Quan arriba la primavera, cada any és el mateix: a la tertúlia es produeixen petites tempestats en successius vasos d’aigua. Avui hem assistit en unes quantes. La meteorologia deu jugar un cert paper en aquestes petites pintoresques baralles que donen un cert encant a la vida de poble.
Joan B. Coromina s’ha considerat obligat a parlar, amb displicència –i en nom de la religió– de les beates. En el moment que es disposava a donar sabor al seu relat fent-hi petar, posant la boca una mica torta, alguna riallada, Gori l’ha aturat en sec.
–No té cap sentit parlar d’aquesta manera –ha dit Gori, indignat–. No té sentit fer brometa de les beates en nom de la religió, havent-hi, en altres aspectes, tants arguments al seu favor. Tinc observat que aquestes senyoretes d’aspecte bleda i temorenc, d’un interès gairebé sempre escàs, d’un humor intemperant, tenen un toc especial per a fer confitures de préssec i d’albercoc, llaminadures exquisides, cremes agradables. Si no hi ha d’haver confitures, doncs, burleu-vos tant com vulgueu de les beates. Ara: si hi ha d’haver confitures i jo en sóc partidari, no sé per què no hi ha d’haver beates…
–Sou un impressionant tabernacle…! –diu Coromina amb el despit pintat a la cara.
–I vós teniu molt de vent a la flauta… –contesta Gori abocant l’ampolleta de canya a la seva tassa.
Es queden mirant-se com gat i gos. Intermitentment la mirada se’ls endureix i l’escena és d’un còmic inenarrable.
Després Coromina –que sembla tenir un dia de loquacitat– es dirigeix a mi i em diu amb una cara de mal humor:
–Un dia parlarem de la Universitat. La Universitat és la creació més directa de la nostra burgesia, de la nostra hòrrida burgesia. Per comprendre el que dic, feu, si us plau, aquesta prova: amb un analfabet, us hi entendreu sempre; amb un home que llegeix el diari i sap la regla de tres, ja us serà més difícil; amb un home de carrera, no hi dialogareu, seriosament, mai. Sobre el gust de la burgesia, no us vull pas dir res, perquè no acabaríem mai: que us consti, en tot cas, que la burgesia ha corromput el gust dels capellans i dels paletes, que eren la gent del país que, de sempre, havien tingut un gust més refinat. És una classe que no té imaginació, ni gust… ni la menor vel·leïtat d’amollar els diners. És la classe més pobra i miserable del país… A través dels padres per un cantó; de la Universitat per l’altre i de les dones per l’altre, la burgesia crea la classe dirigent, classe que només té un principi: remenar i manar, i un fi: deixar les coses com sempre han estat.
Arribat en aquest punt, Coromina mira Gori, observa que aquest somriu i, de sobte, calla. Després d’una petita pausa, Gori dóna una mirada circular i pregunta:
–¿Hi haurà algú, no totalment primari, per a fer la manilla?
Retorn a les fulminants mirades de tantost, d’un còmic tan pujat.
.
La gent d’aquest país practica un epicureisme de més o menys via estreta, però ho fa com si se’n donés vergonya, com si fos un cas de demanar perdó. El confiter, en canvi, defensa una mena d’epicureisme obert, però la seva pobresa no li permet de practicar-lo ni en els aspectes més nimis. Això demostra, potser, que les coses d’aquest món són molt mal repartides.
.
–L’Empordà –sol dir Salvi Soler– és un país molt curiós. Hi ha gent, en aquests rodals, que prefereix vendre una cosa per dos-cents duros i no cobrar, que per cent cobrant a l’acte.
.
August Carbonell té una nou del coll impressionant, magnífica. Quan encanyona, la nou li fa uns moviments tan variats, divertits i sorprenents, que l’amenitat del coll dels ànecs queda al seu costat pàl·lida i insignificant.
–El senyor Carbonell –diu Frigola– pot estar positivament agraït als designis de la Providència. De vegades la Providència permet que un home sigui esguerrat perquè es pugui guanyar la vida. Sense que es pugui dir que el senyor Carbonell sigui un home esguerrat, sinó que gaudeix d’una salut magnífica, disposa d’una nou del coll que val literalment un imperi. Amb una nou així es pot anar a tot arreu amb la seguretat de resoldre tots els problemes. A Amèrica, seria convidat cada dia en una casa diferent, perquè ningú no voldria perdre l’ocasió de veure una cosa tan divertida.
.
Posar-se un tros de glaç a la boca –o veure-ho– em fa la sensació física de l’estupidesa.
