Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.
.
La meva germana Maria passa amb la meva mare pel carrer de Cavallers i s’atura a mirar les fotografies de l’escaparata que el fotògraf de la vila ha muntat al carrer.
La meva mare li estira la màniga de la brusa mentre diu amb la més gran naturalitat, però amb un punt d’acrimònia:
–Són horribles! Sembla mentida que hi hagi gent que gosi fer-se retratar! És incomprensible…
.
La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera d’entendre’s sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han d’ésser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.
Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.
És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.
Hi ha, a més a més, l’educació. L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per a discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que s’alimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.
Els vells –la generació anterior– defensen el que és. Els joves –la generació actual– defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell. Així ho hem trobat, així ho deixarem; a cada bugada, perdem un llençol…, etc. aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.
Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.
Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per a enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.
.
L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.
Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm, el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:
–Poseu-hi una mica de pa, una mica…
Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.
.
El meu pare no està bé de salut. Quan parla amb contrarietat o indignació, la veu se li enfosqueix i se li posa el rogall a la gola. Si va al cafè i hi ha una mica massa de fum, té una sensació de mareig i ha de sortir-ne. Els metges diuen que té artritisme agut i una pressió molt elevada. Penso que tinc el camí fressat i que aquest serà el meu ineluctablement.
Jo.
Al cafè dic reiteradament:
la meva vanitat és mínima.
Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho.
Quan arribo a casa em poso davant del mirall.
He tornat de Calella molt tocat del sol,
amb un color magnífic.
Tinc una dentadura blanca.
Em trobo absolutament plausible.
M’agrada a vegades i segons amb quins fragments de Pla posar-los en frases tallades en forma de vers i llegir-los de nou per copsar tota la seva essència i perfum. Aquest fragment presentat així podria semblar tenir tot l’aroma d’un poema xinès de fa mil anys.
“Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per a discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament.”.
Amb això, escrit el 1918, en Pla descriu a la perfecció el que és el dia a dia a les nostres llars d’avui, cent anys més tard. Sembla, doncs, que no hem canviat tant tot i el pas del temps i de les generacions…
Vidalica,
trobo magnífica aquesta teva transformació del fragment de Pla en vers! No se’m hagués acudit mai. És una nova manera de llegir. Sensacional!
I avui seguim amb les intimitats familiars. La reflexió és profunda.
“Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima.”
Disculpeu-me la pedanteria de la cita, però mireu què diu Margarit al poema “Final de recital”:
“Estimar és ser distant./ L’amor és ser estranger (…)”.
Les relacions epistolars tenen un gran encant, i internet s’ha sumat a aquest encant, però amb el defecte de no poder veure la lletra, de ser més impersonal.
Estic d’acord en un 50 per cent amb l’afirmació de Pla, perquè les coses sempre es poden veure des d’un altre cantó.
A Vidalica. Fantàstica idea aquest poema. El poeta ens resulta narcisista i petulant.
Ho dic pel mot final: plausible (digne d’aplaudiment, d’aprovació)
Petulant en la presumpta intimitat del diari, no?
És com sempre: no sóc sentimental, no sóc imaginatiu, la meva vanitat és mínima. I mentrestant demostra més aviat el contrari.
D’acord que la seva prosa no serà mai com la del seu admirat Eduard Girbal Jaume (“La tragèdia de cal Pere llarg”), però també funciona, a la seva manera.
Crec que aquest experiment de passar a vers segons quins fragments de l’obra de Pla pot funcionar per la qualitat i la densitat _invisible_ del text, per la cura amb que han estat reelaborats els materials primerecs.
I avuí també ha fet una reflexió que em sembla molt remarcable quan diu, despres de parlar de les dificultats de relació amb el pare:
“Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per a enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.”
sobre la consideració social com a pària del creador i el joc a tot o res que comporta lliurar-se a la vida d’escriptor.
Jo, el fragment del “plausible” famós el trobo boníssim, un assaig esplèndid en això que ara se’n diu “apujar-se l’autoestima”. Sí senyor, és clar que sí; si un es troba plausible, doncs ho ha de dir, que déu n’hi do el molt que ens fustiguem, home.
