López Llausàs, de la penya de l’Ateneu, em digué ja fa dies que el seu pare, el cèlebre i discutit editor de «La Campana» i de «L’Esquella», té el projecte d’editar en facsímil la col·lecció d’«Un tros de paper», la publicació vuitcentista que publicà el seu avi Innocenci López, fundador de la generació d’editors d’aquest cognom. Confesso que no tinc la més petita idea d’aquesta publicació, que no l’he vista mai –cosa que no diu pas gaire a favor de la meva curiositat, sobretot després dels elogis que de la publicació féu López: dels dibuixos de Padró, dels articles de Robert Robert, Albert Planes, etc. Simultàniament amb la conversa amb López i sense tenir-ne la més lleu idea, recordo que Alexandre Plana, o potser el seu amic el poeta Lluís Valeri, em digueren que Carles Riba és un gran admirador d’«Un tros de paper» i que té el projecte de recollir el que al seu entendre sigui millor del setmanari per fer-ne una antologia.
No disposant de gaire temps per a concórrer a la biblioteca de l’Ateneu, ni tenir el més petit contacte amb el vell López per obtenir un cert accés a l’arxiu de la família (el pare i el fill López estan en una relació una mica freda), he tractat de saber una mica de tot això utilitzant els mitjans de què he pogut disposar bonament. «Un tros de paper» es publicà a Barcelona en el curs dels anys 1865-1866, i això fa que la col·lecció del setmanari sigui rara, per no dir introbable, per a un diletant ignar, com jo mateix. M’interessa sobretot de veure els articles que hi escriví Robert Robert, dels quals Riba fa –segons els testimonis que he citat– elogis de molta categoria.
Aquests dies he llegit el volumet1 que la Biblioteca Popular «L’Avenç» publicà –és el número 73– amb alguns escrits de Robert Robert titulat «Barcelonines». La prosa d’aquest home fa realment un cert efecte i algun dels seus escrits com, per exemple, «La rebotiga», és de les coses escrites en català més bones que s’escriviren en aquest país en l’època de l’anomenada Renaixença –època molt difícil i per això mateix apreciabilíssima. El volumet de «L’Avenç» va precedit d’un pròleg en què Robert és presentat com una novetat completa. En el darrer paràgraf d’aquesta presentació, que és anònima, s’hi pot llegir el que segueix: «És de doldre que [Robert] no hagués escrit més en català, perquè fins ara cap escriptor en nostra llengua pot igualar-se a ell com a satíric». L’afirmació és potser hiperbòlica. Hi ha Jaume Roig i els poetes satírics. És una afirmació en tot cas anterior a l’obra en curs de realització de Bofill i Matas i Josep Carner. Per altra part, amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat en aquest país.
Es dóna per decisiu el judici segons el qual el millor llibre de prosa catalana del segle passat és el «Dietari d’un pelegrí a Terra Santa», de Jacint Verdaguer. Sí, certament: l’itinerari2 té un gran valor normatiu, és escrit de la manera que la gent parla, però amb un cert estil. La seva importància és immensa. Verdaguer tingué el do de la llengua i escriví d’una manera –en prosa sobretot– que, donat el seu temps, ens sembla inexplicable. És el llenguatge dels pagesos del seu país (la Plana de Vic) passat a través del filtre de l’escriptor autèntic. Ara bé: l’escriptura de Robert Robert no sembla pas mediocre davant de l’itinerari. És, naturalment, una altra cosa. Verdaguer té sempre la inflor de la sensibilitat religiosa, una certa retòrica religiosa i mística (de mística plagiada) que té un gran interès en la manera de girar la llengua, però que sovint cau dels dits. Ara bé: Robert Robert no és pas desdenyable com a prosista. Fou un home que veia les coses, que les observava bé. No es pot, en tot cas, desconèixer o minimitzar el moment: 1865-1866. En aquests anys, encara, la influència castellana és total. Pitarra és atacat, pels diaris de Barcelona importants, com la quinta essència del vulgarisme. La societat –castellanitzada– es pensava que era diferent. No, no, Robert Robert és un escriptor considerable que escriví una prosa certament desgavellada però molt important, anterior a l’«itinerari» de Verdaguer. Dues coses diferents, certament, però per al gust d’avui són molt més interessants les descripcions vulgars de Robert que les retòricament tòpiques de Verdaguer. El fet que un escriptor és bo pel fet de ser catòlic no té cap sentit.
