En tornar de cacera o de passeig, Gori fa cap a la botiga de vetes-i-fils que posseeix al carrer de Cavallers, s’instal·la al seu petit escriptori i es posa a llegir fins a l’hora de sopar. La Pauleta, una seva parenta, despatxa a la botiga i amb la seva veu amable i simpàtica fa els compliments.
Com a lector, Gori és un cas extraordinari. Seria probablement exagerat de dir que li agrada la literatura noble, la de sabre o espasí, però és un fet que l’apassionen els llibres fins i delicats, sentimentalment afectats, de moviments excepcionals, amb personatges que no poden agafar les coses si no és amb un paper de fumar –i tot plegat tocat per una mica de lluna.
De les «Confessions» de Rousseau, en diu penjaments. En canvi, de la senyoreta Heloïsa per amunt, no diguem de les «Rêveries d’un promeneur solitaire», en té un concepte elevadíssim. Tot el que avui és tingut en literatura per fat, insípid i enrarit, sobretot si és donat en forma de fals paisatge, de fals idil·li i de sentiment de cartró, li produeix una satisfacció positiva. A mi, em sorprèn que, a un home tan alt i gros –Gori és un home molt alt i gros–, que beu, a cada repàs, un litre de vinassa de setze graus, tan saturat de bons peixos, de llebres, de conills i de perdius, li agradin les estampetes evaporades i evanescents.
Avui em deia, al seu despatx, que, literàriament, si hi ha un home equivocat, despistat i mal orientat, sóc jo mateix.
–La literatura –deia– ha d’ésser idealista, fina, excepcional, distingida, ha de sortir d’ací –i mentrestant es posava una mà al cor.
–I per què la literatura ha d’ésser així? –que jo li dic.
–Ha d’ésser així perquè la literatura és per a les estones en què no es té res a fer, en què no hi ha res a pelar, que són les úniques en què pot existir la vaga possibilitat que la gent vulgui distreure’s llegint un llibre. L’home no ha pas estat posat en aquest món per llegir llibres. Desenganyeu-vos… L’únic problema seriós de l’home en aquest món és el de subsistir, o sigui el de guanyar i el de gastar diners. Els homes i les dones dediquem a aquesta qüestió el noranta-vuit per cent de la nostra vida conscient. I potser faig curt. La literatura serà, doncs, sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment del dia de la setmana en què es produeix la possibilitat –i això que dic era més cert anys enrera que ara, perquè ara fan cinema– que la gent vulgui distreure’s una estona de la seva obsessió permanent. Si les coses són així, ¿com voleu que la gent s’afeccioni a la vostra literatura crua, descarnada, realista? ¿Com voleu que s’hi afeccioni si està saturada, tipa, del que li proposeu? La vostra literatura és redundant, terra a terra, vulgar, d’una embafadora obvietat…
–Ja ho entenc…
–Seria una llàstima que no m’entenguéssiu…! –diu amb un engrescament triomfal. I després d’una pausa durant la qual es dissolen en l’aire del petit despatx les seves riallades sonores:
–Resumim! –diu–. A vós us agrada la literatura per cada dia. Això us porta a donar massa importància al vostre ofici. Tota la literatura que es fa avui està, per això, tocada de pedanteria. Crec que us faria bé de recordar que el vostre ofici no havia donat, fins fa pocs anys, més que per a entrar a les cases, per l’escala de servei. A mi, en canvi, m’agrada la literatura bona, que és l’excepcional, la que recull sentiments singulars, vull dir la de diumenge a la tarda, la bonica…
Després sortim a parlar de la seva darrera estada a Barcelona. En el curs dels viatges que 
com a botiguer ha de fer a la capital, no deixa mai d’anar a veure les millors «funcions» de teatre de cada moment. Quan recorda les últimes que veié, s’indigna, vocifera, perd els estreps.
–Això que facin pagar per veure coses reals, coses que passen cada dia, coses que es poden mirar obrint simplement la finestra, és intolerable, indigne… –diu–. No penso pas tornar mai més al teatre. Hi he fet creu.