Per Helena Bonals: molt bé per la cita i, mira, això de la pedanteria… Miraré de ser-ho més que tu -cosa fàcil, tot i que no hi ha manera de fer-ne calers d’aquesta tara personal- i recordar que en Pla ha estat molt sovint titllat de pedant, ell que deia, de vell, quan algun jove escriptor començava a ser adulat per la crítica del moment “aquest es pensen que és un geni i potser sí que ho és. De moment, però, la única cosa segura és que, ara per ara, és un pedant”. (recollit per l’Espinàs a “Relacions particulars” i citat de memòria, ja que no posseeixo el llibre)
El fragment sobre els pares i els fill és com un cop de puny als que tenim fills adolescents. La cosa és duríssima i el retrat que hi surt aquí cou de tan real.
Un parell d’afegits pedantescos que afegeixo a altres “pedanteries” que hi ha hagut a propòsit de la nota d’avui.
Florenci,
Ignoro si l’Espinàs cita això que transcric, però la idea sembla la mateixa –deixant a part que, com sabem, Pla escriu i reescriu sovint sobre idees ja tractades per ell mateix.
És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Si la confusió prové del tema complicat, s’ha de veure si el tema existeix realment o és una pura il·lusió de l’esperit, una pura bombolla de sabó. O sigui no res. Si la qüestió prové de l’estil, la cosa és més intencionada i maliciosa. Aquest tira per a geni. Potser ho és. Momentàniament és un pedant. Fa seixanta anys, Carles Rahola em digué a Girona: “Jo prefereixo un país d’analfabets que un país de pedants”. Aquesta frase m’ha quedat.
http://www.lletres.net/pla/essempre.html
Helena,
Quan dius “el seu admirat Girbal Jaume”, en què bases aquesta admiració? En el ‘Retrat de passaport’ que Pla dedica a Sagarra hi ha el fragment que reprodueixo, que sembla poder posar en dubte aquella admiració, si no és matisant-la bastant.
Aquesta generació [la de Sagarra, el mateix Pla, etc.] reaccionà, doncs, contra Víctor Català i Prudenci Bertrana, el naturalisme dels quals tingué un deixeble que considero prodigiós en el sentit que portà la tendència dels prosistes citats i d’altres de la mateixa orientació a les seves últimes perfeccions: vull dir el senyor Girbal Jaume. Girbal Jaume és avui un escriptor oblidat. Ho és, al meu entendre, injustament. És una fita de la nostra literatura. Al meu entendre, és una fita discutible. És igual. S’hauria d’haver reeditat alguna de les seves novel·les rurals —alguna d’aquelles novel·les en què el detallisme naturalista, pessimista i asfixiant és portat fins a les darreres conseqüències. Dintre aquesta obsessió, Girbal Jaume fou un mestre. La seva prosa és com la de Víctor Català però convertida en cromo —un cromo que ho conté tot, en què no falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta. És per aquesta raó que Girbal Jaume és important. Ell portà a cap exactament el que nosaltres mai no volguérem fer. Víctor Català, Prudenci Bertrana i el seu epígon, Girbal Jaume foren literàriament els nostres enemics, i l’obra que en la prosa la nostra generació ha portat a cap té un sentit absolutament contrari a la d’ells. En definitiva, nosaltres ens trobàrem, davant la generació anterior, en la mateixa posició de Hemingway i Steinbeck, en la literatura americana —i ara parlo de posicions, no pas de resultats— davant el vell Theodor Dreiser.
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html
Deixant de banda la bellesa constant del text i de les reflexions de Pla, he de confesar-vos – a tots aquells que participeu en aquesta mena de tertúlia – que espero i desitjo, amb ànsia, el moment de llegir els vostres comentaris creuats, sempre intel.ligents i originals.
Felicitats, doncs, a tots. A mi, només em sap greu, no poder disposar del mateix talent, o sigui del mateix nivell.
