Pluja. Temps magnífic per l’endemà d’una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s’aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.
.
Un moment a l’Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m’enerven i surto al carrer. A la ventura: Passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrera del Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses –quatre siluetes–, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.
De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrera. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no… Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.
Entro a Barcelona pel Born, a l’hora baixa. Xivarri delirant de criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga a la corda –arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades– dins d’un aire saturat d’olor de taronges. En passar per davant de l’església, penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys incitat per la pintura de Ramon Casas que és al Museu. Després pujo Rambla amunt, fins al carrer d’Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per a seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s’esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.
Seguint l’enllaç de la fotografia dels gasòmetres, podem fer un recorregut per la història de l’extermini de la indústria barcelonina. Tot un tema, “aplanament a Barcelona” d’una manera expeditiva, en aquest cas.
La fredor de la pluja i les lletjors d’aquella Barcelona no poden refredar certes fams que dubto tinguin a veure alguna cosa amb les viandes de la fonda, per exemple. El·líptica manera de parlar dels fogots interns de l’edat (de moltes edats), aquells tirans de la joventut que l’ancià Cèfal, al començament de la República de Plató, se n’alegra tant d’haver- se’n alliberat amb la vellesa. Al jove Pla se’l veu intranquil, és cert. Però, si us haig de ser franc, per molts anys desitjo de compartir-la aquesta intranquil·litat. I, per no ser acaparador, també us la desitjo per a tots vosaltres (per a qui la vulgui, és clar).
M’encanta, Jaume, que ahir tinguessis un lapsus… Per cert, “LLENEGAR: v. intr. Relliscar i perdre l’equilibri en trepitjar una superfície llisa, greixosa, molla, etc,” una paraula, preciosa, que no havia sentit mai! Fixa’t quin debat tan ric has provocat. Ni se’t passi pel cap d’emmudir. Ens privaries del coneixement! (Extensible a tots/tes els/les planians/nes).
Quan a l’entrada d’avui, semble que Pla no està prou concentrat per escriure, llegir o qualsevol activitat intel·lectual. Malgrat això, no minva la seva capacitat d’observació. Capficat amb les dones, (cosa gens habitual) fins i tot, introdueix matisos eròtics: la descripció de l’adolescent que salta a corda. Aspecte, desconegut i força estrany, fins ara.
“Tretze anys? Catorze?”: com em recorda el Gustav von Aschenbach de “La mort a Venècia”. Tant si ho escriu molts anys més tard, com si ho diu de jove, perquè als vint-i-un anys ja se sentia vell… L’encarnació de la bellesa física que és aquesta noia, i la de la bellesa intel.lectual que és Pla. En el mateix rerefons de la platja que en l’obra de Thomas Mann, a més. Un rerefons depriment en el qual la noia encara contrasta més. Amb una bellesa que no és la dels cànons actuals, més aviat grassa, per cert.
Realment, Helena, ni el Somorrostro és el Lido, ni aquesta pobre nena Tadzio.
Jo, Maria Rosa, d’erotisme n’hi veig molt i molt sovint a can Pla. Crec que hi és a la tensió que hi ha, de vegades, a l’ambient. S’hi troba el reflex, les brises que passen que en porten l’aroma, i les conseqüències, satisfactòries o frustrants. El demés s’ho guarda. M’arrisco a suposar que ell era dels que pensava que tot el demés cal que es quedi a casa, més que res perquè no li veuria massa interés literari. No dic que no en tingui, és el que goso pensar que diria. Això, però, només ho poden confirmar qui el van conèixer.
Bé, ja dec d’haver “llenegat” massa per avui. Bon dia tingueu.
Florenci:
A la Venècia de Mann, el rerefons tampoc era gaire agradable: en plena epidèmia, i amb aquella escena esperpèntica amb el borratxo que hi ha al principi, per exemple. Aquesta nena no és Tadzio, ni Pla Mann, però a mi me l’ha recordat una mica. Com que la tesi del llibre diu que “qui estima és més diví que l’estimat, puix que en ell habita el déu, que en l’altre no”, així ho veig jo. La semblança, l’escaiença, no ha de ser pas visible, ha de provenir de l’interior, de les connotacions. No sé per què aquesta tendència a fer prosaic Pla, quan jo li veig molt de lirisme.
Si agafem la paraula prosaic com a text escrit en prosa, Pla es prosaic. Si l’entenem pejorativament, com m’imagino que vols al teu comentari (i com normalment s’utilitza aquest adjectiu) no puc estar més d’acord amb tu. Precisament, la seva capacitat de generar imatges, de suggerir molts sentits, de descriure un entorn i de, simplement, de la manera com juga amb el llengatge com qui no fa res (per més feina que hi hagués darrere), ja li dona qualitats líriques. No li diré poeta perquè no se m’empreny des de l’altre món.
Així que avui fa 90 anys també hi havia pluja a Barcelona…
El reconeixement de la pròpia ignorància és – no ens enganyem – a voltes, un punt dolorós; sobretot quan un ja ho tenia assumit…però li falla la memòria! Xerro del meu llapsus d’ahir.
Moltes gràcies, Maria Rosa, pel teu comentari tan estimulant per a mi. El mateix li dic – i li dec – a en Florenci. I als altres.
En un altre ordre de coses: sempre m’ha semblat que en Pla era un home eminentment eròtic i disculpeu la quasi redundància. Redundància? (Ara he d’anar amb peus de plom: en tot cas he dit redundància en un to simpàtic i juganer. Joganer?…etc.)
Pla – tot i tenir ben clares les diferències entre bellesa i desig – no va ser mai aliè a mostrar la seva fina, finíssima, sensibilitat en aquetes qüestions.
He vist que a Manlleu s’inaugura l’exposició “Pla, biògraf de Rusiñol”. Que algú s’ha proposat d’anar-hi? Si hi aneu, jo també hi aniria. M’agradaria de veure-us les cares!
Doncs a mi aquesta escena de la noia jugant a corda amb unes criatures em fa pensar en una altra escena (una mica diferent, però) de l’Ulisses de James Joyce, en què Leopold Bloom també contempla una noia que seu a la platja i li ensenya discretament la roba interior. Totes dues escenes, la de Pla i la de Joyce, carregades d’erotisme.
Cal dir que aquest text de Pla ja surt a El primer quadern gris (1919) i que Joyce comença a escriure Ulisses el 1914 i l’acaba el 1921.
Quines coincidències!
M’he quedat parat davant aquesta brevíssima descripció:
“Dues parelles -quatre siluetes…”
És el que més admiro en Pla, l’art de concisió.
Jesús.
Un comentari pertinent, o m’ho sembla:
http://alirica.blogspot.com/2009/04/pla-i-les-dones.html
Sí que és pertinent, el comentari, i amè. Jo no sé el país si és que voldria passar Pla pel sedàs de la censura feminista: a mi m’han educat en tot com un noi, he estudiat tant com he volgut (treballant, poc o molt, generalment), cosa que no els ha passat a moltes familiars meves. No puc ser gaire feminista, no em fa falta.