La ruleta. No sóc pas soci –és clar– del «Círculo Artístico», però hi ha una gran quantitat d’amics de la penya que freqüenten aquesta societat per tal de jugar a la ruleta. De vegades passo una estona a la sala de joc amb un o altre d’aquests amics.
Quan no es té aproximadament cap cèntim, hom es posa a pensar en la possibilitat de collir un ple a la ruleta com una cosa deliciosa. No em costaria pas gaire d’afeccionar-m’hi. El que hi ha és que quan entro a la sala de joc em trobo, si fa no fa, en la mateixa situació en què es troben sovint els meus amics en sortir-ne: pelat com una geneta.
Si alguna vegada ho he provat, m’he pogut convèncer de l’escassa capacitat que tinc per a la vida del vici. No tinc presència, ni barra, ni perfil. No puc arribar a prendre-ho seriosament. Borralleras juga amb un aire d’indiferència i de llunyania fantasmal. Sagarra contempla el moviment de la bola amb un sotabarba de suplement. El pintor Canals es mossega el bigoti nerviosament. Labarta, Casanovas, Nogués, Carles, Padilla, 
els germans Soto, freqüenten també la ruleta i juguen seriosament –Carles el qui menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.
Ara, a mi em sembla que tinc –probablement a causa de la meva inconsciència– un cert avantatge sobre aquests amics. Jo crec que jugar i perdre són dues coses lligades per la més absoluta coherència. En canvi ells creuen que jugar i no guanyar és una mala passada que la providència els fa explícitament. Si surten de la sala guanyant, se’ls coneix en la cara i desenrotllen una certa arrogància displicent. Si surten perdent, sembla que els han clavat una pallissa –semblen gossos malalts que busquen un racó per isolar-se de la gent. Es deixen dominar massa –al meu entendre– per la força que ells mateixos, sense cap fonament, s’atribueixen. M’agradaria de guanyar, naturalment, però trobo que perdre –i sempre perdo– està tan encaixat en la naturalesa de les coses, que no paga la pena d’amoïnar-s’hi ni un moment. Surto de la sala havent pràcticament oblidat el que ha passat a dins –i amb una gana magnífica.
De vegades sospito que per a les persones dotades d’una escassa quantitat d’amor propi i de molt poca pedanteria el joc no pot tenir interès.
Don Francesc Pujols, que és concurrent de l’Artístic i de la sala de joc, no és pas, però, afeccionat a la ruleta. Avui deia:
–Jo podria jugar perquè tinc per perdre. Els meus deu duros diaris cauen, tant si plou com si neva… Però perdre davant dels crupiers seria fer massa el calet…
L’ambient de l’Artístic, que és un aiguabarreig d’artistes que aspiren a fer el comerciant i de comerciants que pretenen fer l’artista, és –dit sigui de pas– accentuadament arriladet.
La lectura de «Psyche», de Rhode, ha continuat aquests últims dies, però per fortuna la conjuntivitis de Pujols ha millorat considerablement. Malgrat les hores passades en la intimitat de la lectura, no em seria pas possible d’afirmar que Pujols s’hagi tret la màscara ni un sol moment. De vegades la seva capacitat d’autodenigració per tal de donar una idea diferent del que realment és, arriba a la pura fatuïtat. Em produeix com un enervament.
–Em permet una pregunta, senyor Pujols? –li he dit avui.
–Digui, digui, no caldria sinó…
–¿Podria dir-me per què està tan interessat a aparentar el que no és?
–No l’hi agafo, francament…
–¿Podria dir-me per què està tan interessat que jo el prengui per un ximple?
–Això mai de la vida, amic Pla! Per mi, no hi ha res com un amic. Jo em presento davant de vostè amb la mateixa sinceritat que si m’acabessin de parir…
–I si jo em resistís a prendre’l pel que vostè pretén, què passaria?
–No s’ho prengui tan a la valenta, cregui’m a mi!…
–De vegades el trobo francament enervant…
–Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…
Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia. Impossible de no somriure. Hom queda desarmat –i totalment a les fosques, com al començament de la conversa.1. Pujols s’esmuny com una anguila, produeix constantment la impressió de buscar sempre la sortida, d’estar disposat a representar tots els papers de l’auca per tenir sempre segura l’evasió del seu pensament.
–I d’aquesta lectura que fem, què me’n diu? –li pregunto després d’una pausa.
