Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.
–De vegades la teva timidesa és tan visible –em deia avui Alexandre Plana– que fas la impressió de creure que utilitzar les cames per a caminar és una espècie de privilegi excepcional…
Això és molt ben observat.
S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.
.
La dispesa.
El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per a arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.
Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.
.
.
Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol, és, com ja es pot suposar, considerable.
L’emoció ha repercutit al pati de la Facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.
Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.
Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.
Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.
Els qui tot just aprovarem –si no ens suspenen– estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.
.
Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle –si no fos, cas de produir-se, tan car…
El primer quadern gris:
Els matricules d’honor protesten explicitament.
Els sobresalients arrufen el nas.
Els notables estan reservats.
Els que tot just aprobarem -si no ens suspenen- ens oferim per anar a bateig.
És més curt i contundent el primer quadern gris. Visca els tímids amb moments d’audàcia!
Sempre m’ha arribat que Pla deia que com el menjar de casa, enlloc. Hi ha coses que no es poden comprar amb diners. El menjar fora de casa és, en relació al de casa, com la lletra d’imprempta en relació a la cal.ligràfica.
El primer i el darrer paràgraf són incòmodes (per raons molt diverses) i els del mig, per contra, relaxen. Potser és un assumpte personal, però he sentit com si amb l’entrada i la sortida les meves mediocritats fossin qüestionades, i per les del mig altres mediocritats rebessin peixet. En ambdós casos Pla apuja la potència del focus que il·lumina les seves misèries, és despulla brutalment, però el càstig que exerceix amb si mateix varia. La part del seu esperit més casolà, la timidesa i els resultats acadèmics regulars els justifica gairebé amb tendresa i, amb ell, ens poden sentir justificats els qui ens hi puguem identificar. El paràgraf del començament, en canvi, no dona treva: o ets un merda, un covard, o no o ets. I si ho ets o ho has estat, això cou. Amb tot, no hi ha ningú que no ho sigui en algun aspecte de la vida: la covardia té departaments, no és d’una peça, la qual cosa tampoc la justifica, és clar. Amb el del final, amb l’angoixa sexual no tan cruel. Aquí és més explícit de l’habitual, però manté el to el·líptic que, lluny de tenyir el fragment d’hipocresia, fa que el missatge encara cogui més.
Quina manera de començar el diumenge!
Respecte la covardia que esmenta en Florenci, m’agradaria afegir-hi un breu record personal, en forma de comentari.
Pla em va dir un dia – una nit molt nit, a l’entrada de ca seva, a Llofriu (veníem d’un sopar llarg i contundent) que les persones considerades mínimament intel.ligents tendien, per força, a la covardia; en la mateixa línia, va concloure que aquells que duien la ignorància en el seu cervell, es mostraven més propicis a la pura temeritat i, per tant, la societat els donava caràcter de valents. La civilització més elevada, més cultivada és de mena covarda. El primitivisme més antic produeix valents, herois, per simple inconsciència.
Si Pla tenia raó amb això, Jaume, cal que et digui que m’has tret un pes de sobre, he, he.
Ara de debò, el tema del foc creuat temeritat/ignorància, covardia/coneixement és apassionant. Jo crec que la diferència entre el valent i el temerari està en el coneixement profund de les conseqüències de cada acció. Després hi ha graus de sensibilitat. Hi ha valents molt sensibles a la por i pateixen molt; tot i així, actuen. Per mi són els millors. Passar per una estreta passarel·la a dalt d’un cingle té molt menys mèrit si no pateixes gens de vertigen. La natura ens ha dotat amb una por diferent per a cadascú (la fàbula del domador de lleons que tenia por de les aranyes, per exemple).
Per cert, Helena, això de la cal·ligrafia i el menjar m’ha fet pensar amb la sopa de lletres. M’ha agradat i m’ha obert la gana.
L’autèntica valentia consisteix a saber-se dominar la por, o tenir por però continuar com si res, he llegit algun cop. “No tingueu mai por, en el precís moment en què temeu l’altre, el vostre enemic té por de vosaltres” (Maurois). És veritat que el que es fa sense gens de por, no té pas mèrit.
Avui he anat a un restaurant de Sallagosa.
“Veure que una dona se us fon als braços ha d´ésser, certament, un magnífic espectacle -si no fos, cas de produir-se, tan car”. Pla, cal dir-ho i repetir-ho, mostrava una precaució davant les conseqüències econòmiques de l´amor institucional que el feia estar-se´n. Aquesta precaució crec que pot interpretar-se com una covardia pal·lesa. Ara, al capdavall, allò va afavorir-nos, que mercès a l´absència de determinats compromisos socials va poder llegar-nos la seva immensa escriptura. EM
Magnífiques, les tres línies del paràgraf final. Veritat de la bona!