Fa una pila d’hores que dono voltes a la conversa tinguda ahir amb el meu pare. Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses. Així i tot, no em considero pas abocat a una situació asfixiada. La inconsciència –probablement– em fa mirar les coses amb confiança. No és pas una situació grata, però potser té una sortida o altra.
.
Crec que el pla hauria d’ésser aquest: primer: marxar a Barcelona d’un moment a l’altre; segon: no tornar a la dispesa del carrer de Pelayo; tercer: instal·lació en una dispesa més important; quart: aferrar-me a la idea que la solució del meu cas es troba a l’Ateneu, no pas a la Biblioteca, sinó a la penya del doctor Borralleras concretament; cinquè: acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.
Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació –en gran part i almenys momentàniament– se me’n va? Puerilitat!
.
Anit passada, he tingut un malson: he somniat que m’examinava. D’adolescent, vaig ésser propens a somniar una cosa esgarrifosa: a sentir-me tancat a dins d’un laberint de pedra. Però aquest dels exàmens em produeix encara més angoixa, precisament perquè la seva versemblança és molt més accentuada.
No són pas els detalls externs d’aquest somni el que em produeix malestar. És simplement el fet de trobar-me davant d’uns senyors que han formulat una pregunta davant de la qual hom no sap, literalment, què contestar. La situació és purament ridícula, però és d’un ridícul tan absolut, que l’angúnia que em produeix és inenarrable.
Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la Universitat, és un defecte?, ¿és una qualitat?
Avui sí que veig una l’entrada plena d’angoixa, sense cap tipus de distanciament sobre si mateix. Ahir era un dia crucial en la vida del jove, però la capacitat de Pla de veure la situació des de fora n’accentuava els aspectes còmics de la situació: dos homes, obligats a enfrontar-se l’un davant l’altre, igual de nerviosos, amb ganes d’acabar d’una vegada amb el tràmit, amb silencis, dubtes i pilotes fora i, sobtadament, el fill que li treu un pes de sobre al pare amb la seva decisió. Avui, en canvi, malsons, angoixa en primera persona davant el futur, angoixa per la propia incapacitat d’adaptació a la Universitat, a la societat. Idea de muntar un programa de prioritats, però la nau va tan a la deriva com si li haguessin tret tot el mar de sota la quilla. Aquí, la repetició de la paraula ridícul n’augmenta el malson, la soledat davant el tribunal constant, a la vida real, a la del propi pensament i a la del subconscient nocturn. Gairebé senim la suor freda.
“sentim”.
Per cert, molt interessants els textos compartits ahir per la Fundació Josep Pla. Tot un privilegi.
“…acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.”
“Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació –en gran part i almenys momentàniament– se me’n va? Puerilitat!”
Pas endevant a les fosques i damunt el buit, però decisió encertada!
Crec que Josep Pla era una persona amb un gran sentit de la responsabilitat.
Tens tota la raó, Florenci, -res de frivolitat compulsiva- en la comicitat d’aquesta situació concreta… (al pare d’en Pla l’hi deu haver quedat “cara de tonto”?)
“Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació –en gran part i almenys momentàniament– se me’n va? Puerilitat!” Allò que la psicologia en diu verbalitzar (o per anàlogia n’hauríem de dir grafoítzar: literatura).
Bon dia,
Ha, ha, ha, “la cara de tonto” aquella, i tant! Sobre l’entrada anterior em ve al cap “Els dos tímids”, una obra de teatre divertidíssima d’Eugène Labiche en la qual un jove advocat ha de demanar la mà de la seva estimada al seu futur sogre. El problema és que ambdós, futur sogre i jove gendre, són uns tímids terribles, de manera que l’angoixa que pateixen en el moment de trobar-se és tan immens que no hi ha manera que cap dels dos encarin el tema bàsic. Vaja, que parlen del temps, del que sigui, miren de no mira-se als ulls, no fos cas que l’altres s’adoni de la pròpia inseguretat. Tot això s’esdevé, com no, davant la impaciència de la núvia i de la seva mare, desesperades davant l’acolloniment davant els desconeguts que, pobrets, pateixen els dos homes. La seva discapacitat impossibilita que un fet trascendental en les seves vides, per culpa de les normes socials, tiri endavant o enrere.
L’escena d’ahir semblava treta de la obra, t’ho asseguro Maria Rosa. Això sí, és en Pla qui s’arma de valor -pobret, tímid com és – i deixa anar tota la tirallonga de cop. L’efecte còmic, insisteixo, és fantàstic. Quin gran escriptor de vodevils sofisticats hauria estat en Pla!
Què mal redactat està el comentari, déu meu (les presses maleïdes!) Espero que s’entengui alguna cosa. Disculpeu-me, tots plegats.