Dilluns. El poc menjar, l’excés de cafè, l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa –jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment– em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si, en l’aire que miro, hi flotessin pampallugues.
A primera hora del matí, pujo carrer de Pelayo amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.
Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. Estelrich viu al mateix carrer de Pelayo en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrera els vidres, impressionants.
–No us veig gaire bé… –diu Estelrich–. Feu mala cara!
–La vida és agradable; l’estudi és amarg…
En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes 
manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant.
–Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! –diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.
Després, des de la plataforma, em saluda, cordialment, amb la mà.
Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación.
En passar el portal de la Universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…
.
A la tarda, vaig un moment a la Biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.
Climent m’assenyala un llibre titulat: «Quelques entretiens sur le cubisme». Autor: Maurice Raynal. L’autor es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».
Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.
.
Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep M. Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.
–Però això –li dic– és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.
.
De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor...» 1 amb una veu somorta i enjogassada.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Sentiu «El pardal quan s’ajocava»
.
El pardal, quan s’ajocava,
feia remor
per veure si ho sentiria
la seva amor.
La seva amor està en cambra
que no sent res,
sinó els mossos de la casa
o el traginer.
De la finestra més alta
li va parlar
-«Les dotze hores són tocades
‘nem a acotxar»,
-«D’acotxar no és hora encara,
vaig de camí
a complir una prometença
a Sant Magí».
-«Quan a Sant Magí vaig ésser
vaig suplicar
que em deixés tornar a mes terres
a festejar».
Tres amoretes tenia
aquell ocellet:
Marianna, Petronila
i Elisabet.
[↩]
Avui, ho sento, entre l’insomni, el llibre de l’Enric Vila, la cançó del pardal i altres coses que tenia al cap, he tingut un creuament de cables i he escrit un comentari massa llarg. Si el voleu llegir està aquí:
http://florencisalesaspla.blogspot.com/2009/04/un-catala-es-algu-que-sempre-demana.html
“Empollar” és una cosa dura. Disculpeu, i bon dia.
“En passar el portal de la Universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…”
La Universitat, com a presó per a ell, que no l’importa pas. La primavera, que en despertar la sensualitat, també atàvicament lliga a la terra. I tot i això, ell se sent lliure, perquè pot escriure. Passa de la Universitat al “temps” de la seva típica manera, per associació d’idees que cal connectar. Se sorprèn de passar el portal, d’ell mateix, tot i ser un acte quotidià, perquè el rebutja. Aquest passatge és dels que costen.
Quina barreja de temes, avui. Com la vida mateixa. És sensacional la manera de fondre-ho tot en un text d’una aparent senzillesa.
M’ha agradat molt el teu llarg comentari, Florenci.
I gràcies al bloQG per totes les connexions que ens hi poseu, sobretot avui la del pardal!
Florenci: el teu llarg i intens conmentari m’ha arribat a l’ànima, de debò!!! Te felicit per escriure com escrius i, sobretot, pel contingut, que subscric en la pura generalitat. Gràcies.
La infelicitat de l´obligació de l´estudi en plena joventut i, més encara, en plena primavera, que exacerba els sentits ja de per si afuats en aquests anys. Pla tenia tot el dret de queixar-se´n, és clar, prenent-se ell mateix com a objecte d´observació i d´escriptura, procés d´alt rendiment, com ens mostra el Quadern Gris. De tota manera, i malgrat el seu nul interès, el fet cert és que Pla va acabar la carrera, cosa que ens diu que tenia cap de sobres, i que va saber reprimir activitats més agraïdes, temporalment, per presentar a cals pares, si més no, un rònec títol d´advocat, que millor això que res. EM