Si algun dia decideixo escriure uns retrats familiars, potser es podran aprofitar els detalls següents.
En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home per treballar en grup de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel fons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.
Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món –en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.
De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar –de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’entrellat. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte –s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertiren en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país –no hi havia cap altre mètode– en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals; poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.
En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien gens de capacitat ni cap procediment per a resoldre la qüestió i que no 
havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar –administrativa, per dir-ho així. En els col·legis –almenys en el que vaig freqüentar– no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra –i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi, hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.
Així, jo no sé pas en què consistia la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte –que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat, sense saber ben bé el que feia.
—————
Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu –sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra a l’hort, en surt, puja a dalt i en baixa, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla –sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense fer la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la
vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert.
————–
La tia Lluïsa (la Lluïseta) quan parla de religió –és el seu fort– retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».
–La religió té unes cosetes…! –diu amb un lluminós, minúscul enriolament.
—-
El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat –per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.
En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure –segons ha dit– una senyoreta.
Desagradable –penso– aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.
Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:
Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.
Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrera. Voldria, voldria… Voldria què?
Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida? ¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:
–¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara li ho diré: me’n vaig a dormir…
Aquest comentari d’avui sobre el “coneix-te a tu mateix” hauria fet les delícies dels vostres admirats grecs i de més d’un psicòleg àvid d’estudiar-vos.
Una cosa certament difícil això de conèixer-se a un mateix: la distància que hi ha entre el que ens pensem que som i el que de debò som pot arribar a ser esborronadora, com vos plantegeu que li passa al vostre pare. Tot i que en les vostres paraules s’hi troba una certa admiració cap a la seva audàcia, queda clar que, pel que dieu, l’home pateix un seriós desenfocament entre quines són les seves autèntiques aptituds i les que ell creu de tenir. Després feu una repassada a una societat, que tot just comença a morir, en la qual això de conèixer-se a un mateix està ben controlat a través d’unes normes inflexibles servides per una educació, una religió que vetllen per la gent. El que cal fer i per al que hem de ser útils està perfectament regulat i sortir-se’n val, ras i curt, un bolet. Passada en vol ras damunt la vostra iaia —permeteu-me ser malèvol i dir-vos que què senzill és ser tendre amb la generació anterior als nostres pares, oi?—, exemple de seguiment tranquil d’aquestes normes, per acabar en fer una descripció de vos mateix, enganyosament dura, en la que us feu passar per una espècie de mediocre. No ho crec pas que ho sigueu. Està clar que vos no sereu mai un heroi de l’espasa o alguna cosa semblant: el vostre heroisme està en la ploma i vos, em sap greu de dir-vos ho, ho deixeu entreveure amb indissimulada coqueteria. Això sí: sense fer-se llàstima de vos mateix, amb elegància, fredor calculada, sense demanar perdó.
Hi ha coses que comencen a canviar en aquesta societat. Potser ens hem anat a l’altre banda i tot. No és fàcil pair la dificultat del món, no.
Que tingueu un bon dia.
Aquesta descripció de jove dispers que en uns segons parla de Garreta, Bergson, “la casta Susana” i l’església de Castelló d’Empúries és la perfecta descripció de mi mateix quan en tenia 20 (o 30). Ara que en tinc 40 sóc pura afonia: res a dir; funcionari, amb cara d’edat (d’e-dat pel sac). Potser ara m’interessa més la primera part de l’apunt d’avui: com sóc com a educador dels meus fills? Quin és el meu model educatiu a la família? Gran Josep Pla.
Bon dia Josep!
Gràcies pels pensaments d’avui perquè en podriem fer moltes reflexions.
Jo per part meva et podria comentar que la vida passa volant. Quan em llevo moltes vegades penso: -M’han avançat el rellotge de la vida.
Els nostres pares són d’una generació on les coses no les vàren tenir fàcils i van educar als fills com bonament sabien perquè ells com a fills també estaven mancats de moltes coses.
Ara ho tenim tot a l’abast però tampoc sabem trobar el terme mitg.
Ho deixaria amb el joc de dues paraules. “De tanta llibertat que tenim l’hem convertit en un gran llibertinatge”.
La mia allegrezz’è la maninconia,
e ‘l mio riposo son questi disagi:
che chi cerca il malanno. Dio gliel dia.
