Dilluns. Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral. «Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.
Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.
Ecos del dia abans: Primer el despertar, l’entorn inmediat, desordre, el pare decebut, la mare incondicional. Després, mirada de l’exterior a l’interior: Setmana Santa, el temps, el cercle més viciós i perillós, els llibres a mà, l’angoixa. Poca esperança, avui.
Bon dia.
Si tot aquest dietari fos com el dia d’avui, aviat hauríem plegat, el llibre ens cauria de les mans.
El dia després. Un dia per oblidar. Tot es gira en contra: l’entorn i, el més difícil de suportar, la veueta interior…quan hom no gira rodó, passen aquestes coses!
Bona setmana,
És veritat el que diu el Florenci que va de l’exterior a l’interior: la paraula grosella li permet d’enllaçar amb l’alcohol que li fa set. La grosella, pel seu color, m’imagino, fa contrast amb el cel “d’un color de cendra”, sembla que digui que la resplendor de la primavera es troba continguda darrere d’aquesta grisor. Ja se sap: la incerta glòria d’un dia d’abril.
L’entrada d’avui té el mateix color pessimista que això que se’n diu “ressaca”. Pla pateix per la sensació de buit. Se sent un poquet patètic. Demà serà un altre dia…ara, a dormir!