La Mancomunitat ha creat uns «Estudis Normals» i Joan Climent m’incita a inscriure-m’hi. Els cursos es donaran a l’Escola Industrial. La cosa, en realitat –ésser mestre, ésser professor–, em sembla una mica estranya. ¿Acabaré de professor d’alguna cosa, a Canet de Mar, a Puigcerdà o a Valls? Però Climent insisteix i això m’intranquil·litza una mica.
Què vol dir amb aquesta insistència? ¿Significa que està segur que no arribaré a escriure mai? Això m’angunieja, em fa venir fred a les plantes dels peus. Fins ara ho he sacrificat tot –absolutament tot– a l’obtenció d’aquest resultat. No he fet un pas en fals?
De vegades em sembla, però, que Climent té raó i que un dia o l’altre s’acabaran aquests quaranta duros mensuals familiars.
Plou. Darrera els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten molls, brillants, a través del fum de tabac del local –perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip –que encara cueja– trobà un seu amic que té interessos a les Pompes Fúnebres.
–Hi ha molts malalts –li digué Carles–. És impressionant.
–Sí, molts malalts, moltíssims… però, per ara –respongué el de les Pompes– és una grip benigna, una grip que no remata…
A la biblioteca arribo a la quartilla número cent de la traducció de Renard.
.
Rambla, a la nit. La pluja ha posat a l’aire com una xafogor humida, que de vegades fa com una opressió i altres vegades sembla tenir un gust de primavera prematura. Sota els paraigües passen les cortesanes del carrer amb les seves anques d’euga pagesa, meravelloses. És d’una procacitat descomunal purament mecànica. Des dels arbres de la Rambla sembla sentir-se –sense poder-se precisar d’on ve– el soroll de duros de les taules de joc. Alguns establiments tenen portes i finestres obertes de bat a bat. Entro a l’Excèlsior. Encara hi ha, a les parets i a la prestatgeria del bar, les banderetes del dia de l’armistici. No s’hi pot fer un pas. Molts estrangers. Xampany. Noies amb brillants. Tothom sua una mica i sembla congestionat; però, quan els embriacs van ben vestits, no ho semblen mai tant. Torno a la Rambla. S’hi respira amb més facilitat. Les anques de les senyoretes, fent aquells moviments de rotació tan singular, continuen passant amunt i avall, sota els paraigües. De vegades cau una grossa gota dels arbres sobre un paraigua i, en xocar, el líquid queda irisat per la llum dels arcs voltaics.
“Què vol dir amb aquesta insistència? ¿Significa que està segur que no arribaré a escriure mai?”: heus aquí la inseguretat de TOTS els artistes, fins dels més bons.
“És d’una procacitat descomunal purament mecànica”: la procacitat sol ser-ho en el parlar, Pla l’ha traslladat del terreny intel.lectual al físic. Sembla que força el llenguatge.
“De vegades cau una grossa gota dels arbres sobre un paraigua i, en xocar, el líquid queda irisat per la llum dels arcs voltaics”: dels arbres, de dalt, als paraigues, a sota, la gota reflecteix de nou el que és a dalt, els llums del carrer. La gota és com la poesia, en més d’un poema.
100 pàgines de traducció en 19 dies no està pas malament! (va començar el 21 de febrer). Quants dies de classe portem? Sense comentaris. Amb això m’hi sento molt identificat: ens passem la vida estudiant i treballant en allò que no ens donarà cap títol. Si s’acaben els 40 duros setmanals, malament, eh, però.
Estic molt agraït, com a lector, a sons pares per aquesta subvenció, aprofitada no exactament de la manera que ells preveien, pobres. És un aprofitament venial, però, si el comparem amb en Faulkner, que defenia que moral i escriptura no tenen res a veure; que si un vol escriure ha d’estar disposat a robar a sa mare, si cal (més o menys, de memòria ho dic).
Com he disfrutat amb el teu comentari, Florenci! Al capdavall, com TOTS els artistes, només poden arribar a ser-ho per la posteritat els qui han tingut les espatlles suficientment cobertes. Fins i tot Van Gogh, que no va vendre ni un quadre, el protegia el seu germà.
Gràcies Helena per la part que em toca.
De tota manera jo no m’arriscaria a parlar de tots els artistes. Sí que hi ha molts casos -el que tu esmentes, per exemple -, però hi ha de tot en aquest món; gent molt variada, amb combinacions d’aptituds mentals molt sorprenents i sovint contradictòries. Ho dic perquè he conegut autèntics artistes, alhora home de negocis nats també, que ells sols manten tota una família (anava a dir de dropos, però tampoc els conec prou).
M’atreveixo més a recolzar el maximalisme del “tots” del teu primer comentari, sobre la inseguretat. Però tampoc puc arriscar-me a ser tan radical. També he conegut artistes que aparenten una seguretat de lleó. Els humans tenim cops amagats.
Parlar del que sent o perquè la gent fa això o allò només m’atreveixo de fer-ho de mi mateix. Si, endut per l’entusiasme d’una discusió, creuo la línia i especulo sobre les motivacions dels altres, m’arrisco a vessar-la.
Bona tarda, i gràcies. Si ens ho passem bé, ja val la pena de remenar.
És que parlar de les “anques” fa més fi que parlar dels “culs”, em pregunto? Per mi, el text queda més bé amb el mot “culs”.
Mireu què diu El primer quadern gris:
Rambla a la nit. Sota els paraigues passen uns culs de senyoreta mirabolants. Procacitat enorme. Devegades sembla que se sent de la Rambla estant el soroll dels duros de les taules de joc. Entro a l’Excelsior. Encara hi ha les banderetes del dia de l’armistici. No s’hi pot donar un pas. Molts estrangers. Champagne. Noies amb brillants. Tothom sua i està congestionat. Surto a la Rambla xiulant. Els culs de les senyoretes continuen fent, sota els paraigues, els moviments rotatoris tan curiosos y singulars.
És una qüestió de registre, es pot ser planer, però… La metonímia és ben divertida!
Aixó de remenar les anques es molt original, i fent moviments de “rotació” es la primera vegada que ho lleigeixo, ja ho tindré en compte a fixar-m’hi pel carrer.