Retorn a Barcelona. A Flaçà agafem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. El llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.
La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la Biblioteca de l’Ateneu. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual.
La Biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes fan una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.
El lector també comença a sentir aquest neguit a dues bandes: quan tornem a Barcelona enyorem les converses del café, el paisatge de l’Empordà, les petites tradicions, en tornar a Palafrugell enyorem el batec de la ciutat, el repte cultural, polític, el pes de la història. A tot arreu hi ha diversitat humana i suggestió d’històries, petites o grans llegendes. No hi ha tanta diferència en l’excepcionalitat dels personatges locals del poble amb la de les grans figures de la capital. L’excepcionalitat brota barrejada amb la banalitat en els llocs més impensats. Excepcionalitat i banalitat són igual de fascinants.
Fragment gairebé calcat del Primer quadern gris.
Jo m’atreviria a dir que les mampares verdes de l’Ateneu de Barcelona hi són des de temps remots. Quin gran encert descriptiiu:”llum d’aigua estancada, grassa, tèrbola”. Pura sensibilitat i domini de la llengua.
M’ha agradat molt el teu comentari, Florenci, crec que a més a més les excepcionalitats viscudes en excés deixen de ser excepcionals, llavors l’excepció esdevé banalitat.
Francesc, mil gràcies per la recomanació del web de Mario Giacomelli, hi he trobat unes fotografies fascinants!
“quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe”.
El joven Pla se habla a si mismo con una franqueza rara a su edad. Deja creer a sus padres en su futuro como licenciado, porque ellos en realidad tienen fé en lo que desean, no en lo que su hijo quiere verdaderamente. De esta situación personal infiere una regla social, y la reconoce en la sociedad que le rodea.
Saludos desde Sevilla