La mala vida: llarga conversa (divertida) amb el meu company de curs S., muntanyenc, un xicot que entre nosaltres té fama de murri i d’esquerp. Mentre deambulem pels claustres, em diu:
–Et prens els exàmens massa seriosament…
–Ah, sí? Ho consideres així? I tu, ¿com els prens?
–D’una manera molt diferent… –fa gratant-se el clatell–. Examinar-se, com moltes altres coses de la vida, vol una mica d’astúcia, principalment.
–Explica’t, si et plau… –dic amb un punt d’enervament.
–Et diré per començar que tu has comès un gran error: tens, a les llistes, un número massa baix i seràs dels primers que t’examinaran. Això és una equivocació. Jo sempre em matriculo tard, els darrers dies, i sóc dels darrers de les llistes…
–Però això quina relació té?
–Ara ho veuràs… Els qui som inscrits en els últims llocs de les llistes sempre tenim la possibilitat d’aprofitar-nos de la fatiga dels catedràtics –de la fatiga vull dir que els exàmens els produeixen, de la tendència que en un moment determinat senten de 
fer-ne via. Quan es produeix una situació així (situació impensable durant les primeres hores d’examinació) i la bola que surt del bombo és la d’una lliçó desconeguda, hi ha sempre el recurs de recitar una lliçó per altra, de suposar que la bola que ha sortit és una bola diferent. Això, jo ho he fet amb èxit molt sovint –amb l’èxit que permet la indiferència dels professors quan estan dominats per la fatiga.
–Però ¿hi ha algun sistema que permeti dir que un tribunal està fatigat?
–No n’hi ha cap. Però això fa com la roba: jo amb els dits puc distingir una roba bona d’una d’ordinària. El que dic en tot cas és que examinar-se és una tècnica. Tota la qüestió està a arribar als exàmens sense estar vençuts per la fatiga –és a dir, en una situació més forta i més lúcida que la dels senyors que seuen, mig adormits, sobre la tarima.
–S’ha de saber fer la trampa, bah…!
–Exactament. S’ha d’arribar als exàmens amb fredor, amb l’agilitat suficient per a aprofitar-se de tot el que es presenti, amb un domini perfecte d’un mateix. I, en presentar-se l’oportunitat, s’ha de saber tirar al dret amb gràcia…
–Les trampes s’han de fer amb gràcia, és clar…
–No es necessita pas tenir-ne gaire… La suficient.
Tot això explicat per aquest murriot taujà i sorneguer, em fa riure. En el fons m’ho prenc amb molta més seriositat que no sembla.
–Per això et deia –em diu en acomiadar-se– que em sembla que no vas per bon camí. Tens un aspecte de fatiga…
–Ja ho veig, ja ho veig…
.
Exàmens.
Josep Calonge, de Palafrugell, company d’Universitat (estudia en el curs immediatament anterior al meu), m’explica que, un dia d’exàmens, don Joan Permanyer digué a don Josep M.ª Trias de Bes (formaven part del mateix tribunal) a la sala de professors, abans de començar la feina:
–Avui, amic Trias, els haurem d’aprovar tots…
–Ah…
–Sí. Els haurem d’aprovar tots. Figuri’s que el notari de Manresa m’ha recomanat amb gran interès un xicot i… no trobo la carta enlloc. L’he perduda i cregui que ho sento. Ara bé: com que no recordo el nom de l’estudiant recomanat i, per altra part, no puc quedar malament, no tindrem més remei, per evitar una planxa, que aprovar-los a tots…
–Perfectament, don Joan! –contestà Josep M.ª Trias immensament enriolat per dins, nerviós, frisant per poder explicar l’anècdota a tot Barcelona de seguida que s’acabés la sessió.
He trobat gent que els agraden els hospitals, els enterraments i altres situacions o llocs que la majoria dels mortals detestem, amb una sinceritat total, però no he conegut mai ningú a qui li agradin els exàmens. Ningú!
M’agrada molt el “punt d’enervament”. Comparteixo amb Pla la incomoditat que produeixen cert tipus d’astuts i les seves astúcies, argumentades gairebé com si fossin grans exemples de moral i civilitat (“és que si no fas això demostres ser un ruc” semblen dir-te). En Pla persona té debilitats humanes i una mirada amarga sobre les coses, que el fa ser de vegades molt àcid, això sí. Però no és un astut, no dedica ni un minut a maquinar plans d’atac que inclogui, d’entrada, saltar-se les regles morals bàsiques. Si de cas, ell prefereix dedicar temps a omplir-se de sensacions i coneixements. Quan arribi el moment, ja els farà servir, per escriure, per actuar. Pot ser també que s’equivoqui (com tot humà, en Pla ho farà) però sempre en una situació on vegi clar que no s’està venent al diable. Aquest pla sí que em val.
