Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.
Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.
–Tot això sembla claríssim… –diu tot fent amb la cullereta el soroll clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…–. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar caritat a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com calgui. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana, a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època dels sindicats, a la misèria, a la fam, a les pestes, d’aquella època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.
–No sé pas si ho veurem… –fa, tímid, Frigola–. Em costa molt de creure-ho.
–Què és el que et costa de creure? –pregunta Gori deixant caure, amb un gest de fàstic, tots els diaris a terra.
–Això que dius. Desenganya’t! L’esperit, ja no el tenen. Els ha volat. La gàbia és buida…
–Quin esperit els ha volat?
–L’esperit laic; diguem-ne, si vols, l’esperit científic.
–No et facis gaires il·lusions, estimat Enric. L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria. Si aquest esperit, per les raons que sigui, no convé als organitzadors de les cues i de les manifestacions, en disposaran de la manera que més els agradi…
–En disposarà aquesta gent de les cues, però també podria ésser que en disposessin els qui no fan cues… –retoca Frigola, ràpid.
–Això també podria ésser…
A les generacions futures, els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del «Glosari» d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement –paraula massa pretensiosa per a ésser del meu gust, que utilitzo perquè no disposo de cap altra– que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.
avui tant sols diré que personalment, no m’agrada la gent que li cal dringar la collereta per cridar-ne l’atenció, per ser escoltat. Si, també que he trovat interessants els links sobre l’ú de maig, la resta us ho deixo per vosaltres ja que disfruto força llegint-vos
Per Anna Ramos dir que jo si em considero d’alló més ignorant, de bon tros dels que us acosteu fins aqui i sobre tot en el camp literari, m’agrada escoltar les vostres opinions, altre cosa es compartir-les.
gràcies .
El sindicalismo obrero en la actualidad. Más vale sonreír de buena manera. Dada la abundancia de la calle en todos los sentidos, con ese consumismo de cotas insospechadas (y que dure), el sindicalismo actual sólo cumple con una labor de mero escaparate (y que dure). Por otro lado, ya sabíamos que Xènius está, en Pla, bajo un punto de mira de diente afilado. Hoy el mestre cumple a medio gas con su ironía sobre Xènius. A pesar de ese medio gas: el arte literario de Xènius se da en periódicos de poca monta, con una naturalidad lingüística relativa (jeje), con lo cual, claro, fue un deslumbramiento (jeje). Pla vuelve a cargarse al Genio.
Buenos días, tras un día de reivindicaciones a pleno pulmón (quiero ganar más dinero para comprar más, para comprar, para comprar… más).
Salud.
Pregunto; la foto que acompanya el paràgraf del primer de maig,
és en Lenin?
En Coromina, en Frigola i en Gori fan un tercet que són tot un festival! M’encanta com descriviu els seus diàlegs. Sempre sembla que vós sigueu un ens inexistent, una cuca de llum espia —com que sou l’escrivent, no dieu ni piu; o potser dieu massa— que pren nota amb la seva camera mental.
Bé, crec que avui és la primera vegada que parleu bé d’algun escriptor català—que ja havíeu esmicolat abans—, cosa que celebro. No penso com diu l’amic Antonio que us poseu irònic (digueu-me ingenu) o potser sí que només agafeu aire per tornar a contraatacar. Sigui com sigui, ens ho mirarem de lluny—sense perdre detall, això sí—, per si de cas.
A l’Anna: gràcies per les paraules d’ahir. Per menta fresa: comparteixo el teu plaer d’anar aprenent del que saben els altres i alhora, gràcies a les propostes que van sortint, sentir-me esperonat per anar a cercar informació que desconeixia. La meva curiositat està al cel.
Perdó a l’interessat: “fresca” enlloc de “fresa”, evidentment (sobre altres pífies, que hi farem, ja estan dites, però no vull que sembli que faig conyes que no vull)
Gràcies
Pla,
això del sindicalisme…ahir em deia un conegut, que és molt necessari, perquè si no existís, els amos -o les administracions- abusarien dels treballadors. Però un cop acceptat això, s’ha de reconèixer que els sindicats -sobretot els majoritaris- es veuen desfassats i plens de contradiccions, sobretot ara que els “seus” ocupen el poder. A tot arreu. Però tant com dir que volen tornar a l’edat mitjana…renoi!
Au, salut!
Bona nit Josep,
Abans si que us manifestàveu i lluitàveu per els vostres ideals. Ara de tant en tant en fem alguna de bona però les masses costen molt de mobilitzar i la gent està molt desencisada. A França hi ha moltes més mobilitzacions obreres. A Catalunya estem molt escamats. Suposo que vindran d’altres temps on es lluitarà amb més convicció.
Crec que t’agradarien aquests poemes d’aquestes plomes tant sinceres.
“LA GENT NO S’ADONA DEL PODER QUE TÉ…”
La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries
Joan Brossa
qui diu foc, diu flama
(1978)
PAÏSOS CATALANS
Un camp de blat ens il•lumina el groc
i darrera l’aiguat vindrà el vermell;
aquí que no ens plau fer del negre groc,
a poc a poc el fruit tira a vermell.