La paraula “còmic” hi surt dues vegades” i “divertits/divertida” dues més. Però no és tan sols que l’entrada ho sigui molt de còmica i divertida -tota ella- sinó que el propi Pla se’l veu feliç, juganer. Segur que si ens posem a mirar entre línies començarem a trobar tota l’amargor que volgueu. Però avui deixeu-me ser primari a cor que vols i riure amb les seves observacions i aquests diàlegs espaterrants.
La pel·lícula del cafè, jo al cap la veig: que vingui el Lubitsch i la faci immediatament. Ostres, què dieu que és mort? llàstima, llavors millor no fer-la…
Perdoneu que torni i que estigui tan “peliculeru” avui. La foto de dalt -que m’encanta- em fa pensar en una foto publicitaria per a un western del cinema mut, “Els justiciers de l’Empordanet”, per exemple: els tres homes joves, amb cara de pioners, mirant cap a l’horitzó, talment fossin en Tom Mix, en George O’Brien i el Buck Jones (el William S.Hart sempre va ser un iaio; respectable si voleu, però iaio, ho sento).
Dues observacions sobre la grafia en l’edició del text d’avui.
Una: el mot “padres” crec que hauria d’anar en cursiva.
Dues: l’última frase del text no s’entén, “em dóna fa la sensació” no és correcta.
A totes les edicions consultades diu “em dóna la sensació”.
És doblement incorrecta, aquesta frase, crec, Antoni: en català el verb “donar” com menys s’utilitza millor, perquè sol ser una traducció del castellà. El corrector es devia equivocar. Jo crec que ha de ser: “em fa la sensació”, o bé: “em produeix la sensació”.
Per cert, “la sensació física de l’estupidesa” seria una imatge del que és de curts per inútil, com ho és voler refrescar-se amb un glaçó.
Estic d’acord amb “la burgesia crea la classe dirigent, classe que només té un principi: remenar i manar, i un fi: deixar les coses com sempre han estat”.
Molt lúcid i divertit el comentari del Florenci, per cert.
Per l’Antoni: Ja ho sé que aviat ens haurem de canviar l’antena de Tv per tot allò de la TDT. Però jo en vull una com la que tens tu, per detectar aquests detalls que mai se t’escapen. No en tindries pas alguna que et sobrés, de barateta? Regalada també s’accepta. Gràcies.
I gràcies a tu per la simpatia, Helena. És que el comentari d’avui trobo que inspira bon humor, ves.
Florenci, (i seguint el to humorístic que hi poses) ni antenes ni TDT, ho sento, són unes ulleres especials que tinc en exclusiva, exemplar únic i intransferible.
Helena, tens raó, jo sempre he sentit dir que “en català, tot ho FEM”.
Gràcies per les dues opcions que hi poses. Jo em decanto per “em fa la sensació.”
Què hi diuen els amics del bloQG?
Jo estic d’acord amb l’Helena:”Em fa la sensació”. Aquí som de fer i desfer, com la dansa més bella de totes les danses i tota la resta maragalliana. Aquí “donar” vol dir “donar”, a seques. Pots donar i et poden donar. Està bé. Si en canvi qui et vol “donar” continua la seva locució amb la preposició “per”, l’auguri pel futur immediat no pot pintar més negre, per molt que hom hi estigui avessat per qüestions històriques, culturals i geogràfiques diverses.
La contracció “pel” més que la preposició “per”, més aviat.
Antoni, em tornaria a treure el barret davant la teva lectura atenta, perfecta, implacable i infal·lible. Errates corregides.
La cursiva dels “padres” no l’hem d’excusar de cap manera. Pecat i, per tant, a fer penitència.
La “sensació” “feta” o “donada”, això és una correcció a mitges: la primera edició, que tenim digitalitzada, diu “dóna la sensació”; la segona, que també tenim a la vista, diu “fa”. Hi vam afegir el “fa”, però no en vam treure el “dóna”, per una d’aquelles badades que de vegades cometem.
Gràcies, doncs, una altra vegada.
Jo també trobo el diàleg d’allò més salat. Però: ho bé el Gori parla i pensa com el Pla; el Gori és el Pla o bé a l’Empordà hi ha molt Pla. Per cert, també és molt pla.
Jo aposto per “em fa l’efecte”.
(Certament, Florenci, però alguna vegada hom no sap ben bé que vol dir i per tant no com sap dir-ho)
[...] Pla, El quadern gris («El cuaderno gris»), apunte del 29 de mayo de [...]