Ha fet calor tot el dia. Al vespre, la gent, al carrer, para encara la fresca. A la primavera, volíem que fes calor i no costava gens de treure’s roba. Ara, que anem vestits, voldríem que l’aire fos més viu. Cada any és el mateix. Aquest joc alternat de puerilitats fa segles i segles que dura. Quina insuportable monotonia!
Posat dins d’una bata de color de palla, el farmacèutic Almeda fa quatre passes davant del seu establiment del carrer de Cavallers. Amb la seva veu nasal –mentre passa un mocador blanc pels vidres de les ulleres– em diu:
–Imagini’s que l’altre dia entrà una nena a la farmàcia. «Què vols, nena?», que jo li dic. «La mama m’ha dit que em doni deu cèntims de colcrem». «¿Deu cèntims de colcrem?» «Sí senyor, deu cèntims de colcrem». «Deu cèntims de colcrem! ¿Vols que t’ho posi en dues capsetes, maca?» «Sí senyor, sí, ja ho crec!». Li poso el colcrem en dues capsetes i les hi 
embolico en paper fi. «La mama m’ha dit –diu la nena en el moment d’allargar la mà per prendre les capsetes– que demà passarà a pagar-ho…» «Molt bé, nena, molt bé».
El senyor Almeda queda un moment pensarós i després diu entre conformat i displicent:
–Aquesta és la videta que fem els apotecaris en aquests poblets… comprèn?
.
A la nit, al cafè, quedo sorprès del soroll enorme, del xivarri escandalós, que mouen, cridant, els jugadors de manilla, tuti, canari, dòmino, etc. És espantós, inaguantable, d’una insuportable impertinència. Estic acostumat de tota la vida a aquest soroll, però cada any, en tornar del deliciós silenci de la marina, em sembla impossible que m’hagi pogut habituar a aquest impressionant i inútil baladreig.
.
A Palafrugell –i en general a tota la comarca– hi ha un nombre determinat de persones que tenen, havent dinat o havent sopat una irresistible tendència a cantar-ne una. L’obsessió del gran àpat acabat en cançons és permanent en el país. És una obsessió tan forta que hom cantaria encara que el dinar o el sopar fos corrent. Si hom se n’absté és a contracor –per no ésser pres per boig, simplement.
Una vegada, un d’aquests homes es trobava a Barcelona. Posava –no ho recordo bé– a la Fonda del Padre o la Fonda de l’Univers. Li donaven el sopar habitual en aquests mediocres establiments. El degué trobar excel·lent perquè de seguida després d’haver sopat digué en veu alta al cambrer, tot fregant-se les mans de satisfacció, d’una manera evidentment inconscient:
–Ara en cantarem una…
La gent del menjador aturà un moment la forquilla entre el plat i la boca. Se’l mirà amb astorament. Al cap d’una estona, quan se l’hagueren ben mirat i remirat, feren un gest volent dir: deu ésser boig… –i reprengueren la masticació suspesa. El pobre palafrugellenc s’adonà de l’aspecte de la gent i tots els colors li sortiren a la cara. Després, abandonà el menjador, escorregut, confusament.
.
Llarga conversa amb Joan B. Coromina al cafè. Està pàl·lid i nerviós. Jo potser estic més nerviós que ell; però, com que he tornat de Calella amb una pell tan torrada i morena, se’m coneix menys.
Què era el colcrem? Jo no ho sabia i he trobat la definició, per internet, al diccionari de l’Enciclopèdia.
-Ara en cantarem una…
Això de cantar després d’un àpat deu ésser una reminiscència de l’època d’Homer; a la Ilíada i a l’Odissea llegim que…
Quan ja tingueren fora el desig de beguda i de menja,
el cantor, per la Musa inspirat, escollí, de les gestes,
un cant, la glòria del qual llavors arribava al cel ample…
HOMER, Odissea. Presentació d’Ulisses als feacis.
Traducció de Carles Riba.
Edit. Alpha, 1953
Després de la cita homèrica de l’Antoni, jo no puc estar-me’n de fer-ne la meva —embolica que fa fort— extreta dels observadors ulls femenins de la tant fragmentada Safo, a la qual se’ns mostra el revers d’un esdeveniment que entronca amb un moment de calma, previ als fets bèl·lics posteriors narrats a La Ilíada: la boda d’Hector i Andòmaca. I, enmig de craters i copes, és clar, els càntics i els himnes.
Tot i que en Pla deia que, per més grecs que s’hi establissin a Empúries, els catalans som, bàsicament, romans, i, per més ràbia que li fessin les referències exhaustives —com si no les féssiu vós també, eh mestre?— miraré de tranquilitzar-me la consciència pensant en l’amor que pels clàssics grecs tenia.
Apa, a compartir, doncs (els espais en marcats amb tres punts equivalen a fragments, dissortadament, perduts).
(…)
El so dolç de la flauta… …va mesclar-se
amb el brogit dels cròtals. I llavors les donzelles
cantaren un pur himne, del qual atenyé l’èter
l’eco diví…
hi hagué en tota la ruta…
craters i copes…
encens, cinamom, mirra componien la mescla.
I entonaven les dones el càntic d’exultança,
amb veu aguda els homes himnejaven Apol·lo,
amb llur crit, el déu hàbil de l’arc, també amb la lira:
com si fossin déus Hector i Andròmaca himnejaven.
SAFO Obra Completa, poema 44 del llibre segon.
Traducció de Manuel Balasch
Edicions 62, Els llibres de l’escorpí, 1973 (edició bilingüe grec clàssic/català)
(Copio descaradament com posa l’Antoni les referències)
Hom s’imagina que l’escandalera organitzada per tanta música bé podria rivalitzar amb el xivarri del conglomerat de manilla, tuti, canari i dòmino, contra el qual avui se’ns diu que cal fer un cert entrenament esglaonat de retorn.
El “xivarri escandalós” que ofereixen els jugadors de cartes en un recinte tancat, com ara un cafè, és música celestial al costat de la possibilitat de sentir – a tot volum; i sense que ningú hi pari esment – els crits, les xerrameques, la banalitat i les llagrimetes, de qualsevol programa de televisió…
D’altra banda, em consta que a Pla el satisfeia el soroll de cop sec de les fitxes de dominó en picar contra el marbre de les taules.
Xoca-la, Florenci!
El colcrem, Antoni, va constituir tota una revolució en el món de l’estètica i sovint apareix en les pàgines de la literatura nord-americana del segle XX. No hi havia dona que no la fes servir. La versió actual seria aquella Nivea densa que es comercialitza en llaunetes. És clar que les dones d’avui dia fem servir coses molt més fines i sofisticades!!! :)
M’ha fet gràcia trobar-me amb la mítica cold-cream en aquest passatge i en la versió catalana del mot: mai no l’havia vist.
Gràcies Montse, per tota aquesta informació tan interessant!
Bon dia,
D’entrada i, per començar, entrar al bloQG és alliçonador: gràcies a tothom per contribuir-hi!
Jaume, m’has tret el comentari de la boca. Darrerament aquesta és una de les meves obsessions: ens ha tocat viure una època en que no es valora el silenci (no el pots gaudir) i, contràriament, regna el soroll de tota mena.
Quan a les cançons: recordo les àries d’òpera o els fragments de sarsuela que, tot sovint, després de sopar, entonava el meu pare. Eren altres temps -allunyats del brogit- En aquest aspecte: MOLT MILLORS!
A reveure,