El meu pare –fresc, roig, resistint impàvid l’artritisme– ha arribat a Barcelona i ens ha convidat a sopar al seu hotel –que és l’Internacional de la Rambla. En aquest hotel, el soroll de la Rambla hi entra a través dels seus innombrables balcons. Sopar magret. Després, prenem cafè al Petit Pelayo. Beuratge excel·lent. És una llàstima, de tota manera, que el cafè no tingui la força de transmutar, en la nostra imaginació, els sopars regulars en excel·lents. Passa més aviat el contrari, i, després d’un sopar regular, el cafè, per més bo que sigui, perd.
La invasió primaveral és excessiva. Els carrers ja comencen de fer una mica d’olor de sota l’aixella. Passegem una hora per la part baixa del Passeig de Gràcia. Els arbres han iniciat esplendorosament la florida. Borrissol verd-rosat tocat per la llum dels arcs voltaics. Hi ha una mica de lluna, les estrelles són borroses i llunyanes, la suavitat de l’aire és una pura delícia. La qualitat de l’aire de Barcelona, a la primavera, és una de les coses més agradables del país.
Quina descripció primaveral més infreqüent, feta de detalls bells i d’altres de no tant, fins una mica fastigosos (això de la manca de desodorant), però amb un final optimista. Malgrat el magre sopar, s’agraeix començar el dia amb un somriure.
Sí, Florenci, els detalls aquests són una mica fastigosos, però al Primer quadern gris encara ho són amb més detall:
“Invasió primaveral. Els carrers fan olor de sexe i d’axella de dona.
10/4 – dijous – Ahir arrivà el papà – fresc, roig, resistint impavit l’artritisme. Prenem café amb ell al Petit Pelai. A la nit amb Guell al café i després passeig de Gracia amunt. Arbres florits – borrissol vert-rosat sota els arcs voltaics – lluna, estrelles borrosses i llunyanes.”
Les conclusions d’un text, d’un llibre, igual que un bon cafè, no poden amagar que aquest text o llibre només ha estat regular, si aquest és el cas, per molt que es valori el final, l’”end weight”. Si busquem bolets, i trobem nou fredolics i un sol rovelló o llenega, tindrem mal regust de boca. L’entrada d’avui es podria considerar una rovellonera, llàstima que en aquesta època de l’any només es fan múrgules!
Pel que ens explica n’Antoni del primer quadern – gràcies, Antoni, un pic més – crec entendre que en Pla, en el segon, suavitza algunes descripcions, bàsicament en el relatiu als perfums de l’aixella…
Si, Jaume, crec que Pla s’autocensurava, per aquest detall d’avui i d’altres de dies anteriors, com l’altre dia que deia allò de que el servei militar li tocava cada dia més els c…
Ho vaig trobar divertit!
Potser en aquests casos, més que d’autocensurar-se, s’hauria de parlar de deixar unes notes personals en forma d’obra literària publicable. Els criteris de correcció, urbanitat, ‘modos’… han canviat sensiblement des de les revisions de Pla fins avui. Jo trobo perfectament comprensibles aquestes passades de llima, si bé la comparació amb l’original que transcrius, Antoni, afegeix un bon pessic de sal a la lectura i al coneixement de l’autor.
¿D’autocensurar-se no ho fa tothom?