Chi mi vedess’a a la festa de’Magi
sarebbe buono; e più, se la mia casa
vedessi qua fra si ricchi palagi.
Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasa;
se’l maggior caccia sempre il minor duolo,
di penne l’alma ho ben tarpata e rasa.
Io tengo un calabron in un orciuolo,
in un sacco di cuoio ossa e capresti,
tre pilole di pece in un bocciuolo.
Fragment de les “Rime” de Michelangelo Buonarroti.
Espero haver copiat bé el text, després de corregir el mot “rimasta” per “rimasa”.
Qui s’atreveix a traduir-ho? Jo no, no sé prou italià.
La educació a la família eternament qüestionada, Josep. En un temps ens volem deslliurar de la disciplina i en uns altra volem que torni. I si has de patir pel futur i donar les culpes a l’educació, no et preocupis perquè algú que és crític amb ell mateix segur que sap veure tard o d’hora quin ha de ser el seu camí.
Hoy vemos muy claramente la lucha del sí-no planiano, a favor del no, por supuesto, para nuestra suerte. Porque el sí es la acción. Porque el no es la contemplación. Y claro, a Pla le interesan las mujeres, sí, pero resulta que no hace nada por tener una de verdad, no. Y claro, Pla lo quiere acaparar todo, sí, pero en realidad todo le resulta indiferente, no. Esa acción-contemplación sin apenas lucha, no nos engañemos, a favor de la contemplación para nuestra suerte, es lo que ha producido ese ingente material de escritura. Para nuestra suerte, repito.
Qué acción ni acción; por ejemplo, la de los negocios. El ejemplo de su padre bien le supuso a Pla un toque de atención. O sea, para los negocios hay que alejarse de las cuestiones morales, puesto que no es práctico ser una persona recta. El padre de Pla se arruinó por su incapacidad de maniobrar como las personas torcidas, o ligeramente torcidas. Lo retorcido es otro punto distinto, con lo que también puede obtenerse beneficios. Sin embargo, es para espíritus del todo montaraces, peleones, hirientes, del todo arriesgados. Como te detecten lo retorcido, lo mismo recibes palmaditas en el hombro que te mandan al otro barrio.
¡Ay!, salió la abuela Marieta.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Hoy vemos muy claramente la lucha del sí-no planiano, a favor del no, por supuesto, para nuestra [...]
Bon capvespre,
Primer de tot, dir-te Antoni que t’has ven lluït. El poema és d’amor de desamor, de melangia… Ostres, jo no tinc n’hi idea d’italià.
Doncs bé, com que estarem uns dies sense els comentaris del Sr. Pla us proposo un joc de pistes per amenitzar la llarga espera. Us deixaré un escrit però no hi posaré l’autor.
Única pista: és d’un/una contertulià/ana del “Quadern Gris”.
Per l’autor,
Sé que llegiràs aquest text i et demano que no escriguis res immediatament; si sus plau aguantat el cuc de la impaciència i espera a veure si algú hi deixa cap nom .Jo si t’haig de dir la veritat no podria perquè el primer que diria seria : “Però si això és meu, que hi fa aquí?” .
Per part meva et felicito perquè escrius coses meravelloses i també dir-te que tens molta facilitat de passar de la prosa al vers. Segur que el Sr. Pla et podria ben dir: -Noi, tu si que tens futur!
Deixo que gaudiu d’aquest text .
“No tenim temps de mirar-nos les mans,
ni un trist segon per encendre l’espelma;
la flama que ens bleeix l’ànsia de carn
neix del desig i no pas de la cera.
Abans del llit- tan urgent és la fam!-
rodem pel terra: borrasca i tempesta.
Fugim tal com ziga-zaga de llamp,
del baf de la mort que es clava a l’esquena.
Tens una boca que no puc parar
de besar, menjar, empassant-me la tota!
i de dins teu et vull anar alenant.
Fondrem les dues cares en una nova
i els nostres ventres, per sempre encolats,
de suor buidaran fins l’última gota.”
Senyor Pla,
la vostra àvia Marieta em recorda l’àvia Teresa, de Les Vinyes, que no vaig arribar a conèixer i només he vist en fotografia. La meva va ser una àvia seca, moguda, valenta i arrugada -si faig cas a les fotografies- i tendra, decidida i orgullosa -si faig cas a allò que me n’han contat ( o a allò que crec recordar que me n’han contat). La tendresa, a pagès, sempre ha sigut molt difícil de mostrar, amic Josep, però sempre ha existit.
