L’agitació obrera torna a abrivar-se. Tothom afirma que els conflictes que hi ha en porta tindran unes proporcions mai no vistes. A través dels diaris és impossible de saber exactament el que es discuteix. La informació és confusa, difusa i controlada. L’obscuritat és total. Molts tramvies són accionats ja per soldats. A les gabelles, la gent fa provisió d’espelmes. És trist que en aquest país, per remoure una petita cosa, s’hagi de fer una revolució cada setmana.
.
Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigada d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.
.
La llei de la història és la tendència de l’home a l’oblit. Si aquesta tendència a la fatiga de la memòria no fos tan acusada, seria impossible d’imaginar l’aparició intermitent d’aventurers de gran volum, del que s’anomena els personatges històrics. Els historiadors ens volen fer creure que la història tendeix a la grandesa. La que hem viscut i la que vivim, no; més aviat haurà estat al contrari.
.
Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant.
La majoria de la gent s’avorreix si no treballa: són tan buits que no saben què fer amb el temps que tenen. Jo no parlo de treballar per necessitat, parlo dels que se’n poden estar, però no volen ser “diferents” als altres, i que només “van a complir”. Sóc dura, ja ho sé.
El gran admirat – i ara, redescobert – Francesc Pujols, a qui vaig tenir el gust i el plaer de conèixer personalment, tenia una frase, per senzilla, memorable: “La qüestió és passar l’estona”. Val a dir que, per en Pla, aquesta frase tan breu, tan esquemàtica, era un exemple exacte i precís de la realitat humana.
Helena: jo no concebeixo, no puc entendre, que la gent s’avorreixi. Jo, fins ara, no record haver-me avorrit ni una sola dècima de segon en tota, tota, la meva vida!! Pobrets, ai Senyor!
Jo m’avorreixo quan em fan anar a missa, no hi puc fer pas res. Prefereixo llegir i escriure a qualsevol altra cosa. És gairebé tot el demés que em sobra, en tot cas m’agrada la gent i tot el que envolta els llibres.
Mentre hi hagi gabelles, qui es pot avorrir?
Acabar figurant en una enciclopèdia – sense fer la trampa de ficar-t’hi tu – és un valor que ha perdut molt, en la borsa del personatge històric: avui al costat de l’entrada corresponent a “les Guerres Mèdiques” (és un exemple imaginat), hi trobem una tirallonga important de les dedicades als videojocs (I, II, II, etc.) sobre el tema, amb explicacions sovint més popfundes que les dedicades al fet original, on s’hi estomacaven perses i grecs de debò.
El que uns en dirien postmodernitat, els budistes en dirien una situació de zen absolut. No sé que en diria en Pla tot plegat. Jo no ho sé perquè el tema em provoca “una acusada tendència a la fatiga de la memòria”, sincerament.
Per no avorrir-se, el que es pot fer és badar, distreure’s mirant aparadors, tot passejant, caminar a poc a poc, passar l’estona…