Aquesta fotografia és una meravella. Deixant aquest Joaquim Sunyer, tant el pare com la mare hi són i no hi són: són d’aquest món dels fills, però també d’un altre, més llunyà; el tal Torras sembla capficat en alguna cosa que no sé endevinar, i Pere, responsable i també reflexiu, entenimentat com potser sempre; Maria, enyoradissa, pensarosa, tan diferent de l’altra germana, la Rosa. I en Josep, fent equilibris entre la distància dels pares i aquest Junoy que, mudat amb coll i corbata com la gent de bé, però també calçat a la marinera, no se sap gaire de què està tan encantat. I, fent de comparses, el vailet del cap de taula i aquell xicot arrambat a la paret de la dreta. Una meravella, tants mons en un de sol.
Vidalica,
la teva idea és meravellosa i demostra, una vegada més, que sovint la millor poesia es troba en la prosa: Josep Pla, sens cap mena de dubte, supera en lírica molts d’aquells poetes que ell anomenava “poetes de pis” i que, segons la seva opinió, abundaven tan a casa nostra.
Felicitats una altra vegada :)
Volia dir “tant” (abundaven tant)
Els pares, els germans, les generacions. Quina raó té el Josep quan diu “Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.”
Estic totalment d’acord, les distàncies posen de vegades les coses en ordre, però tambè tenen la seus contrapartida. La solitud de vegades, el trobar a faltar a la gent que estimes i potser més coses.
Sembla mentida, malgrat el temps que ha passat el quadern gris en alguns aspectes està totalment vigent.
La historia es repeteix.
Salutacions,
Estel J.
Per Ramon Torrents: Volia documentar-me una mica més i corregir la cita però ja ho has fet tu. El paràgraf que transcrius és exacte. El fragment sobre la generació “nova” de Segarra i Pla i la seva reacció contra la “vella”, de Català i Bertrana, és un valuós inventari d’intencions i d’autocrítica de resultats. Aquest enllaç que has posat és un niu d’informació molt útil. Gràcies!
Per Quim: Deliciosa descripció d’una foto deliciosa.
Per Estel: No des de fa noranta anys, sinó que des que existeix l’homo sapiens que l’essència no canvia (amb permís de la senyora Sarah Palin i els autoanomenats “creacionistes”), tot i que tampoc crec que t’estigui dient res nou, és clar. Canvien les modes, els detalls de la decoració i la població es multiplica per deu mil, però penso des que hi ha constància escrita (els grecs i els romans deixaren testimonis de tots aquest conflictes generacionals a cabassos) que repetim els mateixos retrets i errors, com a lloros. L’essència està fixada des del començament. Són l’embolcall i la infinita possibilitat de combinacions de reaccions el que fa els humans i la seva observació interessant, allò que Pla en deia l’inventariat de tot el que passa. Ell no aspirava a crear res nou, ho trobava una pèrdua de temps estèril, pura adulació per a l’ego i poca cosa més. Però passaven —com passen davant els nassos de tots nosaltres— fets i personatges irrepetibles i exclusius. Segons ell, la gràcia rau en capturar amb la màxima gràcia i exactitud possible el producte de les combinacions infinites i imprevisibles que aquests elements, sovint vulgaríssim i d’una quotidianitat palmària, tenen. I bé, dins el Quadern Gris—com en tants del seus texts— això és una festa constant. Com que la manera en que cadascú ho rep i ho aplica, segons la seva sensibilitat i experiències, tan variada com el nombre de lectors, llegir els comentaris és també un gust, gust que comparteixo amb el senyor Santacana, i tant!
Veig que el fragment de l’àvia Marieta, que ho menja tot amb pa, no era de El carrer Estret sinó del mateix Quadern Gris. Ja en vaig parlar al març, en una de les darreres intervencions que vaig fer. És un fragment que m’entusiasma i m’obsessiona des que vaig llegir-lo per primera vegada, fa molts anys. Menjar-ho tot amb pa i el pa de pessic menjar-lo, també, amb pa. El concepte pa, per als emportadanesos, segurament s’allotja en alguna part nodal del cervell: només cal veure Dalí. El segle XX ha estat l’ocàs del pa i entrem al segle XXI amb una “base de l’alimentació” (en paraules del mateix Pla) totalment diferent. Quan Pla escrivia el fragment no sabia que, als nostres ulls, redactava una elegia.