Diumenge. Llegeixo, amb Climent, el manual de Pedagogia de John Dewey. «Tot això són puerilitats…», dic al meu amic. «Són puerilitats que de tota manera val més saber…», respon Joan Climent.
.
Perdo una hora i mitja tractant d’articular quatre versos. Fracàs total. Aquests exercicis fan comprendre, però, com deu ésser de fàcil, per a les persones dotades de l’instint de la musiqueta fàcil dels versos, d’escriure’n ad libitum.
.
Aquesta cosa de l’Acadèmia Militar de les Drassanes, l’aprendre de caminar marcant el pas, el cerrojo i la recámara, el correaje i les cartucheras, em fa venir unes ganes de sopar impressionants. Després, quan arribo a la dispesa, resulta que no hi ha res. Sospito que hauria pogut arribar a ésser un excel·lent soldat si en el moment d’aprendre la instrucció hagués pogut menjar al Suís.
.
A la Rambla, parelles.
Veure un home madur i una noia jove és un espectacle suggestiu; una dona madura i un jove de la primera volada, és un mal afer; dues persones joves de diferent sexe és un espectacle penible. La descripció d’un primer amor, per un escriptor no totalment cretinitzat pel lèxic del romanticisme de tercera mà i per les fórmules de la novel·la rosa, prou sé que és un treball molt ingrat.
El quadern gris:
Aquesta cosa de l’Acadèmia Militar de les Dressanes, l’aprendre de caminar marcant el pas, el cerrojo i la recámara, el correaje i les cartucheras, em fa venir unes ganes de sopar impressionants.
El primer quadern gris:
Lo de l’Academia militar de les Drassanes, el marcar el pas, el cerrojo y la recamara, em toca cada dia mes els c.
Antoni, anava a parlar de poesia però la teva entrada m’ha fet riure tant que m’he desconcentrat.
Si que recomanaré que entreu a l’enllaç. Allà hi tenim la oportunitat de veure com en Pla s’esplaia sobre el tema, i de llegir alguns dels seus intents en vers. Jo també hi crec en el pla poeta, només que no el veig, anímicament, militant en aquest partit. Qüestió ètica o estètica? Jo crec que, en general, en Pla, amant de certes convencions, no es troba còmode enlloc a on se li imposin, envoltat de convençuts. Per dir-ho clar – aprofitant que avui hi ha referències a la instrucció – que detesta fer el pas de la oca al costat de cent babaus (cap tipus de pas de la oca, cap tipus de babaus). Ell és d’observar els altres i de fer la guerra pel seu compte. Si es compromet en alguna causa ho fa, sempre que pot, en privat. L’incomoda fer el llepa, però també haver de practicar la insolència a la cara. De lluny, no cal caure en aquestes dues debilitats de l’ànima.
És només quan se sotmet a l’esclavatge de l’escriptura quan, per molt que rondini, se sent lliure (aquesta frase, és poesia horrible, que diria en Pla).
Florenci: l’art pot ser dur, pot fer mal i tot, però l’artista mai és esclau. Ho fa perquè li surt de dins i prou. Això “del romanticisme de tercera mà” és la mateixa idea: el romanticisme de debò sempre surt de l’interior, no és una norma freda, com la d’una instrucció militar. La idea interior és la que permet de relacionar, de fer metàfores, d’entendre.
Helena, quan he fet aquesta espècie de suat oxímoron temàtic ja he dit que era horripilant, per seguir-li la conya a Pla. No s’ha de prendre seriosament. De tota manera, l’esclavatge com a metàfora “positiva” (“esclau de l’amor”, “esclau del seu talent”, etc.) és més vell que l’anar a peu. Que sigui risible, cert, una entelèquia, o no, ja són figues d’un altre paner.
Sobre el romanticisme en si hi hauria molt a parlar. Malgrat hi ha grans creadors romàntics, jo sóc dels que opinen que ha la idea del romanticisme ha fet més mal que bé a l’art. M’agrada la idea d’en Bach composant per encàrrec, com el sabater que fa botes a mida, una obra que pot generar en l’oidor (és una qüestió personal, evidentment, un assumpte artista/usuari, d’oferta/demanda) uns sentiments tant o més extrems que la del compositor que es suicida per amor, en ple segle XIX, el de la sublimació del patiment de l’artista. Encara en patim/gaudim (que cadascú tatxi el que vulgui) les conseqüències d’aquell “alliberament” de l’ànima de l’artista. I que qui més qui menys mira de treure’n profit personal, això també. La vida està molt dura i cal espavilar-se.
“Veure… dues persones joves de diferent sexe, un espectable penible.” Pla evidentment no estava pel matrimoni “normal” entre dues persones que s´estimen, s´uneixen en matrimoni i, a partir d´aquí, ja han d´endurar les dificultats i l´estretor del viure, i, això, vist des del seu temps de misèria tan estesa. Per mi, Pla donava més força determinant a l´economia que a l´amor en si, a banda del seu deler indeclinable per la llibertat individual. Havia de romandre fadrí perenne, és clar.EM
La prosa de Pla arriba a tals extrems de concissió, depuració, agilitat, frescor i fidelitat a la pròpia vivència que potser ja no li cal poesia.
La manera com critica els seus propis versos sí que és carregada de poesia, d’una gran lucidesa.