Nit. Em quedo sol a la cambra de la dispesa. Vigília del meu sant. Recordo que molts anys enrera, a Palafrugell, en tal nit com aquesta, passaven colles d’homes per les cases que cantaven els goigs.
«Sed, José, nuestro abogado – en esta vida mortal» –deien. Perfectament. Hom els donava mitja dotzena d’ous i se’ls havia de pregar que no cantessin més. Recordo una veu d’home, prima i destrempada –d’un home que tenia les faccions una mica cavallines, amb un crani pelat i lluent que cantava amb les seves enormes mans agafades a les petites solapes de l’americana, com si fos agafat als ferros d’una reixa. Però tot això és tan llunyà i tan vell!
.
Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys: «Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per a comprendre res de les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre de memòria com si fos la gramàtica. Deia les oracions ràpidament, sense pensar en el significat de les paraules, com un pur exercici mnemotècnic. Entrat al llit, m’era impossible de recordar res. De l’església, en recordo coses extravagants: m’atreia més la contemplació de les petites guspires que feien les partícules de pols flotants en les garbes de llum policroma que els mateixos oficis; més els vestits dels capellans i llurs veus que els sermons de la trona; els pèls del bigoti i de la barba d’una pobra senyora escarransida que sempre es posava a primera fila que qualsevol consideració transcendent».
Ara em demano si aquest fragment respon a la realitat. Literàriament el fragment és molt pobre, però que respon a la realitat d’aquella època em sembla indiscutible.
.
.
Tinc moments de fatiga. Sento intermitentment moments de depressió –generalment sense una causa precisa. Sentir-se vell a vint-i-un anys, és clar, fa riure. El cert és que, sovint, em vénen ganes d’evadir-me, de recloure’m al mas i anar al llit com les gallines –o d’anar a viure a Aigua-xellida, tan assolellada, tan remota, amb el cel i la mar tan radiants, tot adormit al sol en la remor dels pins… La sensació física precisa –quan no sóc al llit– d’anar pel món enganxat en un carro m’exaspera.
Si el paràgraf de fa tres anys el considera literàriament pobre, ja podem plegar. Jo en la vida no faria un de tan bo. Conté totes les emocions i reflexions reconcentrades: és una foto que captura la superfície i l’interior d’un moment de vida; va del fet general fins a la selecció de tres detalls punyents, divertits, contemplatius —emocions intercanviables entre ells— i que també fan pensar. Tot alhora, en un espai reduidíssim.
A mi mateix em caldrien un mínim de quatre pàgines per dir tot el que penso i sento en llegir-lo. L’espai que estic acaparant aquí se’m fa petit i el que hi dic és superflu i injust, un retrat inexpressiu d’aquestes sensacions i pensaments.
No és fàcil fer això, realment. L’altre dia vaig sentir dir que un cop li havien preguntat a Borges si podia resumir en dues línies el llarg relat que acabava de fer, i l’home va respondre que si ho hagués pogut fer en dues línies no l’hauria escrit pas tan llarg. Com resumir aquests texts de dalt, doncs?
Torna a avidenciar la nostàlgia per la seva terra. Malgrat, en Jaume Santacana ens diu, que tant enyorava Barcelona com Palafrugell, segons on es trobés: ell, el va tractar personalment…
“badoc notori” m’encanten aquestes dues paraules i, més encara, l’expressió que acaben formant!
Bon dia,
Aquesta repetició, al principi i al final, de la paraula “nit” em sembla molt ben trobada. Fa molta més poesia la nit que el dia.
“«Sed, José, nuestro abogado – en esta vida mortal» –deien. Perfectament.” És l’anhel de trascendència de Pla, de qualsevol escriptor, i la seva consciència de finitut, de “vida mortal”, per la qual fa dret.
Estic d’acord amb els comentaris que em precedeixen sobre la qualitat
literària d’aquest fragment, malgrat el que digui Pla.
Jo, però, voldria recollir aquesta gran incoherència: per la vigília de
Sant Josep, a Palafrugell, les colles surten a cantar els goigs…en castellà!
Jesús Mestre
Pla: “Recordo que molts anys enrera…”
Josep Pla estira els fils dels records i ens va explicant coses amb la seva prosa única, equilibrada, ben travada, amena.
Des de l’admiració, de la mateixa manera que vaig qualificar Pla d’humorista, amb l’aquiéscencia d’en Florenci, em sembla que també -si no “mentidorot”- podríem dir que empra massa llicència literaria a l’hora de dir la veritat. Aquí em grinyolen les dates en que fou escrit i repasat tot.
El Criteri:
“Sento intermitentment moments de depressió –generalment sense una causa precisa. Sentir-se vell a vint-i-un anys, és clar, fa riure”:
et puc garantir que si no aquest dia, un altre, la descripció de les seves depressions és completament real. La depressió és com el mal de queixal (ho diu Folch i Camarasa): ve sense previ avís i sense causa aparent. I hom pot sentir-se vell als vint-i-un anys, l’edat en què més sol passar, justament. La seva sinceritat corprèn.
No podria dir-ho tan bé com ell, però m´identifico plenament amb les observacions sensualment capricioses a què es dedicava durant els actes de la parròquia. M´hi passaven coses semblants, de menut, que hi tenia una perspectiva completa del magne i lluent escenari per ser escolanet. Les realitats poden tocar-se, però cal saber expressar-les. Pla en sabia, i com! EM
Eusebi,
Jo també recordo, d’haver estat més capficada en l’entorn, que no pas en l’acte litúrgic. M’atreviria a dir -no crec que m’equivoqui de gaire- què això ens passava a la gran majoria de la canalla; malgrat, el pes -el llast inevitable- que la qüestió religiosa va arribar a tenir en tots els àmbits: la imaginació és un ocell difícil d’engabiar. Sortosament!
Bon dia a tothom,