A la redacció de «La Publicidad» trobo Álvarez, un dels redactors de successos. És amic meu. Té una gran cicatriu a la cara, fonda i llarga, que li arriba al llavi i l’obliga a parlar d’una manera molla i llepissosa, molt penible. Aquesta cicatriu no solament li deforma la cara, sinó que dóna a tot el seu cos un aire d’esguerrat dramàtic i terrible. Aquesta situació el deu torturar, perquè fa un esforç mantingut per demostrar una normalitat visible. La seva dificultat de parlar el porta a una loquacitat exagerada: no calla mai i a més és bilingüe: parla en castellà i en català indistintament. Per altra part, és un home activíssim, infatigable, nerviós, sempre una mica enfebrat, entresuat i desordenat, sempre disposat a anar onsevulla, a qualsevol hora del dia o de la nit, carregat de papers, d’encàrrecs, de telefonades i de visites. Té una altra curiosa característica. A les nostres redaccions, hi ha moltes persones que saben escriure una gasetilla ben girada, formular les quatre frases fetes –sempre iguals– d’una gasetilla i, en canvi, no tenen cap curiositat ni cap interès en les notícies. La fórmula de les notícies, la saben de memòria: buscar la notícia, arribar a obtenir-la, els és impossible. Amb Álvarez, passa exactament al revés: té un nas especial per a seguir el rastre d’una notícia, per a localitzar-la i obtenir-la i, en canvi –diu ell mateix–, no sap escriure-la. Escriure la cosa més simple i esquemàtica –fent ara la hipòtesi de l’existència d’aquesta classe de coses– li és impossible. He vist els resultats de la seva manera de treballar: en els seus papers, hi ha paraules soltes, algunes frases d’estil telegràfic, signes que només ell entén. El seu treball és excel·lent, i Álvarez és avui un dels redactors que sap més coses de Barcelona, però la seva informació és purament un magma verbal, un monòleg sense forma, un galimaties. Per a aprofitar-la, només hi ha hagut una manera: aconseguir que Álvarez la digués al redactor en cap Manuel Fontdevila i que aquest la posés en solfa, és a dir, que la formulés d’una manera intel·ligible. Fontdevila, que té molta experiència, l’agafa molt bé i així Álvarez és un dels redactors més distingits del diari sense saber escriure.
Un defecte molt generalitzat que en ell esdevé una mania: és un home que té una espècie d’horror fonamental a generalitzar, a veure les coses en conjunt, a les idees. Es concentra purament en els detalls, en l’aspecte purament anecdòtic de les coses, en els fets tal com apareixen a primer cop d’ull. Darrera d’aquests fets, però, n’hi ha uns altres de molt més importants, molt més decisius, davant dels quals, però, la seva insensibilitat és completa. Aquesta manera de comprendre les coses pot obeir a diverses causes: a una mania d’objectivització convertida en mania persecutòria. No està pas exclòs, però –i aquest és el judici de J. M. Junoy, gran amic seu–, que Álvarez sigui un pur primari, com tants n’hi ha en aquest ofici, i em fa dir això la meva curta però concentrada experiència, i a més a més el que he sentit dir a persones que fa dotzenes d’anys que s’hi mouen, com el senyor Miró i Folguera.
Per altra part, Álvarez es presenta molt bé: va molt ben vestit, és amable, simpàtic, extremament generós, cordialíssim. Com a company de treball, no es pot demanar més.
Un exemple clar de treball en equip, que funciona: la col·laboració entre Àlvarez i Manuel Fontdevila.
Un retrat magistral, el del reporter de successos -que no redactor-, Àlvarez. D’altra banda, com ja és habitual en Pla!
A reveure,
El que dius tu, Maria Rosa: l’Àlvarez es complementa amb el Fontdevila. El retrat que li fa Pla és molt amable. El respecte que li mostra és força inusual en ell i en cap moment recorre a la seva proverbial ironia. Passa, potser, que l’Àlvarez està desprovist de tota fatxenderia –accepta les seves mancances sense cap dramatisme; la seva maduresa, en aquest sentit, és exemplar– i aquest tret tan inusual desarma al nostre home. L’altre dia començava parlant de la seva preferència dels “normals” sobre els “extravagants”, per després passar a demolir un dels primers. Després d’allò, hom queda sense referents ni esperança en la humanitat. Però hi ha els Àlvarez. Aquests tenen una virtut que sospito que per en Pla és encara millor que la discreció: l’adequació. l’Àlvarez és adequat, com un guant a una mà, com una roda a un eix. Aquesta adequació fa que el redactor biblingüe, enlloc de parasitar i incordiar, sigui una peça ben engreixada –tota una raresa– que ajuda a que el motor de la societat rutlli amb suavitat. Una societat feta d’Àlvarezs seria una utopia bellíssima, en la qual declarar-se com un antisocial seria una opció inversemblant, incomprensible i pintoresca.
L’article sobre el bilingüisme val la pena, de debò. Massa tema per a tan poc espai.
L’Álvarez és com si tingués electricitat, però sense un cable de coure o algun altre material apte per on fer-la passar. Fontdevila es converteix en el seu cable. Hi ha molts escriptors que més aviat no els agrada d’escriure, però tenen moltes coses a dir. Blai Bonet per exemple.
Molt oportú l’enllaç amb l’article sobre el bilingüisme, com apunta en Florenci, que m’ha fet pensar, quan Pla diu que, quan escriu en un altre idioma està fora del geni de la llengua i caldrà corregir-ne l’estil, que això, el mateix Pla ho va patir escrivint un llibre, que ara estic fullejant, que es titula “Viaje en autobús”, (Destino, 2008) on s’hi nota tot això que deia Pla en l’article, quan diu que el bilingüisme és una tragèdia. Té tota la raó.
Me sembla magnífic el retrat de l’Àlvarez. Personalment, crec que hi ha uns quants Alvarez repartits pel món. Encara avui. Al manco, jo mateix me’ls he anat trobant en diverses activitats, lluny – o no tant – del món del periodisme: ràdio, cinema, televisió, etc. Són gent, efectivament, negada per a les generalitzacions de tota mena; intuïtius, les veuen venir; treballadors, força treballadors que, sense dissimular un cert grau d’analfabetisme, requereixen, obligatòriament, de qualcú que els hi resolgui la qüestió formal, és a dir, l’aplicació concreta d’un exemple, d’un fet. Complementarietat, aqueixa és la cosa.
Com que la revisió de l’original de Pla i la preparació del bloQG es fa amb temps, avui que parlem de bilingüisme, em sembla oportú de recordar que, ja fa dies, quan teníem aquest text entre mans, en Jordi Palou em deia haver-se aturat davant del fet que Pla ens explica i que avui trobem d’allò més normal: una persona que “parla en castellà i en català indistintament”. Això, naturalment, vol dir que de castellà no se’n parlava gaire; avui la situació tendeix més aviat a l’extrem contrari, el català s’encongeix, i això que ell parla de Barcelona; ara posem-nos en el cas de Palafrugell, Manresa o Reus…