Gairebé tots els veïns de la casa que habitem al carrer del Sol són renyits. Estan a matar. S’odien i es barallen constantment. Com més petit és un poble, més forts són els estralls de la proximitat de la gent.
Els sentiments provocats pels contactes humans massa immediats poden arribar a tenir una objectivitat tan sòlida que es podrien estudiar amb la mateixa precisió que hom pot posar en l’observació de les aranyes o les formigues. Contemplades des d’un núvol, aquestes picabaralles resultarien insignificants si poguessin ésser vistes. Constatades de prop enutgen i molesten perquè generalment resulten incomprensibles. Un dia que confessava a Gori la meva incapacitat per a comprendre-les, em digué:
–A vós, us estranya tot. Us recomano de no perdre gaire temps en la feina ridícula d’obrir portes que ja són obertes. Vejam si vós també caureu en l’error comès pels federals de Sant Feliu de Guíxols i per Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible…
A la cantonada del carrer, hi viu la Roseta Alta, una dona d’una estructura física planturosa i elevada, com el seu nom indica. Havent quedat vídua molt jove, havent vist morir els seus fills i essent una dona molt afeccionada a treure el cap a la porta i a la finestra del carrer i a parlar amb la gent que passa, la Roseta ha estat una mica criticada. La considerem dedicada –com a l’Edat Mitjana– a facilitar combinacions sentimentals complicades, secretes, dificilíssimes. Seria una mica difícil d’aclarir-ho. En tot cas, a Palafrugell, aquestes coses no tenen pas importància, tot hi és esbatanat i obert i les amenitats de l’arcaisme no són pas apreciades com probablement es mereixen. La Roseta està bé amb tothom. L’alcavoteria potser tranquil·litza.
I aquests són els meus veïns –en aquest any de gràcia que es va escolant lentament.
Etiquetes: moral
Aquest en Gori sempre en té alguna de bona per dir…
Vós també, apa quines unes en teniu per explicar… Aquesta és una mica, si m’ho permeteu, de xafarder.
Vés què n’hem de fer nosaltres dels manegars i desmanegars de la Roseta. D’altra banda, no us ho pensaríeu pas, oi, que encara en queden d’alcavotes? Sí, sí.. n’hi ha, n’hi ha, i tenen feina a dojo…
“Amenitats de l’arcaisme”… quines coses teniu, vós!…
Pel que fa al caïnisme, no ens n’expliqueu pas cap de nova, continua essent-hi, ben viu.
Aquí, tan apretadets, què volieu mestre… Ens és tant nostra, la batussa i la rancúnia!
Però no acabo de veure clar que goseu fer-vos el despistat, i menys davant d’algú dels cabals de’n Gori.
Per cert, no sabeu pas si algú del nostre temps ens podrà explicar lo dels federals de Sant Feliu, no?
Atles de partícules
L’ésser humà i la seva capacitat inesgotable de fascinar-nos. Quina estranya combinació, feta d’inacabables sorpreses i constants decepcions, la que beu el nostre esperit!. No podem parar de mirar-les aquestes formiguetes, no, encara que tampoc n’esperem res. Però, i si hi passa alguna cosa? perquè, de fet, sempre en passa alguna. Cal estar a l’aguait.
Benaurades siguin les “Rosetes Altes” i les seves “estructures físiques planturoses i elevades”… Què tendre, tot això que dieu. Quanta malenconia em feu sentir, així, de bon matí. Perquè?
