Quim ha arribat avui a la penya amb una cara intensament pàl·lida, afinat, desfet. En el moment d’entrar portava el barret a la mà, tenia la mirada vaga i el front ple de suor. Costa, el vell cafeter, anava darrera d’ell deprimit, amb un aire de fer un dol. Un moment ha semblat que el cos del nostre amic oscil·lava lleugerament i que anava a desmaiar-se. Costa ha allargat els braços com si l’anés a emparar. Finalment ha pogut arribar al seu seient habitual, sobre el qual s’ha deixat caure aclaparat.
L’aparició de Quim en aquest estat ha produït una gran impressió a la tertúlia i la notícia s’ha escampat ràpidament per la casa. Algunes persones han fet demanar el que havia passat. Durant una llarga estona hem fet tota mena de conjectures sense resultat. Amb el cap recolzat sobre el respatller de la poltrona, més mort que viu, en un estat de semiinconsciència, hauria estat impossible de preguntar-li res. Així, hem passat una considerable estona parlant en veu baixa, fent la menor fressa possible, com si ens trobéssim en l’habitació d’un malalt.
De tota manera, una vegada que el doctor Dalí li ha afluixat una mica la corretja dels pantalons, li ha descordat el coll i desfet la corbata i li ha fet beure uns glopets de conyac, ha semblat reviscolar-se. Però fins que ha estat en disposició de parlar ha passat ben bé una hora llarga. Té dies, Quim, de gran loquacitat; altres, és impossible de sentir-li articular una paraula. Sospito que avui hauria estat un dia d’aquests. Si ha parlat ha estat perquè al seu voltant s’ha format una gran curiositat. La seva explicació ha estat una mica incoherent a causa, és clar, del seu estat.
De la manera més involuntària i impensada, Quim s’ha trobat enmig, literalment enmig, d’un fet impressionant –malgrat que, de fets semblants, se n’hagin produït a Barcelona d’ençà de l’assassinat del fabricant senyor Barret, en plena guerra europea, a dotzenes, en aquests últims anys. Aquesta ciutat és absolutament fantàstica. Haver arribat en una situació en què, per saturació ambiental, la gent llegeix les notícies dels atemptats personals com qui passa la vista sobre una gasetilla teatral, fa rodar, literalment, el cap.
Quim ha explicat el que segueix:
–He sortit de casa, com cada dia –ha dit–, disposat a venir a l’Ateneu. Per arribar al carrer de la Canuda, he passat avui pel carrer del Duc de la Victòria. Aquest camí no és pas el meu camí habitual, però avui hi he passat. El carrer del Duc de la Victòria no sol pas ésser, havent dinat, gaire concorregut. L’he seguit, des de la Portaferrissa, caminant per la vorera, a l’ombra –és a dir, l’he pujat per la vorera de l’esquerra. Davant meu, a set o vuit passos, caminava un senyor petit i gras –lentament. Vist d’esquena, aquest senyor tenia tot l’aspecte d’un botiguer. Tot d’una, m’ha semblat sentir, molt a prop, un soroll estrany. Davant meu, a un metre escàs de l’esquena del senyor que em precedia, sobre la paret del carrer, he vist rebotre un objecte que ha fet caure un pa de calçobre. Era un impacte de bala. El tret venia de darrera meu, perquè sobre el meu camp visual (la part del carrer que desemboca en el de la Canuda) tot semblava normal. En el moment de girar el cap enrera, per veure el que passava, he vist que el ciutadà que caminava davant meu (que acabava de percebre la proximitat de l’impacte) es posava a córrer amb totes dues mans al cap. Entre la producció de l’impacte i l’inici de la cursa, la connexió ha estat tan ràpida, el fet que no hagi ni girat el cap ha estat tan sorprenent, que jo sospito que aquell home era dels que «perillava», era un home que havia rebut amenaces. I bé: aquell home no ha pas, naturalment, corregut gaire, perquè s’ha ficat, amb la rapidesa d’un animal perseguit, dins d’un portal. Just en el moment de passar-lo, un raig de bales s’ha abatut sobre l’entrada. La desaparició de l’esquena d’aquell home i la crepitació de les bales han creat una escena d’una rapidesa fulminant…
–Així, doncs, t’has trobat –diu Jardí– entre els pistolers i la persona sobre la qual atemptaven…
–Perfectament al mig. Els pistolers eren darrera meu i sospito que tiraven des de l’altra vorera. No els he pas vistos. Quan la desaparició del fugitiu en el portal m’ha donat la impressió que s’havia salvat, he girat el cap enrera. He vist un cotxe amb el motor en marxa i dos homes, que m’han semblat joves, que hi pujaven. Aquest cotxe ha fet marxa enrera amb una gran calma i després ha enfilat la Portaferrissa. Mentrestant, la gent que venia del carrer de la Canuda s’ha arremolinat… Creieu que he passat una estona desagradable.
–Bé, vaja –diu Jardí, indignat, fora de mare–, això és intolerable! Aviat no es podrà sortir de casa… Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats!
–Sí senyor… exacte… Però el cert és que hi ha gent disposada a defensar aquestes enormitats… i a defensar-les en la premsa!… –crida amb la cara morada de despit Solé de Sojo, que sembla tenir tot el cos dominat per un moviment espasmòdic.