–Això és un plat d’arròs bullit. I pensi que el llegim en francès! Si el llegíssim en la seva llengua materna, ja faria molta estona que no sabríem on ens trobem. Això sí, aquest professor sembla molt bona persona i escriu molt bé: escriu amb estil de gasetilla, com vostès de «Las Noticias».
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- A totes les edicions llegim ‘com el començament’, que corregim per ‘al començament’, creiem que més coherent i sense possiblitat d’equívoc [↩]
No és la primera vegada que Pla parla del joc. És un fenomen del qual sembla preferir desmarcar-se i observar des de fora –com tants altres–, encara que avui ens confessa que no li costaria pas gaire d’afeccionar-s’hi. Ell té, en general, una qualitat especial per formar part de la tribu, d’estar amb la tribu, però de viure-la des de fora –tant és que sigui a Palafrugell, al cafè, a la platja, o a Barcelona, a l’Ateneu, a la Universitat–, una mica com si fos el bard del poblat d’Astèrix, però sense desafinar. De fet, afinant de vegades massa, fregant el perill amb la comunitat comentada per l’altra banda: no sé si tothom s’ho pren gairebé això de tenir aquesta espècie de rajos X amb la ploma, sempre apunt, al costat. Com a mèrit addicional cal remarcar que aquí la quantitat de personatges que pretenen ser ells els que estan al marge –per sobre, seria més exacte— observant i donant la sentència final, són molts. Només cal veure la llista de noms d’avui, un pom d’egos, d’aspirants a bard, explosiva. De fet, aquesta és una fantàstica tribu feta només de bards, cadascun amb la seva melodia.
Quin personatge en Pujals! les seves melodies són de les més originals.
Pujols, Francesc Pujols (que no és parent de l’exconseller Pujals, amic Florenci -i disculpa’m la brometa fàcil a partir d’un “lapsus teclate”) era un home absolutament inacabable. Me pens que ja ho havia manifestat alguna altra vegada – els anys no perdonen- però vaig tenir l’immens plaer de conèixer-lo de molt a prop; concretament, a Martorell: era gran amic del meu pare. Durant una època, el meu pare, Pla, i Pujols, sopaven junts i passaven la nit acompanyant-se, mútuament, quasi com un sens-fi.
Pujols, vulgui que no, ha estat, sempre, un referent per a mi. I, de fet, també per en Pla. Fou un home d’una intel.ligència enormement sensible, cosa poc habitual. L’agilitat mental de Pujols, a més, no tenia rival. En fi, cada vegada que veig un escrit de Pla sobre el personatge de Pujols, els veig a tots dos. Amb un diàleg com el d’avui – carregat d’una ironia que en rebaixa la profunditat- me resulta encara més fàcil d’imaginar-los.
“Borralleras juga amb un aire d’indiferència i de llunyania fantasmal. Sagarra contempla el moviment de la bola amb un sotabarba de suplement. El pintor Canals es mossega el bigoti nerviosament.”
Tres retrats ràpids, tres instants caçats en el “clic” d’una fotografia. Quina habilitat de Pla, és únic!
Recordo un dia que en un viatge la meva mare em llegia un tros de Pla que no tinc ni idea d’on provenia, era un regal de l’AVUI, on Pla hi venia a dir que quan algú us ofèn o agredeix amb paraules o actitud, i l’ignoreu, feu l’ull gros, a continuació us portaran en safata.
Aquesta idea la veig reflectida en aquest passatge, en aquest cas és Pla l’agressiu amb Pujols:
“–De vegades el trobo francament enervant…
–Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…
Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia. Impossible de no somriure. Hom queda desarmat –i totalment a les fosques, com al començament de la conversa.”
Tot un regal l’enllaç del Reial Cercle Artístic, que agraeixo! Em sembla curiosa, si més no, l’existència d’una sala de joc: ruleta, en aquest marc (malgrat que l’entenc com una faceta del lleure, entreteniment…)
“L’ambient de l’Artístic, que és un aiguabarreig d’artistes que aspiren a fer el comerciant i de comerciants que pretenen fer l’artista, és –dit sigui de pas– accentuadament arriladet.” M’ho sembla a mi, o a Pla també li provoca un cert grinyol?..
No havia sentit mai la paraula “calet” que, com a sinònim de besuc, m’encanta! No cal dir, que l’adoptaré a partir d’avui.
A reveure,