Els alemanys, segons els diaris, continuen triomfant en tots els fronts; però, la guerra –que està a les acaballes–, la tenen perduda irremeiablement. Les discussions entre francòfils i germanòfils són cada dia més rares i han perdut totalment l’interès. A mesura que en el camp germanòfil el silenci es fa més dens, creix el nombre de persones que porten al trau de la solapa el botonet amb la inscripció: No me hable usted de la guerra. És una fugida ridícula.******
*
L’Empordà –sento dir– és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert.
Però també ho és que hi ha, en aquest país, molta de gent que es passa la vida alçant objeccions, posant bastons a les rodes de tota persona interessada a portar a cap alguna iniciativa, o que en una o altra forma surti de l’espessa rutina. Aquestes objeccions s’edifiquen gratuïtament, a tort i a dret, la reticència és permanent. Tant si voleu matar els paràsits dels fruiters com els cadells de les patates, tant si voleu exterminar les mosques vilatanes com la usura dels pagesos, us sentireu dir constantment:
–Vós voleu fer això…? I què heu de fer! ¿Que dormim? No ho fareu pas… Desgraciat! No sabeu el que us dieu…
En el fons de tot arrauxat, en aquest país, potser no hi ha res més que un home enervat i fatigat de sentir-se tractar permanentment de bufanúvols i de ximple. Vull dir que hi ha arrauxats que no són res més que homes explícitament desafiats.
Després hi ha els arrauxats constitucionals, els tabalots marcats per una força interna, els hereus-escampa de professió. Aquests, però, són una cosa molt diferent.
Etiquetes: catalana, espanyola), lectures, literatura, literatura, política (europea, catalana, espanyola)
I que tomba i que gira amb el caràcter dels empordanesos… Ja en tindreu, mestre, de material per rumiar-hi! I val més que us hi afanyeu, perquè ben aviat us costarà identificar-los: cada vegada son més barrejats.
Però tant li fot, perquè mentre hi bufi la tramuntana, tants com n’hi arribaran, tants n’hi quedaran, de tocats. I alguns ja n’hi venen.
Perquè, sabeu? hi ha d’altres vents que bufen, arreu. Però això ja ho veureu vós mateix quan sigueu més viatjat. I a fe que us hi haureu d’avesar, a viatjar, mal que preferiu el pa de pessic de l’àvia al d’altri.
Mentrestant, Josep, rebeu una forta abraçada. I no us escoltéssiu pas a en Gori!
partícula elemental
atles particular
El discurs del senyor Gori és espaterrant, sí. Però l’home, certament, té la seva part de raó. Se m’acut tot de coses per a dir-li però haig d’admetre que les seves paraules no són tot demagògia. No només és un punt de vista molt respectable sinó que vos, Pla, l’exposeu amb tanta netedat que, amb certes modificacions —l’adjectiu “bonica” fa que el pobre Gori quedi com un carrincló de botigueta— podria ser emprat com a arma de defensa d’aquest tipus de gust per la lectura, tan lliure com qualsevol altre.
Jo, en això, em sento tan impedit emocionalment com vos. Adaptat als nostres dies, el discurset és podria aplicar a tota aquesta faramalla fantàstica a l’estil El Senyor dels Anells. Em sap greu, a mi no m’entra; literalment, m’assassina. Ho trobo com una espècie de sub-Homer que no aguanto; que em provoca urticària i tot. Sí, ja entenc que és una metàfora del nostre món i tota la pesca com diuen els seus amants. Vos ens dieu que cal respectar-ho, i teniu raó. Què en sabem nosaltres, gent incompleta, que la nostra imaginació no dona per a més… Oi?
El savi ha de ser, per força, aquell que pot gaudir d’una cosa i de l’altra, i treure’n profit. Quina enveja!
El que dieu de l’Empordà es pot extendre a tota una manera catalana de fer. De tota manera començo a estar impacient que arribeu a Barcelona.
Bé, vos aneu fent: ja ens podem donar per servits de tot el que comenteu, sigui el que sigui i sobre el que sigui.
Apa, me’n vaig. Desitjo que tots plegats tingueu una bona mona.
Adéu-siau!
