El que ha fet sofrir més, potser, la població de Barcelona aquests últims dies ha estat la falta de llum. Ha estat el més inconcebible. Passar les nits a les fosques o amb una il·luminació deficient és, naturalment, desagradable. Però la incomoditat material no ha pesat tant com la constatació que s’ha produït una cosa inconcebible. I pensar que fa tan pocs anys que l’electricitat no existia i que jo vaig néixer a l’època del quinqué!
.
Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d’Ors deia, avui, a la penya de l’Ateneu:
–Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la Filosofia i els que no serveixen per a res…
–Sí, és clar –ha dit Pujols –, però sempre s’exagera…
.
Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de «Les Tres Gràcies» de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.
.
Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per no semblar-ho. A mi m’agraden al revés.
Les dones lletges són generalment agradabilíssimes. Però n’hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!
Ens adaptem molt ràpid a la tecnologia i a les comoditats. Hi ha avanços tecnològics que fa vertigen imaginar en com hem pogut passar sense ells la majoria de segles. Mireu les ulleres. Penseu en els milions de miops condemnats, sense opció, a la imatge borrosa de per vida, al llarg de la història i la prehistòria!
Del primer tipus de senyora que Pla avui en parla (i jo en conec de senyors, també), el DIEC diu:
“m. i f. VULG. Persona que es complau a excitar-ne sexualment una altra sense consentir, després, a satisfer-la.”
Del segon cas (del qual no n’he sabut trobar referents legals ni sinònims, a aquestes hores) se’n diu “mosqueta morta”. Si he d’escollir (parlant estrictament sobre el tema), jo també em quedo amb l’elecció d’en Pla: les mosquetes mortes donen satisfaccions innombrables a la vida privada.
Per cert, Helena, m’agradaria molt de venir a Manlleu, però no puc. Gràcies per mencionar-ho. Als qui hi aneu, us desitjo que ho passeu bé.
Apa, avui us deixo una definició sense paraula, i una paraula sense definició. Ja pensaré algun premi per a qui trobi el mot escapolit.
Bon dia.
Respecte el que diu Eugeni d’Ors: o ets artista, o ets artesà.
“Les tres gràcies” justificaria plenament “més de mitja hora de contemplació”, són uns cossos molt bells. “El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita”, diu Pla. Perquè ella és la que es decanta per un dels dos costats, que les altres dues figures representarien respectivament. Però igual com ara es decanta a la dreta, després ho pot fer a l’esquerra. Les obres d’art sí que poden arribar a ser traduïbles en paraules, fins i tot allò més inaferrable, invisible, intangible, “infinit”. D’això es tracta, precisament.
Gràcies, Florenci.
… (amb el seu català de Valls … Eugeni d’Ors deia …):
Algu sap d’on ve aquesta imatge del catala de VALLS de d’Ors? Es que tenia alguna relacio amb Valls, o era que el seu catala no sonava com de cap lloc en concret -un catala de “transicio” entre l”oriental i l’occidental…?
Alguna idea?
Toni
Helena:
Jo també te vull agrair la teva proposta de Manlleu però, llàstima, no podré ser-hi. De tota manera, bonica la idea de poder-nos veure les cares. Esperarem nova proposta.
De la “profunda” conversa entre Eugeni d’Ors i Francesc Pujols, la resposta del “filòsof” de Martorell (a qui vaig tenir el plaer de conèixer i tractar-lo força; em penso que ja ho havia esmentat…) me sembla deliciosa. Manté el seu nivell.
És veritat, Jaume, que sempre s’exagera. Hi ha la imatge de les muntanyes: vist des d’un avió, l’Everest no semblaria gaire més alt que el Matagalls.
Toni, sobre això del català de Valls suposo que Pla es refereix a la pronunciació que fan la gent de Valls distingint entre la b alta i la v baixa, és a dir, que els de Barcelona no fem distinció entre la b de Barcelona i la v de Valls (pronunciem “balls”) i en canvi els de Valls fan la pronunciació correcta i pronuncien “valls”. No sé si m’explico prou bé.
sobre això del català de Valls … em sembla que sa veig per on va… de petit recordo que a Valls ens feien dir allo de “el vi bo de Valls” nomes per fer-nos adonar de la diferencia entre “V” i “B”. No cal dir que ja s’ha perdut i nomes els grans -i alguns- ho conserven.