Biblioteca. Josep M. Junoy m’invita a llegir Charles Louis Philippe, sobretot «Le Père Perdrix». Malgrat que ja fa alguns anys que aquest escriptor morí, me l’explica com si fos viu. Això em dóna una idea de l’interès que li té.
D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure –ni en pintura– res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del «Mercure» de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.
–Teniu… –m’ha dit–. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.
De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep M. Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo –excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès –però encara em recomana de llegir Charles Louis Philippe.
–Quina classe d’autor és? –li demano.
–És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…
–És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…
–És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».
–Està bé, realment…
Després m’incita a fer una altra lectura: la de «César Caperan ou la Tradition» de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.
.
Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:
–Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…
Mentre parlava així, jo pensava:
–Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…
.
Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i posa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.
Sant Agustí, a la «Ciutat de Déu», estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, a causa de la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?
El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim –per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.
Seria interessant de saber si a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, on hi ha la biblioteca personal de l’autor, tenen aquest exemplar del llibre que Junoy li ha regalat, “…l’edició del “Mercure” de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel”.
D’entrada veig una relació entre el primer paràgraf i el quart: Junoy li parla de Charles Louis Philippe “com si fos viu”. Per a ell no existeix com a passat: això li “dóna una idea de l’interès que li té”. Paràgraf quart: “De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda”, admet Pla.
“Les malalties són els viatges dels pobres”, perquè una malatia sempre trenca amb la quotidianitat, amb la monotonia.
Sobre:
“-Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…” diu Permanyer.
“-Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i malícia…” diu Pla.
La paraula “astúcia” em recorda la recomanació que li feia el seu pare el 28 de desembre:
“–M’aconselles l’astúcia o la bona fe?
(…)
–No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…”
De totes maneres, és millor de no proposar-se pas res, simplement fer, i quan has acabat tornar a començar, que deia Flotats.
“El treball més o menys intel.lectual a preu fet” és el que caracteritzarà la seva producció literària en gran part. És una llàstima.
Ara feia uns dies que Pla ens tenia al dic sec!
La intencionalitat literària de Permanyer sembla del tot oposada a la de Pla i, sembla també, que aquest fet el predisposi a un enfrontament personal:
“Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:
–Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…
Mentre parlava així, jo pensava:
–Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…”
L’Ateneu, les relacions amb els components de La Penya, amb els intel·lectuals del moment, la seva feina a Les Notícies; tot el va encaminant cap al seu futur d’escriptor, a preu fet…
Bon diumenge,
No he pogut evitar pensar en aquell article d’en Joan Salas que hi havia en un enllaç fa unes setmanes, sobre la influència d’Ors en la cultura catalana d’aquell temps i la conseqüent sobreexposició a la literatura francesa.
Fins a quin punt l’observació del senyor Salas és totalment cert o no, jo no sóc ningú per dir-ho, però val a dir que estava molt ben argumentada i que el QG és, entre moltíssimes altres coses, un testimoni interessantíssim on es poden veure els ecos primers d’aquella influència, Pla inclòs. És molt interessant també veure les evolucions de tots aquests personatges contemporanis respecte a aquesta influència francesa/òrsida, com la resolen, si se’n desempalleguen, l’adapten o directament s’hi imbueixen al llarg de la seva vida. Un dels més curiosos és el sobtat o evolutiu antifrancesisme del senyor Junoy, per exemple, amb el seu fàstic cap a un llibre que ell mateix… regala!
Sembla que els Pirineus provoquen un efecte d’ensopegada i doble salt entre els catalans de banda i banda: mentre els d’aquí, amb l’ensopegada ens llença a Paris i ens embadalim amb la cultura imperial, els del sud van a petar directament a Andalusia i mantenen la tradició dels toros –entre d’altres coses– molt més que els seus compatriotes del sud. El cas, és ignorar l’altra part del país, ajudar a la divisió i a l’estereotip que els divisors van imposar al seu moment. El temps fa estralls, és així de trist.
La teva observació, Florenci, em sembla molt ben vista, oportuna i ajustada en tot, malgrat que la qüestió del Noucentisme, d’Eugeni d’Ors, les influències franceses, etc., potser donaria per més que el que es pot escriure en un comentari de blog. És un tema llarg, no?
Avui, tret del que diu l’Antoni, que va més a la documentació, els comentaris destil·len tristesa: el d’en Florenci, pels motius que explica ell mateix, i els de l’Helena i la Maria Rosa, també tristos, a propòsit de de l’intel·lectual que ha de treballar a preu fet.
Gabriel Ferrater [ http://www.lletres.net/pla/ferlit.html ] atribueix el desinflament de Pla a una llengua que va perdent qualitat. Tot i l’agudesa de Ferrater, ho trobo almenys opinable. Segurament la mare de tots els mals és l’obligació, la necessitat d’haver de menjar cada dia, sense la qual la llengua potser no se n’hauria ressentit.
Ui, sí que és un tema llarg, i caldria ser discutit a fons per estudiosos del tema.