Una entradilla de contrastes. La dicotomía literatura superficial, literatura de calidad, tan efervescente y visible hoy en el sector editorial a favor de lo superficial, claro es. Pero qué rabiosamente actual es Josep Pla. Por los servicios prestados a la vida, los huesos de Pla deberían yacer en un cementerio de personas ilustres, o siquiera, a cubierto, con unas tejas por encima (ya, ya, una vez muertos, como si nos quieren tirar en un zarzal). Se me ha ido el santo al cielo. Disculpen. Quiero decir que Pla, con su entradilla tan simpática de hoy, marca el sentir generalizado de la mercadotecnia editorial actual: publicar libros gordos sin nada, tan sin nada que no moleste su lectura, por ejemplo, durante los farragosos trayectos en autobús, en metro, en ferrocarril. Todo el mundo sabe que, para Pla, la literatura superficial es la literatura idealista, que aquí aparece, para que subrayemos una sonrisa planiana, con personajes sentimentalmente afectados, tan exageradamente delicados que no pueden coger las cosas si no es con un papel de fumar, dentro de un marco mínimamente romántico, con esa luna vaga que quiere y no puede iluminar el conjunto. Los contrastes. Resulta que el amigo Gori, el aficionado a la literatura idealista, es muy alto y gordo, tan alto y gordo que en cada comida puede permitirse el atrevimiento de beberse, sin desfallecer, un litro de vinazo de diecisiete grados. Y es que los partidarios de la literatura superficial, como por ejemplo casi todos los editores actuales, suelen ser gente muy bestia, muy primaria, muy pusilánime en realidad, muy bien peinada y recta en las apariencias de la calle.
P.D. Feliz regreso vacacional.
[...] 24 de març de 1918r Sun, 23 Mar 2008 23:00:52 GMT [...]
[...] Pla. El cuaderno gris de hoy. Una entradilla de contrastes. La dicotomía literatura superficial, literatura de calidad, tan [...]
Crec que, tot aprofitant la conversa amb el seu amic Gori, Josep Pla ens explica quin tipus de literatura li agrada i l’interessa.
És oportú aquí el pròleg que encapçala l’obra completa de Pla escrit per Joan Fuster, un fragment del qual us copio:
¿La literatura -la literatura que sí que l’interessa, a ell? ” És el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.” La definició, Josep Pla l’ha apresa en De Sanctis, i se n’ha fet un axioma. No podria haver-ne trobada una altra que s’ajustés millor al seu treball. De lluny o de prop, directament o indirectament, tots els seus escrits tenen per tema o per intenció la realitat que el rodeja: la societat de què forma part.
JOAN FUSTER
Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla
Obra completa. Volum I
Edicions Destino, 1966
Bona nit Josep,
En aquests moments el pensament que tinc al cap és que gràcies a Deu que ja s’han acabat les mones; mona amunt mona avall. Jo si que pateixo un cafarnaüm digestiu. Ja veus m’encanta la paraula que m’has ensenyat, serveix per moltes coses -semblo una nena petita amb sabatetes noves.
Veig que t’agrada la literatura dels grans mestres. Ja que parles d’en Rousseau m’agradaria saber que en penses de la seva filosofia. Veig que era molt promiscu en el terreny sexual. Renoi als 16 anys ja és una joguina sexual. També m’he quedat sorpresa que la situació preferida de Rousseau són els trios i que ell prefereix un paper passiu.
Josep, veig que ets de mentalitat molt oberta i que llegir els grans filòsofs també et deuen haver influjenciat en la teva vida personal. M’explicaràs algun dia, tu que ets persona tan sensible i descriptiva, la teva relació amb les dones? o serà un apartat que no el voldràs transcriure en el teu quadern?
Senzillament et puc dir que els de la teva època o anterior no queden curts en aquests afers, i que llavors diguin del jovent d’ara!
Bé et continuaré seguint i esperant que m’espera el proper dia.
Benvolgut Josep,
casualment aquests dies he acabat les “Confessions” de Rousseau i n’he quedat força content. Aquest debat entre realisme i literatura “bonica”, “de diumenge a la tarda”, “de sentiments excepcionals” sempre existirà. Perquè sempre hi haurà diverses menes de persones. A mi, així a l’engròs, m’agraden coses de totes dues menes.
Au, bon vent!