Trobo Hermós, mudat com un senyor. Continua a Calella, amb la família Barris, però se’n vol anar. Troba que l’hivern ha estat llarguíssim. Troba que la vida a Palafrugell és d’un avorriment desesperant. Voldria viure, solitari, vora mar. Amb un bot, quatre cordelles, un volantí i una potera seria feliç. Navegaria –em diu– amb el car a la falca. Després afegeix:
–Ara, haig de jugar el tresillo, menjo pollastre cada dia, m’haig de posar sabates per anar a visitar el Monument. No puc més…
.
He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.
Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació –i realitzat només simbòlicament?
Aquesta tarda he constatat que hi havia moltes menys criatures a matar jueus que en el meu temps. En aquella època hi havia totes les criatures del poble de casa bona. Avui hi havia les més estripades: hom els deu haver donat un tall de pa i xocolata perquè vinguessin a matar els jueus. D’aquesta manera, la tradició s’haurà mantingut un any més.
Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc.
.
Al cafè hi ha un fum tan dens que amb dos o tres amics pugem carrer de Pi Margall amunt i després arribem fins a l’alzinar d’En Frigolet. Aquest bosc d’alzines és una meravella. Aquest arbre, tan noble, fa una ombra remorosa, flonja, clara, arrissada. Passem dues hores divinament.
.
És curiós: el primer que fa una persona a Palafrugell en trobar-se malament, en constatar que li ha sortit un gra en qualsevol part del cos, és posar-se un mocador de seda blanca al coll. N’hi ha que quan arriben a una determinada edat se’l posen i ja no se’l treuen més. Potser volen fer entendre que estan en perill?
Ara ens sembla una cosa bèstia i exòtica això de matar jueus, tant com si les tesis del Kuk Kux Klan fossin ensenyades des de la guarderia. Aquestes tradicions o costums basades en prejudicis semblen bàrbares quan se les transporta a una altra època, carregada amb els seus propis, en la qual s’han perdut els referents històrics (i aquests, sempre sotmesos a la manipulació segons l’usuari, són els primers que obliden els pobles). Les atrocitats més variades s’accepten d’una manera cíclica. En Pla sembla alegrar-se que la idea vagi a menys. Bona cosa.
El text de l’enllaç és suculent. Molt interessant el que es diu sobre la paraula gai. Aturar-se i reflexionar sobre el sentit de les paraules que fem servir és saludable. Si un grup que s’ha de posar a discutir sobre un tema es posés, abans de començar, d’acord en que volen dir les paraules a tractar per a cadascun dels participants, les discussions guanyarien en qualitat i s’eliminarien alguns malentesos. Potser somnio truites.
Em fa gràcia quan parla de la gent del seu país com si fos un naturalista.
Bon dia.
Em sorpèn que Pla no faci servir el mot “matraca” (per cert, molt bo l’enllaç del bloQG) per explicar “…una joguina feta amb un engranatge de fusta…” ¿És que a l’Empordà no era un mot conegut, el mot matraca? Salvador Espriu el fa servir a Setmana Santa: “ens atuïen amb matraques” (poema XXIX) “Feien sonar matraques/que maten els jueus” (poema XXX)
A l’enllaç del mot “Monument” hi ha un error: “l’amor, que mou el CEL i les estrelles” no és correcte. La traducció correcta és: l’amor, que mou el SOL i les estrelles. (Dante, Paradís)
Val a dir, que Joan F. Mira ja va escriure un article a la revista EL TEMPS rectificant l’errada que havia comès, errada que es va esmenar en una reedició de la seva esplèndida traducció de la Divina Comedia, però que veig que aquí encara persisteix.
“En un punt solen coincidir la gent de totes les races –jueus inclosos: en l’odi al jueu (potser exagere, però no gaire)”. Frase de Joan Fuster al “Minimàlia”: és millor de veure les frases en el context, no en càpsules, però la veritat és que aquesta se’m va quedar a la memòria. I encaixa amb el que Pla explica avui. Sembla que feien una mena de “cassolada”, els nens. I a continuació dels nens parla dels vells i el mocador que pot indicar que són “en perill”, passant per una descripció molt maca de l’ombra de les alzines. La primera època de la vida i l’última es toquen.
Aquesta “joguina feta amb un engranatge de fusta” per matar jueus a l´esglesia, molta gent de les comarques barcelonines en deien “xerrac”, mai matraca.
No acabo d’entendre perquè en deien “matar als jueus” però, en realitat tot el sorollàm que és feia era per recordar l’estrépit del terratrèmol en el Calvari quan va morir Jesús. Pel que veig ja en Plà s’interrogava en el seu temps sobre el latiguet de “matar als jueus”, anava molt avançat.