Fa més de quatre anys que dura la guerra –quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de 
quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument –més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi –que l’home cregui o no cregui.
Veure els efectes de la guerra en les persones concretes és un espectacle de deliri. Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d’or, de plata o de porcellana –dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dents o dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana –vertaderes peces de dentadura cavallina. Quan, anys a venir, aquestes persones sentin el nom de Verdun, pensaran:
–Verdun, Verdun, ah sí… fou quan em posaren aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure…
No fa pas gaires dies que el senyor C. em deia amb una càndida vehemència:
–Sí, sí, no li ho podria pas negar. Amb aquesta guerra hem guanyat quartets… I no diria mai què vaig dir a la meva senyora… Doncs li vaig dir: “Emília, hem de posar un wàter”. “Pensa-t’hi bé, Artur, pensa-t’hi bé…”, digué la meva esposa. Vaig trobar que era un excés de prudència. Va ser joc de poques taules: vaig cridar el lampista, i el wàter fou instal·lat en un no res. Ja comprendrà que les coses no podien continuar d’aquella manera, ni un dia més. Ara és una altra cosa, comprèn?
[...] Hace hoy 90 años, Josep Pla escribía: Fa més de quatre anys que dura la guerra –quatre anys i un mes exactament. El nombre de morts, la quantitat de dolor, el volum de destrucció i devastació que la guerra ha produït no es pot descriure. La polèmica entre francòfils i germanòfils s’ha esvaït. Mantenir una tensió de quatre anys és impossible. La gent pensa a enriquir-se… i demà serà un altre dia. Si la guerra no tingués la desorbitada estupidesa profunda dels fenòmens còsmics, si la producció d’una guerra depengués d’un engranatge de voluntats clares i precises, determinaria i fixaria la petitesa humana amb més claredat que qualsevol altre fet o argument –més que una ensulsiada d’un milió de tones de pedra sobre la nostra esquena. La petitesa humana és indescriptible. [El quadern gris, 3 de setembre de 1918]. [...]
La descripció genèrica que Pla fa del fenòmen “guerra” és – des del punt de vista purament mental, saníssima, exacte. És a la vegada cruel i raonada.
De tota manera, aquesta descripció només pot ser superada amb el comentari corresponent sobre els “danys colaterals” de la pròpia guerra i els seus efectes comparatius: dentadures i “waters closed”.
No sé si consta al “Quadern gris”, però a mi m’han explicat que Pla deia que el millor invent del segle XX és el water, “cagant-se” en tots els altres invents. Fins i tot se n’hauria rigut d’internet, tant que m’agrada!
No recordo (ni nego) cap referència de Pla als invents del segle xx en el Quadern gris, però sí que, llegint-te, Helena, m’ha vingut a la memòria això sobre “el progrés”:
http://www.lletres.net/pla/plaprogr.html
Aquesta lectura ens permetria enllaçar amb els pensaments relatius a la vulgaritat, la grolleria general i altres condicions d’aquesta època (cadascúes queixa de la seva, és clar), com deien els comentaris del primer de setembre, que comparteixo.
Helena i Ramon: és cert que en Pla opinava que el millor invent del segle XX era el “water closed”; ell sempre ho anomenava així…
Crec, però, poder afirmar que no renegava, en general d’altres invents com, per exemple, la llum elèctrica, la mecànica agrícola, els cotxes, els dentistes, i un llarg etcètera, en nom de cap antiprogressisme sistemàtic.
L’odi de Pla envers el progrés derivava de l’excessiva massificació, així com d’actituds en contra d’una posició conservadora, en el millor sentit de l’expressió. Des d’aquest punt de vista, Pla associava – amb tota la ironia desplegada – progrés i destrucció.
Ens són tan útils les guerres als que quedem vius! Molt més si ets al bàndol dels guanyadors, és clar. Els perdedors… bé, mireu els japonesos: no sé que dir. Nosaltres, a casa, en sabem tant de pedre-les totes (incruentes incloses) som tan febles, tan fàcilment torpedijables, que de vegades entenc els nostres que es venen els morts tan depressa.
Aprofito per xocar-la a l’Antoni (no vull abusar d’entrades)
Estic d’acord amb tots el que s’ha dit avui aquí. A més, a diferència dels altres dies en què Pla toca diversos temes, avui és monogràfic: la Guerra Gran.
Molt interessant la connexió que permet escoltar Catalunya Radio, d’aquesta manera els que no ho vàrem viure podem entendre una mica els episodis esborronadors que van succeir entre 1914 i 1918.
Una altra cita a propòsit del water-closed:
“Jo, estimats joves, només crec en el progrés del water-closet, i encara!”
Els grans homes d’avui.
Articles amb cua. Volum XXI de l’OC.