La ciutat està igual. L’ocupació militar –a judicar pel moviment– s’ha estès. Ordre extern. Els canons i la Creu Roja ocupen una bona part de la plaça de Catalunya. Del balcó de la dispesa veig grups de civils armats: el Sometent. Soldats pels carrers. Els soldats emprenen els passants, aquests posen els braços enlaire i es fan els escorcolls corresponents. A l’hora baixa, poca gent pels carrers. Llum escassíssima –però potser una mica més que ahir. La dispesera, al vespre, diu: «Demà, què menjarem?». El general ha ordenat que demà s’obrin les tendes.
.
Conxita, la filla gran de la dispesera, s’ha volgut suïcidar avui, tirant-se per la finestra del celobert. Passava justament pel corredor quan he sentit que algú obria aquesta finestra. M’he girat i he vist Conxita amb mig cos abocat a la barana… He fet una correguda i he tingut temps d’agafar-la per les cames i entrar-la a dins. Poca pràctica de tirar-se per les finestres. Es fa d’una altra manera. Pal·lidesa intensa de la noia –mig desmaiada– recolzada a la paret. Però potser en el fons m’ho ha agraït. Sembla que són coses de l’amor, del promès –que, segons he sentit dir, és policia–, el qual no acaba de creure en ella. Davant del fet, a la dispesa hi ha hagut una total indiferència.
.
Fa una nit magnífica. Del balcó del carrer estant, veig el cel estrelladíssim. Avui que no hi ha llum es poden veure les estrelles. Pel carrer, passen les patrulles circulant lentament. Escamots de guàrdia civil de cavall intermitents. Soroll de les ferradures a l’empedrat. De vegades passa un automòbil a tot gas, fent un soroll enorme i sorprenent –no pas gaire sovint. Del cantó de la galeria, m’arriba la gangositat rogallosa d’un fonògraf bèstia.
Avui en Pla és un heroi que salva una vida: poca broma! Després d’això, té tot el dret del món de deixar anar un sarcasme del calibre de “Poca pràctica de tirar-se per les finestres. Es fa d’una altra manera.” d’un distanciament comparable a l’ humor anglès més cruel i sofisticat. Cal difuminar la realitat de que hom és bona persona amb comentaris d’aquesta sublim mala llet. Ho trobo genial.
Hi ha inquietants similituds entre l’agitament de fa noranta anys amb el d’ara.
El darrer paràgraf recull la inquietud i alhora l’excitació de viure en un moment en que tot és diferent, el quotidià s’ha trasbalsat. M’agrada la sensació d’alta mar que dóna la referència al cel estelat: començar així ja et posa en situació de que tot va a la deriva, i els sons estranys que ens trobem en avançar la nau són com criatures marines que venen de babord o d’estribord, però no se sabem a quina distància o profunditat són.
El més penós, grotesc, esperpèntic, i el més sublim, “el cel estrelladíssim”, alhora. Així són les obres d’Stefan Zweig, per exemple, així és l’ésser humà. No és casualitat aquesta referència al cel estrellat, un moment després de parlar de l’intent de suïcidi: és el contrast que hi busca com a escriptor, per alliberar-se una mica de la gravetat de la situació.
Sí que hi ha “inquietants similituds entre l’agitament de fa noranta anys amb el d’ara”, com diu el Florenci.
Molt interessants i instructives -concordants, a l’hora- les vostres reflexions. Florenci, Helena: no perdeu pistonada i, això, em sembla perfecte!
Veig que Pla no només observa. És un home d’acció, que actua quan convé. M’ha deixat parada aquesta capacitat de reacció davant d’un fet tan inesperat com trasbalsador. A partir de les lectures dels seus escrits m’he anat construint un personatge: que es mira com la vida li passa pel davant, que la copsa, però, malgrat tot, deixa que faci el seu curs.
És un punt d’inflecció que m’obliga a mirame’l des d’una altra perspectiva!..
Bon dia,
El que trobo més inquietant és que “Davant del fet, a la dispesa (i al bloc) hi ha hagut una total indiferència”.
Meritxell: a la dispesa sí que són indiferents, però ja hem vist el depriment que és aquest lloc. Al bloc, Pla no m’ho sembla pas. Com ha dit el Florenci, tracta de contrastar el dramatisme. I els que hem participat al Bloqg, no hem ignorat gens la situació, però es tracta d’un tema massa delicat. Justament que Pla observi que “hi ha hagut una total indiferència”, vol dir que ell no ho és, d’indiferent.
Text de l’intent frustrat de suïcidi tal com ho escriu Pla a “El primer quadern gris” amb notables i importants diferències:
“La filla gran de la dispesa (Conxita) avui es volia suicidar tirant-se per la finestra del cel-obert. Jo passava justament per el corredor, m’he adonat de que tenia mitj cos a fora i l’he poguda agafar de les cames i entra-la a dins. En el fons del fons m’ho ha agrait. Sembla que son coses de l’amor, del novio -que sembla un policia- i que no acaba de creure amb ella.”
Pla no diu res en aquesta anotació sobre la manera de suïcidar-se (poca pràctica de tirar-se per les finestres), diu el text definitiu; tampoc diu res de la indiferència dels dispesers.
Al primer paràgraf, al dessota notem com, en realitat, Pla estava per l´ordre, vinguésd´on vingués, però ordre, i conservador, que ell detestava que l´argument de la vida fos alterat, no volia canvis inesperats en l´espectable a fruir que per ell era la vida. El nostre autor no estava gaire per l´amor amb resultat feliç, sinó que, per ell, l´amor era sempre complicat i conflictiu, i fins perillós, com en l´escena del suïcidi frustrat d´una pobra noia, per culpa d´un amor desgraciat. Sort encara que la natura, araiadés, ens ofereix visions memorables, com la del cel gloriosament estrellat damunt la foscor vaguística de Barcelona, i també la remor d´alguns “pocs” cotxes que passen pel carrer… EM
A veure demà si hi han corredisses o garrotades, al Diari i a la Rambla. Esperem que no.
Doncs, sembla que, malauradament, se’n preveuen, de corredisses: sí més no, a la Rambla. Ignoro si, en aquests actes dels estudiants en contra del “Pla Bolonya”, hi funciona un servei d’ordre. Crec que, per evitar provocacions i/o equívocs i facilitar el desenveolupament, seria desitjable. Malgrat què, tot es prou complex!
Bon dia,
Amb un retard considerable, però avui llegia a les Notes disperses una altra versió d’aquest episodi de l’intent de suïcidi de la filla de la dispesera. Segons el que diu a les pàgines 489-490, això hauria passat l’any 1916 a la dispesa de la senyora vídua Calduch, a Pelayo, 12. No quadra amb el que l’Antoni ens ha transcrit del primer Quadern gris, però en fi. Diu això:
«En aquell pis del carrer de Pelayo, que ja llavors era un dels carrers més trepitjats de Barcelona, tractà de suïcidar-se la filla gran de la senyora vídua Calduch, tirant-se per una finestra al celobert. La poguérem estirar per les cames quan ja tenia més de la meitat del cos enfora. Aquella senyoreta tenia els ulls negres, foscos, moradencs i tristos. Era magra. Les corbes eren inexistents. Vaig ser un dels seus salvadors —de segon terme. Quan li vaig agafar la pantorrilla, em semblà que la polpa era realment incerta.»