Gràcies a l’enllaç a la carta de Gabriel Ferrater. Com bé dius, el que diu sobre Pla també un altre tema de llarga discusió. No sé a qui vaig llegir que amb aquest comentari, en Ferrater es venjava d’un de no massa afalagador que li va fer el mateix Pla en llegir l’obra del llavors jove poeta.
I ara que ha sortit, no me’n puc estar de recomenar també les memòries de Ferran Soldevila (el volum que tinc li vaig robar a mon pare, amb complicitat de ma mare…no ho digueu a ningú!). Molt recomenableu el capítol anomenat, precisament, “Glossofòbia”, que malgrat el que pugui semblar no té res a veure amb Xènius. És d’una actualitat –perennitat, més aviat– que cou. Si estem tots tristos, potser millor que ens ho llegim un altre dia, però, hum…
Sí, però, a quin Soldevila es refereix, en Ferrater? A Ferran Soldevila que va escriure “Al llarg de la meva vida” o a Carles Soldevila que té “Del llum de gas al llum elèctric”. No ho sé.
És veritat, Antoni. Jo donava per descomptat que es tractava del d’”Al llarg de la meva vida” (llibre de memòries al qual jo em referia). L’altre no l’he llegit.
Massa famílies carregades de gent il·lustre, això és un embolic…
Jo, entenc, que es refereix a Carles Soldevila (?)
Ara m’han vingut unes ganes boges de llegir Gabriel Ferrater (recordo la notícia del seu suicidi, quan jo tenia vint anys i, aleshores, consternada, vaig llegir algun dels seus poemes… “Quan va començar la guerra/ jo tenia 14 anys i 2 mesos…”
Bona setmana,
Crec que per les dates que cita Ferrater es refereix a les memòries de Ferran Soldevila.
Antoni,
tot i la inseguretat, perquè no exposa noms sinó cognoms, pel que diu Ferrater, que aquí es refereix a novel·la i literatura diguem-ne creativa, trobo més probable que faci referència a Carles Soldevila; en cas contrari, escrivint a un “neòfit castellà”, hauria estat lògic que hagués parlat del “germà” o de “Ferran”.
No he llegit “Del llum de gas al llum elèctric”, però l’ocasió hi convida (com en Florenci, també el tinc de la biblioteca paterna) i, a partir d’aquí, l’únic que podré fer és “opinar”, aventurar si Ferrater parla de Carles Soldevila o de Ferran. Ferran deu ser més incisiu, i Carles més descriptiu? Tu has llegit unes memòries i les altres? Parles de dates, però per dates no sembla haver-hi contradicció, em sembla: les memòries de C. Soldevila es van publicar el 1951 ( http://tinyurl.com/nno425 )
Pel que sé, la primera edició de les de Ferran van ser publicades el 1970. La que tenim mon pare i jo és la segona, del 1972, donada per la Caixa Estalvis del Penedès (hi havia una època que per Sant Jordi les caixes donaven llibres d’aquesta contundència… les coses que s’han arribat a fer en aquest país!). Després d’això, i malgrat que la carta és del 1979 –per tant, factible pels dos– jo també em decanto per Carles.
Per cert, acabo de llegir l’enllaç que porta a la carta de Pla a Ferrater. Sincerament, si jo hagués estat el poeta, l’hauria trobat el màxim d’elogiosa i engrescadora, sobretot coneixent les opinions al voltant de la qüestió prosa/poesia del vell mestre. El que diu, doncs, Ferrater de Pla pot ser una observació sincera, que no tingui a veure res a un suposat disgust. O en tot cas, no a aquesta carta. No ho sé, eh, especulo.
Tinc els dos llibres dels germans Soldevila, Al llarg de la meva vida (Ed. 62, 1972) i Del llum de gas al llum elèctric, (Ed. Empúries, 2002) com també “Sobre literatura” de G. Ferrater, (Ed. 62, 1979) en el qual, Ferrater, en el capítol “Carta a un neòfit castellà…” carta escrita el 18 de febrer de 1958 i que comença el paràgraf dient: “De 1910 a 1930…” i continua més avall tot citant allò de “…las memorias de Soldevila…” (p. 130).
Bé, hem de fer cas de les dates i la primera edició de Ferran Soldevila és de 1970 i la primera edició del seu germà Carles és de 1951, per tant, teniu tota la raó. Rectifico el meu comentari anterior, Ferrater fa referència a Carles Soldevila.
Moltes gràcies a tothom!
Mira, jo també m’havia mirat malament la data de la carta, confonent-la amb la del llibre on va sortir publicada (1979 per 1958). Aleshores, és evident, és clar: cas resolt (espero que no hi hagi un tercer Soldevila amagat, ara!)
Antoni, no calien pas agraïments ni rectificacions, però la teva observació demostra un esperit minuciós i exacte. Per agrair-lo –encara que això té només una importància lateral respecte al Quadern gris–, aquí he posat una imatge de la sobrecoberta de les memòries de Carles Soldevila, que no he llegit però tenia a la llista: http://full.cat/img/CSoldevila-Memories.jpg
I, Florenci, comparteixo la teva opinió que en Ferrater havia d’estar perfectament content de la carta amb què Pla va correspondre al llibre que el poeta li enviava.