A Palafrugell tothom es coneix i això fa que a la superfície de la vida vilatana, al voltant dels afers del poble, siguin sempre visibles algunes passions, els mòbils d’alguns actes, la finalitat d’alguns moviments –i moltes ridiculeses, és clar. A Barcelona, no veig res. Completa obscuritat. Probablement és perquè no tinc encara la vista habituada a unes altres mides. Tinc una vista de talp.
.
Davant d’un obstacle –d’un obstacle literari, per exemple– es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.
.
Quan en aquests inicis de primavera un enamorat adopta davant de l’objecte del seu amor un posat consirós, passiu, melangiós, és que els recursos dialèctics s’han esgotat. És un moment delicat, perquè en aquest temps el que detesten més les dones són les pauses.
.
Situació de l’admirador de pocs recursos, pobre, que aconsegueix finalment poder convidar el seu heroi –del ram que sigui–… a prendre cafè. «Prengui la bona voluntat…» L’admirat pensa: «Ja, ja…».
.
La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir –com generalment se suposa en aquesta península– a aprendre de distingir una hipòtesi d’una fantasia. La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és.
.
La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet.
El café en llet famós!!
Mireu, ja ha sortit la península, així, en minúscula. Lloc de percepcions interessants, la península (la hipòtesi, la fantasia), confusions divertides i perilloses. S’hi pot fer broma, però de lluny…
“amb llet” volia dir. Tot i que això de “en llet” té un punt de musical, no?: “una progressió d’acords en llet menor”… S’accepten linxaments (si hi ha prou esma) o la indiferència més absoluta, tant és.
Sembla que Pla no acaba d’ubicar-se a Barcelona i la seva inabastabilitat.
Se’n lamenta
A Palafugell: tot era més proper, més perceptible… evident. Esdevenia material literari
La fotografia és d’un tallat: cafè trencat -com el defineix el GDLC.
Prefereix el cafè o la llet en estat pur, sense barreges. Allò què és important.
Res de linxaments, Florenci. Sempre són estimulants i d’agrair els jocs de paraules -fan esmolar l’enginy!
Bon dia,
Acabo de rebre aquest correu de minimàlia:
minimàlia / la frase del dia / dilluns, 9 de març del 2009
Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.
Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)
Fins la propera,
“La funció real de la intel.ligència” és intel.ligir, o sigui, entendre. La “hipòtesi” seria la vida, la suposada realitat; la “fantasia” seria l’art. El qui només es creia l’art, els llibres, era un boig, el qui només es creu la vida, no sap el que es perd.
Com els homes als quals se’ls esgoten massa aviat “els recursos dialèctics”! No ho sembla, però el que diu Pla en cada entrada sol estar interconnectat, almenys jo ho veig així.
Tens raó Maria Rosa: un tallat (cafè trencat: m’agrada la definició) i força carregadet.
(Per cert, la teva magnanimitat matutina m’ha tocat el cor. Mirarem de fer bon ús de l’absolució. Gràcies)
Tallat, cafè amb llet, cafè amb gel… Jo, en demanar-lo sol, em perdo l’emoció de practicar aquest esport de risc de moda a casa nostra de no saber el que et portaran.
“A Palafrugell tothom es coneix”…”A Barcelona no veig res”.
Si fa no fa “La tertúlia de l’Ateneu” i “El bloQG El quadern gris”
Com diu la Maria Rosa, Pla no era home de ciutat, era home de poble, de pagès o de poble mariner.
Florenci:
El joc de paraules (“en llet menor”) se situa, just, entre la genialitat i el desconcert: en qualque cas, no té res a veure amb la mediocritat; és a dir, amb el cafè en llet. Vull dir, cafè amb llet! Molts d’anys!!
A Pla – al manco el anys setantes – tant li agradava el poble com la ciutat. la seva curiositat no tenia límits. Gaudia de la ciutat fins que se’n cansava. Llavors, desitjava el camp i se’n tornava amb celeritat. Quan era al mas, s’hi estava molt a gust; però se’n cansava i, oh!, se’n delia per tornar a la ciutat.
El mateix li passava amb el fet de la seva solitud i les ganes de sociabilitat. vasos comunicants.
Pla, sembla, era de l´opinió que les dones eren esclaves dels seus ritmes biològics, com ara que, a la primavera, l´alteració sanguínia era “ineluctable” i que la indecisió dels enamorats els hi era un greuge imperdonable, que havien d´anar per feina. En diversos aspectes vitals, el nostre Homenot -que ell també n´era un, i dels grossos!- tenia la tirada “mecanicista” per qualificar-los. EM
Gràcies pel desconcert Jaume, que ja és molt!
Mal m’està dir-ho, però jo ho sospitava això que dius. Evidentment, ell, en essència, és home de poble, és clar. Però un home de poble que ha tastat el verí de l’Ateneu, de la cultura que hi ha a la ciutat, de la lectura d’artistes que respiren urbs pels quatre costats. Viu asfixiat per l’horror d’allà, també. Al poble hi retroba el contacte amb les coses senzilles, amb la saviesa i la cultura que toca el terra amb les mans, una certa mena de veritat. A la ciutat la saviesa de la conservació de la memòria, la de qui s’ha hagut d’enfrontar a uns reptes socials extrems. A la ciutat no només hi troba cinisme i pobresa espitirtual, que també. Hi ha una saviesa i una misèria espiritual de camp i una de ciutat.
Entenc que Pla, en tastar el mal i el bé de tots dos àmbits es sentís incomplet al retornar a l’un o a l’altre. És una mica el drama de l’immigrant: per molt malament que ho passis t’acabes enamorant del nou país. En retornar, la teva pàtira ja no és la mateixa. Què fas? No es pot deixar d’estimar tan fàcilment el lloc d’on ets, ni el lloc a on has anat a petar. I tampoc és sa. Rondinar, protestar i fins i tot fer algun “macagun”, contra el país i la seva gent està bé, perquè si no rebentaríem. Però entrenar l’ànima en l’odi al nou país, o al que deixes, és la mare del resentiment, una manera molt poc sàvia d’agafar-se la vida. No puc evitar de pensar amb cert director teatral ex-català. A mi em fa molta pena aquell senyor.
Florenci,
M’havia passat per alt la teva reflexió. Molt interessant i revulsiva.
Et refereixes a -no sé si encara manté el nom o ja l’ha castellanitzat- Albert Boadella? A mi no em fa pena. Ja és prou grandet i conscient. El què es guanya: ho fa a pols i el què es perd: ell s’ho perd!