Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.
Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la Catedral, el Pi, Santa Maria) tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.
.
En aquesta cambra de la dispesa, no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, i el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.
Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques, hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer –una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.
Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per a guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions –una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre –desviació (?)– en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.
El dualisme de Barcelona esdevé símbol del seu propi dualisme, el de “descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida”, i al mateix temps la convicció de la seva “absoluta incapacitat per a guanyar diners”. Trobo que és com s’ha de ser, per això darrer, encara que només sigui una posa.
De quan la paraula de moda podia ser “penques”. No cal dir res més.
Helena el meu comentari va, avui, força paral·ler al teu. Malgrat tot, el deixo anar.
La consciència i el sentit del deure ens mantenen en la corda fluixa. El voler i el no poder. La dualitat per tot arreu: també es reflecteix i, especialment, en una gran ciutat com Barcelona. La precarietat familiar d’una banda i l’obligació de seguir uns estudis, que no tenen el més mínim interès de l’altra, marquen aquesta etapa. I, com ja augura. l’acompanyen i deixen rastre: condicionant bona part de la seva vida.
Bon dia,
“…la importància enorme que tenen els diners en la vida.”
Aquest text sobre els diners, que ja surt mes o menys igual a El Primer quadern gris, contrasta amb l’anècdota que diu que Pla va rebutjar escriure per a un mitjà (diari o setmanari, ara no ho recordo) perquè pagaven massa bé els articles, tot comentant irónicament que no volia contribuir a la inflació.
La cambra de la dispesa, Pla – com quasi sempre – la “fa” especialment cinematogràfica: primera per la simple descripció general; i, en segon lloc, per la particular enumeració i adjectivació particular de cada un dels objectes que, vindrien a ser en el cinema, els plans curts o de detall.
Potser mai s’havia situat amb tanta claredat el naixement d’una expressió popular -penques-.
No puc imaginar que escriuria Pla de les Rambles d’avui, la Vanguardia ho explicava: sexe al carrer, drogues, baralles, lateros, putes que s’et tiren a sobre, etc. De fet no em puc imaginar Pla al segle XXI. Ni un Soler Serrano que l’entrevisti.
[...] http://elquaderngris.cat/blog/?p=4043 Escrit a Dietari, Llengua i cultura [...]
Els diners són certament importantíssims. Encara que no n´estic gaire informat, m´imagino que Pla, consolidat com a periodista-escriptor, degué guanyar-se ben bé la vida. Cal tenir en compte la seva gasiveria sistemàtica, una virtut que el tòpic fa tant i tant catalana. En efecte, l´obsessió monetària li durà tota la vida, que recordo haver llegit que, a les seves velleses, no dubtava a posar-se en evidència i a fer el penques descarat per anar treient convidades a la menor ocasió, sense por del ridícul ni dels comentaris. EM
Vaja, se m´ha esmunyit una falta d´ortografia:” la gasiveria…, una virtut que el tòpic fa tan i tan catalana”. Inevitablement, sóc sensible a la correcció ortogràfica, i disculpeu. EM
Quin paral·lelisme entre l’aqrquitectura de Barcelona i la seva vida: la sensualitat de la Rambla/les esglésies i les ganes de sortir al carrer i viure la vida/el fum de la cambra i els llibres amuntegats. Les esglésies i els llibres tècnics són un món reclòs. La tafaneria és el motor de la cultura.
Parel·lelisme, dualitat, contradiccions. Tot és u i tot és divers, múltiple i inabastable, perquè ho som nosaltres i Pla no ho amaga, o no ho amaga gaire o, encara, només ho amaga quan li convé, que es quan ens convé a tu i a mi.