Afegiré una pista al joc que ens proposa l’Anna Ramós:
“Podria ser el net d’en Josep.”
Fins aviat.
Ben trobades, Antoni, la poesia de Miquel Àngel i l’errata rimasa/rimasta. Ho havíem detectat, però totes les edicions del Quadern gris reprodueixen ‘rimasta’ i així ho hem deixat. Ara tenim internet per comprovar ràpidament aquestes minúcies, però els anys seixanta, quin editor o corrector aniria a cercar les rimes del Buonarroti en italià per comprovar si la transcripció feta per Pla era fidel o no?
Moltes gràcies, Jordi Palou i l’equip de Xarxa de Mots, per la bona feina que feu publicant aquest blog del Quadern gris. Efectivament, vaig fer la consulta a internet per trobar l’autor del vers que citava Josep Pla. Confesso, però, que primer vaig pensar que el vers era de Leopardi i vaig buscar-lo al llibre en edició bilingüe italià-català dels Cants de Giacomo Leopardi traduïts per Narcís Comadira, que tinc a la meva petita biblioteca. Com que no el vaig trobar, tot seguit vaig anar a buscar-lo al web http://www.liberliber.it/biblioteca, on si que s’hi troben 19 pàgines amb totes les “Rime” de Miquel Àngel.
A part, torno a insistir que caldria fer una edició crítica, amb pròlegs, estudis i notes, del Quadern gris. La Literatura Catalana s’ho mereix i els lectors i lectores catalans ho agrairíem.
Per l’Antoni:
(Diràs “aquest té avui poca feina”, i encertaràs)
Amb l’ajut d’un diccionari ínfim he gosat de fer aquesta —incompleta i amb els errors de l’ignorant impacient— traducció. Tinc una amiga italiana a qui li podria preguntar si me n’he anat massa lluny del sentit original, però no vull molestar-la a aquestes hores.
La meva alegria és la malenconia,
i el meu repòs són aquestes angoixes:
Qui cerca la malaurança, Déu la hi dona.
A qui em trobés a la festa d’en Magi (aquest Magi, lamentant-ho molt, no sé qui és)
li semblaria bé, i més, si la meva llar
es veies aquí, enmig de tan rics palaus.
Flama d’amor que al cor no se’m detura (o no hi roman, etc);
si la més gran caça sempre el menor sofriment,
de pena tinc l’ànima ben cuirassada i segellada.
Tinc una vespa atrapada en un gerro,
dins un sac de cuir, ossos i (capresti!),
tres ruscs de brea dins una poncella.
Hi ha alguns sentits que, de moment, com és evident, encara són contradictoris. Qui es vegi en cor de corregir-la, que ho faci, si us plau. Gràcies.
Bona nit!
Veig que cap dels que cada dia escriviu no heu volgut fer cap comentari. Punyeteros, el qui ho fes ja quedava descartat. Doncs bé quina no va ser la meva sorpresa voltant per aquests mons cibernètics trobar aquesta poesia i em va agradar moltíssim.Sempre n’he deixat alguna que altra perquè m’han dit alguna cosa, però sempe han estat d’autors que ja ens van deixar.
La meva sorpresa ha sigut el veure que l’autor és d’un company nostra que sap dir moltes coses i molt ben dites.
Caram, que bonic poder compartir aquestes lectures quan estan tan ben fetes.
Florenci, espero que no t’ho haguis agafat malament, però l’havia de deixar aqui, perquè i dóna un toc fresc, de color i de desig per les coses realment boniques.
Gràcies perquè els que en sabeu, podeu explicar amb amor i tendresa l’art d’estimar.
Anna, encara no se ben bé que dir-te. Dona, com vols que me’ls agafi malament aquells compliments?