La frase que acabem de transcriure acabava a penes d’ésser pronunciada quan hem vist Solé posar-se dret, cordar-se nerviosament el botó de l’americana, agafar d’una revolada el coll de l’ampolla d’aigua situada a la taula més pròxima i dirigir-se sobre Màrius Aguilar, assegut tres o quatre poltrones més enllà. Aguilar, que ha vist el moviment, s’ha posat també dempeus i ha empunyat una altra ampolla d’aigua. En trobar-se frec a frec han alçat les ampolles simultàniament per colpejar-se el cap, però s’havia alçat ja massa gent a descompartir-los perquè arribessin a tocar-se. L’ampolla de Solé era buida; la d’Aguilar, mitja d’aigua. En el moment de fer l’acció ofensiva amb el braç, l’ampolla s’ha vessat –exactament s’ha vessat sobre la clepsa de la persona que ha arribat primer per separar-los: sobre el cap d’Antoni Homar.
Format un mur humà de separació entre els contendents, aquests s’han hagut forçosament de calmar. Han tornat a seure en els seus llocs habituals. Malgrat el grotesc acabament de l’escena, la penya s’ha mantingut silenciosa i aclaparada. Enmig d’aquest estrany silenci, Quim s’ha alçat del seu seient, ha agafat el barret i se n’ha anat. Poca estona després, Aguilar també ha marxat.
He sentit dir, més tard, que la causa del gest de Solé havia estat haver observat en la cara d’Aguilar un somriure impertinent mentre parlava.
Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.
Impressionant!
Han passat 90 anys i ara és al País Basc on passen aquestes coses. Amb totes les diferències i matisos que vulgueu i també amb les coincidències evidents.
Quina llàstima!
Sí, Antoni, totalment d’acord. Temps molt difícils
La lectura de l’entrada d’avui m’ha mantingut en una situació d’angoixa continuada. La realitat al País Basc, a la qual en fas referència, sens dubte és, com a poc, inquietant: aterridora per qui l’ha de viure quotidianament. L’exageració en que ha esdevingut, la celebració de la nit de Sant Joan, darrerament, em fa pensar en aquestes circumstàncies tan indesitjables.
Som en un món desbordat, també, acústicament…
A reveure,
M’he posat molt tens pel que s’ha trigat a explicar que passava: quatre paràgrafs sencers de nervis, volent saber, sense una gota d’informació clara. I encara quan en Quim obre la boca, la seva narració és força atropellada. Pla arrisca molt, i corre el perill que al lector salti frases senceres, empès per la curiositat, però el “suspense” aconseguit és molt potent. Després, quan l’aigua que es vessa “sobre la clepsa de la persona que ha arribat primer per separar-los…” hi entra una comicitat absurda refrescant –l’aigua damunt la clepsa (bona paraula) les té aquestes coses– tan inesperada que ens costa tornar a saber on som. Amb tot, admeto que he hagut de rellegir algun dels fragments, a la primera lectura m’he perdut una mica. Per exemple, m’ha agafat molt desprevingut tot el que passava amb les ampolles: no imaginava que aquests senyors, així, de sobte, muntessin una baralla de saloon en aquell lloc; que anessin, de fet, a matar-se! Ja us dic, m’ho he hagut de rellegir per creure-m’ho.
Llegint això d’avui penso en les coses que Internet no permet. Si algun dia, al bloQG, algú vol començar una bona baralla de cafè ho tindrà difícil –per bé que s’estalviarà en mobiliari trencat i escaiola, és clar. Hi ha grans amistats que han començat amb espectaculars baralles, diuen. Em fa mandra comprovar-ho.
Pau i bons aliments.
Una vegada més, Pla relata una determinada acció de forma més o menys cinematogràfica. Certament, utilitza la fórmula del suspens per a mantenir al lector “enganxat”, tot esperant l’autèntic desenllaç.
Sembla evident que – al menys en el meu cas – ho aconsegueix plenament.
Les “imatges” complementàries, ajuden a la comprensióm de l’escena.
Respecte a la cosa de la violència (quina llàstima, sí!) molt em temo que la qüestió va lligada al comportament humà i, per tant, ens agradi o no, ho seguirem patint. A voltes, quan s’arregla una situació en un lloc precís, se’n belluga una altra, en un altra banda. Món!
Heu parlat de la violència al carrer. Sense descartar-la, és clar, per mi l’interès de la narració potser consisteix a veure la projecció d’aquella violència pública en una altra de més intesa, sense trets ni sang, restringida al cercle d’amistat que era la Penya…, fins a quin punt els diferents punts de vista fan allunyar i violentar unes persones que fins ara sempre s’han entès amb tota cordialitat.
Jo sí que he parlat d’aquesta violència –l’alumne repelent aixeca el dit, ho sé. Ja he dit també que m’ha sobtat tant que m’he hagut de rellegir l’escena per entendre-la, i no perquè estigui mal descrita, ni de bon tros, sinó perquè no me l’esperava dins d’quell ambient tant civilitzat. Ja ho sé el que s’amaga sota la civilització, i que la circuiteria elèctrica que la sustenta requereix d’un garbuig de cables tan colosal per a reprimir les passions –l’educació– que de tant en tant es provoca algun curtcircuit, digueu-li baralla a esgarrapades entre acadèmics, digueu-li guerra. Però sí, digueu-li costum al comportament de gentlemen d’aquests cavallers, m’ha sorprés.
Fa una afirmació molt gruixuda però que frega allò real: no sabem sortir de la tirania o l’anarquia. Traslladat a avui que cadascú en tregui les seves conclusions.