Som ben estranys els humans. Ai! quines coses ens fan sentir les paraules, depèn com arribin ordenades al nostre cervell…
La violencia de la comunidad de vecinos. Están a matar hace noventa años y están a matar hoy día. Cómo no. Lo extraño sería que se llevaran todos bien. Todos bien. La ironía planiana de Gori, puesto que casi el cien por cien de Gori es Pla. Gori es Pla. Uno hace con su dietario lo que le da la gana. Qué solemne suena eso del error de Nuestro Señor Jesucristo, en boca de Gori-Pla, sobre la redención humana. Por otro lado, salió el enésimo ejemplo trotaconventos en la historia de la sociedad de un país, aquí llamado Roseta la Alta, una mujer bien plantada, como dice la copla y parte de la literatura catalana. La mujer en Pla. Aquí vemos a una alcahueta muy respetada en el vecindario que está a matar. Muy respetada, cómo no, porque la alcahuetería tranquiliza, como tranquiliza el inconmensurable alivio del vaciado testicular, irreprimible.
Permítanme repetir el final mayestático, sublime, de la entradilla del mestre:
“I aquests són els meus veïns –en aquest any de gràcia que es va escolant lentament”. (Y estos son mis vecinos –en el año de gracia que se va deslizando lentamente).
La rueda dentada del tiempo.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. La violencia de la comunidad de vecinos. Están a matar hace noventa años y están a matar hoy. [...]
No sé si vaig gaire desencaminat, però aquestes quatre pinzellades del seu carrer que ens fa Josep Pla, podrien ser com la idea inicial, que aquí només queda com a un breu apunt i prou, del que anys més tard desenvoluparà en forma de novel·la i serà “El carrer estret”.
Josep, això no és res. A Barcelona es denuncien els veïns uns els altres per regar les flors amb aigua de l’aixeta. I aquests ho paguen amb calers, els teus veïns només amb males cares.
Bona nit Josep,
De nou amb tu per petar la xerrada sobre les moltes coses que avui has dit.
Jo en aquests moments compartiria amb tu i segur que la fariem petar llarga estona sobre aquest petit trosset que et trec del seu context “Els sentiments provocats pels contactes humans …”
A la quieta parlariem de la classe de sentiments que no provoquen baralles entre mals entesos de veïns i de causes perdudes que sempre i han estat i sempre hi seran.
Millor anar a l’encalç d’aquells sentiments provocats pels contactes humans i que ens fan adeleitar i sentir perquè és bonic ser aqui.
Per Particula elemental,
Acabo d’entrar en el teu blog i en l’encapçalament dels teus apunts del dia “tic i tac i tic …” i has deixat una canço que crec que és de l’Sting. És una melodia molt bonica que aquestes hores de la nit va molt bé. Té un un so de piano d’allò més plaent. L’he escoltada dues vegades. Gràcies per deixar-hi coses tant boniques.
Hi parlant del tic, tac; ningú s’ha adonat que el rellotge del blog no va bé?
Anna Ramos:
Ben bé podria ser-ho, però és d’un grup anglès anomenat Coldplay, amb acompanyament dels sons cubans de Buenavista Social Club.
(No sé pas si a vós us agradarien aquestes coses, Josep, avesat com devíeu estar a la sardana. Ara em pica la curiositat per a saber quina vida musical devia tenir un prohom que ho seria com vós a la vostra Barcelona d’estudiant, i més tard en la vostra vida ja més cosmopolita).
Benvinguda a l’Atles, en qualsevol cas: Atles particular
estrip,
diuen que tot el que es pot pagar amb calers, a rai!
les males cares són molt més difícils …d’entendre?d’intentar de fer-les canviar?d’intentar compendre? ens ho podem plantejar a l’inrevés, ves.
Per al company partícula elemental :)
Ara no recordo exactament on ho deia Pla, però sí que en algun punt de l’oceànica obra posa de manifest la seva poca sensibilitat envers la música en general. Recordo que fins i tot aprofita el comentari per criticar l’estètica del Palau de la Música, que el qualifica, penso, d’”horripilant”.
Tenint en compte aquesta manca de sensibilitat per la música, em pregunto què hauria pensat el mestre de les immersions del catedràtic Yuri Puscas :) i de les sirenes que canten apròximadament per no existir :)
Jo, Pla, dels meus veïns no us en vull ni parlar.
Bé, per sort n’hi ha de tota mena, depenent de la banda del carrer i de l’ombra que hi toca.