El que no puc amagar de dir és que, quan vaig veure aquell text meu en aquest bloc tan exquisit, em vaig morir de vergonya —i de mal de llengua, de tant mossegar-me la— i gairebé em caic al terra ert perquè el rec sanguini que m’arriba al cervell se’m va tallar en sec. Justament aquest sonet no té en absolut l’estil amb que acostumo a escriure, gairebé sempre molt menys apassionat i sí més distant. De fet, vaig presentar aquest poema a un concurs de poesia eròtica —gènere perillossíssim, que mai m’he arriscat a tocar; en públic, com a mínim— que no vaig guanyar ni de lluny. D’aquí la temàtica —digue’m covard, reservat, tímid, o tot plegat, però acostumo a ser moltíssim més el·líptic amb aquestes coses. El que sí que és cert és que el poema neix d’un sentiment molt animal i primari que neix de l’experiència d’estar separat de la meva pròpia dona per més de 20.000 quilòmetres (autèntics) de distància durant tot un any inacabable. El que si vaig fer va ser —jo no soc poeta, que consti, i no és modèstia, és que em costa una barbaritat i ja em xiulen les orelles, sentint en Pla dient que ja hi ha massa gent que vol ser poeta— va ser auto imposar-me la rígida disciplina del sonet (déu n’hi do les pretensions!). Si aquesta excepció va sortir reeixida o no, ja és una cosa que deixo en mans dels altres. A més, des del moment que una cosa està penjada a la xarxa ens em l’hem d’empassar, sinó, no haver-la posat. Per tant, que m’hagis posat sota el focus d’aquest manera, ja m’està bé per bocamoll literari hehe he.
Ah! i en Pau Plana és el meu malvat nebot: el meu segon cognom és Pla! Aquí s’acaben, desgraciadament, totes les coincidències amb el mestre.
Demano disculpes a Xarxa de Mots que aquest tercer comentari meu sigui tan llarg però no sabia com donar explicacions amb un mínim de paraules sobre una al·lusió —dolcíssima— tan directe. Prometo ser més breu en el futur.
Moltes gràcies Anna pel teu detall tan maco.
Florenci, los letraheridos nunca hacemos caso de la peligrosidad de los géneros, por muy eróticos y resbaladizos que sean.
Buen soneto.
Bon dia a tothom.
Florenci,
et felicito per la traducció i per ser l’autor del sonet, o al revés, tan se val!
Anna,
l’has encertat de ple en incloure aquest sonet eròtic aquí, perquè en Josep Pla també va escriure’n de poemes d’aquest estil; són el que ell anomena els versos del “retour d’âge” i els trobareu al llibre “Notes per a Sílvia” volum 26 de l’O.C.
Bon dia.
A propòsit del que diu l’Antoni, si algun dels comensals d’aquesta taula no té a mà les “Notes per a Sívlia”, tan importants –al costat de les “Disperses” i les del “Capvesprol”– com el mateix “Quadern”, d’aquests “versos del retoour d’âge” n’hi ha una selecció a http://www.lletres.net/pla/pla-poe.html
I pel meu gust aquesta col·leccioneta té coses realment bones, com ara la primera poesia, que comença:
La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Pels dos “Antonius”, el “letraherido” (tierno invento, caballero) i el que ha posat la llengua italiana en aquest bloc: m’heu fet posar ben vermell. Agraeixo molt que, enlloc de tirar amb bala ho hàgiu fet floretes.
Però, ep! exhorto a qui vulgui recórrer a les armes, ho faci: només demano que aviseu abans, i així em pugui aixoplugar dins una armadura.
Per en Ramon: La poesia que has penjat té la seva conya marinera, sí.
“amb floretes”, perdoneu.
Els “profes” Jordi i Ramon de Xarxa de Mots ens han posat “deures” i encara no els hem fet. A veure si entre tots ho trobem. Es tracta de descobrir en quina obra Josep Pla va escriure això:
“El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen, Sí, sembla que fa bon dia”.
Jo de moment no ho trobo. Seguiré buscant.
Bona nit!
Primer, dir-vos que podeu trobar totes les “Rime” de Buonarroti a l’edició d’Einaudi en un PDF a http://www.letteraturaitaliana.net/pdf/Volume_4/t83.pdf
La que ens ocupa és la núm. 267, “I’ sto rinchiuso comme la midolla” (midolla=medul·la).
Dit això, m’atreveixo a contribuir a la tasca d’en Francesc de traduir el poema amb alguns suggeriments. Prenc com a base el seu text, i hi indico els versos on suggeriria algun canvi (sense esperit poètic, que això està fora del meu abast!):
La meva alegria és la malenconia,
i el meu repòs són aquestes angoixes:
Qui cerca la malaurança, Déu la hi *doni*.