Bon dia a tothom, d’aquí a Hawai.
Segons El Primer quadern gris no es el seu company sinó el mateix Pla qui fa servir el recurs de la bola del bombo canviada. Pla diu:
“Es treu la bola del bombo i si surt una lliçó desconeguda hom tira al dret i recita una lliçó que domina mes. Ho he fet amb exit -amb l’exit que l’indiferencia del professor ha permés. Examinar-se es una tècnica -un capitol de la mala vida- Tota la questió está en arrivar als examens sense que la fatiga us venci- es dir amb la suficient fredor, agilitat i domini d’un mateix per fer la trampa quan es possible amb la gracia suficient.”
La imatge de “jo amb els dits puc distingir una roba bona d’una d’ordinària” és bona, em recorda el saber distingir d’una mirada un poema que val la pena, per a tu mateixa almenys, d’un que no.
A “La Joia de la Corona”, Paul Scott distingia entre “empollons i desperts”. Jo sóc dels primers en la immensa majoria dels casos.
Un professor de llengua anglesa va proposar com a títol d’una redacció “Exams are an exercise on sadism”. Completament d’acord.
Florenci, no és per portar la contrària, a mi m’agraden els exàmens.
M’ha fet molta gràcia l’anèdota del final!
No Efrem, a mi no me la portes; si de cas a aquesta imprecisa estadística personal que, gràcies a tu, s’ha enriquit amb un punt de vista innovador. Això sí, ja et puc dir que hi entres per la porta gran com l’original de la colla… fins que no et comencin a sortir competidors, atrets per l’ànim de destronar-te, he, he.
Antoni: avui si que els canvis respecte al QG original m’han trencat els esquemes. M’he quedat amb allò que els castellans diuen “cara de tonto”. Per cert, algú sap l’equivalent catalana d’aquesta locució? Gràcies.
En situacions similars, jo faig servir: QUEDAR-SE AMB UN PAM DE NAS
QUEDAR-SE DE PASTA DE MONIATO
A reveure,
Hi torno. En els enllaços hi trobareu locucions i frases fetes:
http://www.xtec.cat/~jarza/frasfete.htm
http://www.rodamots.com/selec_tema.asp
Bon dijous,
Seguint amb el tema de les locucions, Florenci, jo també, quan ho vaig llegir vaig “quedar amb la boca oberta.”
Antoni: “Vaig quedar amb la boca oberta” o “bocabadat”, més genuïna trobo jo.
Anna Maria, tens tota la raó, no hi havia caigut.
Les frases que esmenta la Maria Rosa (el pam de nas i el moniato) són molt divertides i famoses però no són exacatament el que m’ha passat a mi. Són el mateix, una mica, com el que li ha passat a l’Antoni, que s’ha quedat bocabadat. Per al meu cas, jo buscaria una altra frase feta per definir-la millor perquè és una mica diferent. Sí que m’he quedat bocabadat, de pasta de moniato, etc. però a més a més he estat una mica bocamoll i he presuposat que en Pla no estaria mai en la lliga dels tramposets. Llavors, en rebre la informació de l’Antoni, apart de sorprés, m’he sentit una mica ridícul per les meves presumcions. Llavors crec que en el “quedar amb cara de tonto” s’expressa la idea d’algú que descobreix (al mateix temps que la gent del seu entorn) que l’ha espifiat per fer assumpcions errònies (allò del llest que sembla un tonto i un tonto que sembla un llest). Caldria trobar un equivalent. No és ben bé tampoc la situació del ridícul espantós, on tothom es peta de riure perquè te n’ha passat una de grossa, no. És només aquella de quan tothom riu per dins, ningú t’ho diu, però tu ho saps perquè de fet t’ho has guanyat.
No sé si m’explico, és una circumstància força subtil i potser ni en castellà “quedar amb cara de tonto” vol dir això, exactament. Ja buscaré jo també pel meu compte. En qualsevol cas, gràcies per les informacions.
Joan Permanyer: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0050382