La llibertat sovint amaga el groc
i quatre mots encenen el vermell;
d’un arc emana el dia i sobre groc
arrela el vespre el seu molí vermell.
I passen sol i lluna a la bandera
i cada planta té un estel vermell,
que de tots els colors és el vermell
el que damunt el groc de la bandera
vola més lluny! Vermell! Vermell! Vermell!
La meva terra du un barret vermell!
Pels meus contertulians:
Per a Menta Fresca; bé crec que ja tinc un aliat/da, pensa que moltes vegades em pregunto perquè escric en aquet bloc, si te un nivell de literatura que no vegis però sóc molt agosarada i En Pla em té enganxada i ell no em diu pas que sóc ignorant amb aquests temes. Pel que fa als altres companys més avantatjats, sempre m’han tingut mot de respecte i moltes vegades m’han obligat a participar en les seves disbauxes, cosa que també agraeixo.
Menta Fresca, que seria si tot fós literatura i literatura, també necessiten de petits ingredients com nosaltres per fer la cosa més amena.
Des d’aquí animo a tots els que llegiu aquest bloc que no tingeu por i que participeu independentment del vostre grau d’ignorància. Tots som Planians i molt bons comentaristes.
M’encanten moltíssim les herbes aromàtiques i en concret la menta fresca desprèn una aroma molt particular. Sabies que és afrodisíaca?
Per l’Antoni: -Ara ja sé que no ets escriptor, però de totes maneres si acabes el llibre, jo en vull el primer volum i amb dedicatòria inclosa!
Potser escriptor de llibres no, però de diaris? em fa l’afecte que ets un bon professor de filologia catalana.
Ja veus, jo ja ho intento, diuen que demanar és de savis!
Per En Florenci:-Vaig anar molt ràpida alhora de dir que ja t’havia descobert. Em rectifico. No crec que hagis escrit cap llibre però jo si que et veig publicant tota una enciclopèdia. Noia la teva dona deu estar molt contenta, si tot ho argumentes tant bé i ho vius amb tanta passió serà qüestió que et tingui ben controlat perquè de les pedres en treus flors.
Se’t nota molt apassionat amb tot el que dius i crec que ets com el cul del Jaumet que mai s’està quiet.
Ja veus, Florenci, avui t’he pres l’espai jo, ja em tocava no?.
Espero que cap de vosaltres interpreti els meus comentaris al revés, estan fets amb molt de carinyo.
Bona nit!
Antoni,
bon dia i excusa que no hagi respost abans. Efectivament el personatge de la foto del primer paràgraf és en Lenin (en aquest cas, la imatge és agafada d’una pàgina de l’Argentina — Instituto del Pensamiento Socialista Karl Marx). És una tria encertada, em demano ara, a la vista de la teva pregunta?
Gràcies, Ramon Torrents, per l’aclariment. Ahir, després de fer-te la pregunta, vaig pensar: no siguis “totxo” i busca per internet. I efectivament, vaig trobar una web on diu que aquesta foto és en Lenin a la plaça Roja de Moscou, el 1919.
Amigo Florenci, pues yo sigo viendo ironía, a medio gas, eso sí.
Amiga Anna, no sé si merece la pena ser escritor de libros a día de hoy. Los editores actuales son tan panolis, tan pusilánimes… Parece que no admitan escritos con talento, valga la paradoja. Se me antoja que el talento no concuerda mucho con ellos, que miran para otro lado cuando lo detectan.
Bona nit,
Per l’Antonio,
em podries explicar que vol dir “panolis i pusilánimes” no ho havia sentit mai, ja sé que ho podria buscar en el diccionari però prefereixo que m’ho expliquis tu. Gràcies.
Pel Florenci,
Menys mal que encara no ho has llegit perqué segur que ja m’haguessis contestat. Noi, perdona però ara t’he canviat de sexe. No era la meva intenció pero ja saps que a certes hores de la nit el cap no coordina gaire amb els dits alhora d’escriure. De totes maneres millor que siguis tu que no una altra persona, ja que sé que tu, t’ho agafaràs d’allò més bé; ets dels meus, bon humor i endavant.
Val més que ho deixe’m aquí perquè sinó acabaré parlant del sexe dels àngels.
Claro, Anna.
Panoli: persona cursi, tirando a tonta.
Pusilánime: persona apocada, tan miedosa que ofrece dificultades a la hora dar pasos firmes.
Buenas madrugadas.
Hola Anna:
M’he fet un fart de riure que gairebé m’escapço en dos amb el “cul del Jaumet”: no se’m pot descriure millor! Això sí, un cul que mira de posar-hi els cinc sentits a cada cadira —com a mínim el de la punteria de seure! I el canvi de sexe de treure i posar m’ha renovat del tot. Llàstima que a l’armari no hi tinc roba per a l’ocasió. Aquestes operacions són caríssimes i tu me’n vas oferir una de gratuïta. És pot demanar més? (pobreta, i encara és disculpa!)