* Qui em veiés a la festa dels (Reis) Mags [*]
*seria bo*; i més, si la meva llar
*veiés* aquí, enmig de tan rics palaus.
* Flama d’amor al cor no m’ha romàs;
si *el* més gran caça/rep sempre el menor sofriment,
de pena tinc l’ànima ben cuirassada i segellada. [**]
Tinc una vespa atrapada en un gerro,
dins un sac de cuir, ossos i (capresti!),
tres ruscs de brea dins una poncella.
[*] Vegeu http://www.florence-guide.it/english/free_time/festa_de_magi.html
[**] Aquí la cosa es complica: “pena” en italià seria, també, “pena”; penne, és el plural de “penna”=”ploma”; el meu diccionari fins i tot diu “tarpare le ali=tallar les ales” (“tarpata” és el participi de tarpare). Pel que fa a “rasa”, que seria el participi de “rasare”, trobo [http://tinyurl.com/6foera]: “rasare: in riferimento a pelo, radere completamente, tagliare alla radice”. Per això, jo traduiria aquest vers més aviat com:
* de plomes, en tinc l’ànima ben esplumada i pelada.
(és a dir, que no està per orgues).
Pels “capresti”, no tinc cap idea!
Perdó, he escrit Francesc on volia dir Florenci (!).
Jo, a falta d’àvies al meu voltant, he conegut padrines i padrinetes. Això vol dir àvies d’altres, ties de cosins, germanes d’avis,… Eren persones que fèien la feina d’àvies però sense cap obligació, més aviat per devoció.
Una era com la vostra àvia Marieta. Quan s’aixecava ben aviat el matí, ja anava per feina. El que fos: cuina, esmorzars, animals de la granja, hort, anar a buscar llenya. Uf!. Sense pensar en ella. Només amb l’idea d’estar, ajudant sense imposar-se, al costat dels seus. Se’n diu pal de paller?. A la nit, cansada, se n’anava a dormir ben satisfeta de viure.
Moltes gràcies al santboià de Londres!!!
Caram, santboià de Londres; ara se m’ha fet la llum! No entenia el teu petit comentari sobre el Francesc: ara sí.
Estic content de no haver-la espifiat tant com em pensava. El segon “veiés” també l’intuïa, però no ho acabava de tenir clar. Molt bé l’explicació de la “pena” aquella. I veig que, de moment, ens haurem de conformar en no saber que c és el “capresti”. Avui mateix escric a la meva amiga italiana, a veure que hi diu.
Moltes gràcies per tot plegat. Quina bona feina!
Estic fent els deures endarrerits i posant-me al dia de Quadern gris.
Tinc un amic que fa quaranta anys repicats que em predica sobre la grandesa de Josep Pla i jo m’hi he resistit fins ara: l’actitud política del Pla entrant amb els alliberadors franquistes m’ha resultat insuperable. Fins ara.
Quin festival de llengua ben servida amb elaborada facilitat.
I quin blog més suculent.
Però…. Hi ha coses que, com a Pla les ferums de tabac fred, em provoquen malestar físic: una d’elles l’expressió “em caic” tant frequent entre els joves i no tant joves.
I “ai las” l’amic Florenci la deixa anar com si res. Tu quoque ?
En prenc nota. Qui molt xerra, l’espifia.
No tot han de ser elogis.
Gràcies.
En la edición castellana de este Dietario de Pla, por la editorial Espasa, se añade una nota referida a este párrafo:
“Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven.”
En la nota se dice que Pla usa incorrectamente la palabra “enervar”, empleándola “con el significado opuesto al propio”. Es decir, para Pla, enervar es excitar o poner nervioso, en vez de “debilitar, quitar las fuerzas, deprimir”.
Esto es algo que se dice a menudo, pero parece claro que el valor de uso de enervar no es el de los diccionarios o la norma, hasta tal punto que parece razonable añadir esta acepción tan frecuente de “enervar” (¡que ya existía en 1918, y en alguien como Pla!), e incluso ponerla en lugar de la tradicional.
No sé si se podrían aplicar estas consideraciones a “enervar” empleado en catalán.
(Por cierto, El DRAE ya aceptar enervar como “poner nervioso” como tercera acepción de enervar).
Lamento no saber suficiente catalán como para emplearlo en este comentario.