Universitat. Ateneu, instrucció militar sota els arcs voltaics dels voltants de la Duana. Sempre el mateix. Davant, hi ha la primavera, vasta i misteriosa, amb totes les seves obsessions persistents –però és com si no existís. Com si no existís, evidentment –però massa forta per a evitar que pugui prendre res seriosament.
.
Xavier Güell. El meu amic Güell no acaba mai de perdre l’aire del rendista il·lustrat, del rendista preciosista, del rendista subscriptor del «Vogue». Els seus dibuixos decadents són d’una decadència de pa sucat amb oli.
.
Al carrer d’Aribau trobo Salvi Balmanya, de la Bisbal. Dos vermuts amb olives. Aires del meu país: salut, tranquil·litat, barroeria, ara va bé… Quin xivarri fem els empordanesos! Quina manera sorollosa de parlar, tan gratuïta! A Balmanya, el molesta visiblement que li parli de Joan B. Coromina, perquè parla i gesticula com ell.
La primavera, o sigui, la poesia, davant de la instrucció militar, no existeix, es perd, es fon. Però al mateix temps és massa real encara. De fet, no pot creure’s la vida, aquesta vida de la instrucció militar, sobretot. La literatura tindria tanta relació amb la vida com la lluna es troba lluny de la terra. Això és el que penso d’aquest text tan contradictori, no sé si “me’n vaig de l’olla”.
Entre arcs voltaics, empodanesos sorollosos i decadències de pa sucat amb oli va la cosa, sí. Entrada de transició, mentre suposo que ordena els pensaments i en prepara alguna de grossa. M’agrada, però, que mantingui alerta una antena per capturar i posar en paper aparents foteses de les que mai se sap que se’n pot treure en un futur.
Els textos d’avui, una mica grisos, una mica en to menor, estan ben acompanyats amb aquesta il·lustració magnífica de la revista “Vogue” que ens hi han afegit els amics del bloQG.
Gràcies i bon cap de setmana.
“Davant, hi ha la primavera, vasta i misteriosa, amb totes les seves obsessions persistents –però és com si no existís. Com si no existís, evidentment –però massa forta per a evitar que pugui prendre res seriosament”. Em dec explicar molt malament, però a mi aquesta frase no em resulta gens grisa. Em seria impossible de traduir-la completament en altres paraules, el que demostra que és alta literatura, quan no podies haver-ho dit amb una altra forma, quan hi ha una forta presència de l’estil de l’autor. Rellegiu-ho sempre, el que escriu Pla, val la pena, quan aparentment no diu res. A mi aquest fragment se m’escapa, contradictori com sempre, com el millor Pla.
La nota no em sembla pas menor. Entre els estímuls diversos de la gran ciutat fa bo, de tant en tant, respirar els “aires del país”. Uns perfums reconeixibles encara avui i que la prosa sensual de Josep Pla sap transportar-nos.
Front a la “resignada civilitat noucentista” proposada per Eugeni d’Ors, és reivindicable una mica de barroeria. Almenys aquells atributs que acostumem a adjudicar als éssers mediterranis: el xivarri, el parlar sorollós gratuït, la gesticulació.
La fugida al camp incontaminat, l’èxode dels caps de setmana, mostren els efectes d’unes ciutats allunyades de la salut i la tranquil·litat.
La premonitòria modernitat de la figura del flâneur, que tan bé descrigué Walter Benjamin seguint Baudelaire, és ja un signe reconeixible dels nostres temps.
Un vermut pres amb els amics ens lliga a la terra aspra, a uns valors positius del temps antic.
La primavera, sensual i estranya, arriba i m’agrada veure de nou els finestrals dels bars oberts, les terrasses a vessar, el ritual de la gent del meu país fent el vermut, xarrant a tothora, amb l’expressivitat del bell catalanesc del sud.
Tot un món positiu i ancestral, l’optimisme vital del “ara va bé”, expressat en la permanècia del vermut.
On deia Salvi Balmanya havia llegit savi, i és que a un altra Balmanya, també d’alla dalt, Domènec li deien el savi del futbol. El Balmanya més conegut llavors era Antoni, renovador pedagògic.
Potser, el que Pla vol indicar-nos és que la primavera, amb tot el seu esclat sensual, de moment se li contraposa a l´esterilitat monòtona de la seua quotidianitat de llavors mateix. De fet, com diu, per ell és com si no existís, perquè no pot fruir-ne de cap manera. De tota manera, l´influx primaveral l´indueix a una mena de blocatge que es tradueix en frivolitat. EM
D’acord amb tot, eusebi, menys en “l´influx primaveral l´indueix a una mena de blocatge que es tradueix en frivolitat”: que no es cregui la vida al seu voltant, indica que és escèptic, no frívol, crec jo.
“però massa forta per a evitar que pugui prendre res seriosament”: com n’hi ha que no es creuen els poetes, ell no es creu el que no sigui poesia. Ara sí que em sembla que l’hem atrapat!
A Salvi Balmanya, ens diu Pla en el darrer paràgraf, no li agrada el tòpic local del seu propi reflex: Joan B. Coromina. Em queda el dubte, però, de què en pensa del mateix Pla ? (tots tres són empordanesos)
A reveure,