Canadell. Tot i que jo tinc un esperit parroquial, que els adjectius genèrics no em donen cap gust, que els símbols i les abstraccions m’engavanyen, que la vida de poble m’agrada, que la majoria d’amics meus d’ací tenen un gran interès i no m’han avorrit mai (no sé pas si es podria afirmar el contrari), que alguns d’ells m’han ensenyat i fet veure moltes coses, que potser no trobaré enlloc més –probablement a causa d’alguna mateixa afinitat misteriosa i obscura produïda per l’arrelament en aquest tros de terra–, en el fons m’agrada d’haver emprès un camí que m’allunyarà de Palafrugell i d’aquest rodal. No és pas que jo cregui que la vida de poble ofega i destrueix fatalment la mica de personalitat, petita o grossa, que hom té o podria tenir. En els pobles és possible de formar-se i de donar un cert rendiment (de vegades molt rendiment) malgrat el que puguin dir els escoliastes de les societats centralitzades. Ja comprenc que és difícil, perquè l’ambient és massa reduït, conegut i precari –cosa que demana un escreix de personalitat. L’escreix de proximitat segrega, per altra part, molt de tedi, i el tedi acaba per esmicolar la voluntat. Això no vol pas dir, però, que no se’n pugui tenir. I bé: tot i que viure en un poble és difícil, encara hi ha, per mi, una cosa més difícil, que és marxar-ne. I és precisament per aquesta raó que he emprès aquest camí. He emprès aquest camí, no pas pensant en els resultats que en podré obtenir, que seran, gairebé segur, mediocríssims, potser nuls, potser negatius –llevat de produir-se alguna cosa impensada. He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l –exactament parlant.
Aquest text d’avui, ple de sinceritat, crec que es podria afegir al famós autorretrat del 7 de juny de 1918.
“He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l –exactament parlant”. Tot és començar, a la vida.
No em fa la impressió que la reflexió d’avui hagi estat reescrita; té tota la pinta -tal com ja diu l’Antoni- d’una sèrie de pensaments exposats en el moment en el qual sorgeixen.
A Pla no el neguiteja ni el tipus de vida, ni l’evolució que pot tenir al poble, sinó el marxar-ne: aquest és el repte. Trencar, tot sovint costa tant!
Bon cap de setmana,
L’eterna discussió poble-ciutat. Araguments a favor de la vida al primer i una voluntat de trencament per anar més enllà.
Una pregunta: algú sap per què Pla porta un bastó a la foto? Potser s’havia fet mal, o simplement jugava, qui sap. Podríem preguntar a l’Antonio Gala si l’havia vist: això d’un jove amb bastó hauria estat, segons ell, una bona idea a imitar. No pas l’estil literari, precisament, això sí que no. Conjetures sobre el no res, és clar.
Tal i com porta el bastó – i la lleugera inclinació del seu cos – tot fa pensar en què s’hauria escardat o torçat el tormell, com a mínim.
Tots els elogis sobre la vida al poble per, després, fer l’esforç de marxar-ne (simplement, per demostrar-se la voluntat en desfer una dificultat, me fan pensar malament; en el sentit de dubtar-ne, un poquet, de la seva total sinceritat. I no ho critico, valga’m Déu! Escriu els seus pensaments – certs o no tant – de manera magistral.