàlisi complert sobre una forma de fer, mentre que l’altre es un text, que sense entrar en detalls simplement coincideix en una part del contingut amb un anàlisi completament personal. Per això el text d’en Pla es interessant en si mateix, es una visió personal sense cap més pretensió. Un retrat personal d’un temps.