I per la darrera cosa que preguntes, doncs sí que em van publicant cosetes. No és res d’alta literatura, d’acord, però miro de fer aquesta feina de divulgació amb humor i amb la documentació tan acurada i contrastada com bonament puc (fica el nas a http://florencisalesas.lletres.googlepages.com/home : a “detalls” hi trobaràs molts enllaços que et donaran moltes raons per perdre’m el respecte he he he)
Ah! “panoli” és una paraula que m’encanta. En català també existeix, encara que el diccionari de l’IEC no la recull. Però sí el de l’Enciclopèdia catalana.
A l’entrada corresponent hi diu: “panoli”- 1 m PAST – Coca feta de farina, sucre i oli, amb vi blanc o aiguardent, cuita al forn. 2 adj i m i f fig- Beneit, curt d’enteniment, ignorant.
“Pusilánime” en català és “pusil·lànime”, i aquesta sí que surt a l’IEC.
Els diccionaris, gran cosa!
Molt bona setmana a tothom.
Curiós que ‘panoli’ no figuri al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, essent com és un mot ben català (de ‘pa en oli’) que els castellans han tingut l’habilitat de manllevar-nos (suposo que a canvi dels molts manlleus que nosaltres tenim del castellà). I encara hi ha qui creu que és un castellanisme!
Ara que ho comenta en Jordi Palou, m’he decidit a mirar el que diu el Dicionario de la R.A.E. i hi posa:
“panoli”. (Del valenciano pa en oli, pan con aceite, una especie de bollo) adj. vul. Dícese de la persona simple y sin voluntad. Ú. t. c. s.
Curiós, oi?
He fet altres investigacions que encara trobo més curioses.
- Que diu el diccionari Collins Español-Inglés, English -Spanish (probablement el més repectat d’aquest tipus)
“panolis”-nmf inv chump, idiot. (aquí “panoli” apareix en plural. Per què?)
-Què diu el Diccionari Català-Anglès, English-Catalan de l’EC (també probablement el millor en el seu estil)
…
nothing, o sigui res.
-Els de Sinònims i Antònims de Teide, tant en català com en castellà ( aquests dos no sé si són els millors però puc ben assegurar que són molt complerts) tampoc esmenten la paraula.
L’univers Panoli és ple de misteris inescrutables…
Vaya, Florenci, ¡pero si tenemos casi la misma edad! Aquella vez que salieron a relucir edades, te tenía, equivocadamente, en la sesentena. ¡Has rejuvenecido!
Enhorabuena por tus escritos.
Ostres, ostres, Florenci!
A mi si que m’has deixat ben assentada a la cadira i de pasta de moniato. Ni que hagués sabut que et feies dir -el cul del Jaumet. Si jo ja sabia que erets tot un crac. De totes maneres m’hauràs de passar comissió per haver-te fet la propaganda gratis. Amb el teu link ara tindràs més visites i més vendes. Caram, caram, amb el xicotet, sent de poble que espaviladet el noiet!
Crec que t’escriuré perquè m’ensenyis tot això que veig que domines tant bé, el you tube, my space… perquè jo no en tinc ni “flouers”.
M’he fet un far de riure amb el video de Jagen Krafterkmumman, per curiositat no seràs tu? -no m’extranyaria gens ni mica lliga molt amb el teu taranna. De totes maneres ho fas millor que les piles duraceli.
Gràcies per aquests moments tant divertits! Bona nit noctàmbuls.
Sí Anna, el “ballarí” aquell soc jo. És així de trist…
Escriu quan vulguis, que sempre seràs molt ben vinguda, dona. Ah! i el cul del Jaumet ho vaig posar després que em rebategessis tu. Per tant, de casualitat, res de res! Però no em demanis drets d’autor, si us plau, que estic massa pelat.
Per l’Antonio: caram, no em facis fer anys tan de pressa! Tot arribarà, home. Ja arribarà el moment de trobar-nos al casal d’avis. Llavors continuarem discutint del més aquí i del més enllà, mentre juguem al domino. Confio en tenir més punteria que tu si algun dia t’haig de llençar alguna peça pel cap, he he he.
Gràcies pels comentari a tots dos.
[...] L’enllaç de l’entrada corresponent al dietari de Josep Pla del 2 de maig el teniu aquí. Escrit a Dietari [...]
Pla va escriure el Quadern el 1918 però no el va fer públic fins molts anys després. ¿Tenia dons profètics quan parlava de les cues? o ho va afegir a pilota passada? Algú ho sap?.
Quant al apassionant tema del panoli (digne de les inefables cartes al Director de la Vanguardia) jo que si que fa vuit anys que sóc a la seixantena, penso que és:
1- una paraula antiquada com “calavera” o “gilda” o “nuvolari” o “finolis”
2- jo ja la recordo com a antiquada quan era jove i propia de l’insoportable llenguatge del sainet pseudo castís-madrileny-sarsueler. “E-ra un po-co pa-n-o-li”
Que derivi del català (o valencià) no vol dir necessàriament que la paraula un cop independitzada del seu orígen sigui catalana.
És que “water” (pronuncieu bàter) sinonim finolis del també obsolet “comuna” és una paraula realment anglesa.
El tema de les paraules bordes, és a dir no reconegudes pels seus pares, sempre m’ha fascinat. Hi ha gustos per tot