Amb això, trobo avui, a la redacció del diari, el senyor Bo i Singla, que és un republicà històric, un home petit, calb, cara d’hospicià, d’aspecte dogmàtic, fanàtic i esquemàtic. Em diu, en veure’m:
–¿M’han dit que us interesseu per la figura de Robert Robert?
Determinades notícies circulen, a Barcelona, a una velocitat indescriptible.
–Sí, és cert –li he respost–. Però ¿què voleu que faci? No tinc temps de res.
Es produí una petita pausa, durant la qual vaig suposar que el senyor Bo i Singla demostraria la seva satisfacció per l’interès portat a un home del seu temps –i correligionari, a més a més.
–I voleu dir que aneu bé? –em digué, en això, el republicà històric.
–No ho sé pas –li vaig respondre–. Tinc una idea molt vaga de Robert Robert; vós el deguéreu conèixer…
–Sí, més o menys. Jo era molt jove, però jo sóc un home de la revolució de setembre. Tinc molts anys, massa…
–I quina idea teniu de Robert Robert? Robert jugà un gran paper en la revolució de setembre.
–És gairebé segur, però era un home tan vulgar, un escriptor tan vulgar… que no puc comprendre que un home com vós pugui fer el caldo gras a una mentalitat i a una literatura tan petita…
–La considereu petita, realment?
–Petita, insignificant, mínima.
–Està bé. És una opinió respectable.
–A mi m’agradava Castelar, m’agradava amb deliri. Els seus discursos, els seus escrits, eren com el mar, compreneu?
–No, no hi entenc res. Com el mar, dieu? Per mi és inintel·ligible.
–I, si Castelar era així, ¿com voleu que m’interessés en la literatura tan petita, sarcàstica, plena de bilis, de Robert Robert?
–De bilis, dieu? Fa tants anys que és mort! Morí, segons les meves notícies, abans de la restauració… ¿No creieu que ha arribat l’hora de veure les coses amb una certa objectivitat?
El senyor Bo i Singla féu una defensa de les seves idees literàries: vull dir de la literatura altisonant, barroca i aristocratoide que li agradava. En un moment determinat digué aquesta curiosa frase:
–Un home com Robert, tan visiblement tuberculós i de ploma tan poc fina, tan poc delicada, tan grollerota… Ho considero absurd, inexplicable…
Hauria estat de suposició difícil imaginar que el senyor Bo i Singla considerés que ni tan sols literàriament Robert hagués existit. Tenia sobre la qüestió un criteri absolutament mineral.
Robert Robert fou un escriptor bilingüe. Com tants escriptors catalans del segle passat, visqué una gran part de la seva vida a Madrid. No conec pas la seva obra castellana. De la seva obra catalana he llegit el volumet de «L’Avenç». Crec, modestament, que fou un escriptor molt apreciable. La notícia que Carles Riba estigui interessat en «Un tros de paper» és excel·lent.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
Si teniu temps, podeu fer una ullada als textos que Robert Robert publicà a “Un tros de paper” aquí i així cadascú es podrà fer la seva idea de la petitesa o grandesa d’aquest senyor: http://www.gutenberg.org/files/22296/22296-8.txt
I mireu que deia ahir el conseller Joan Manuel Tresserras a la secció diaria que fa l’AVUI dedicada als llibres favorits dels polítics “La biblioteca dels polítics”. Un dels seus favorits és “El Quadern Gris” (ho dic perquè a la versió digital no hi apareixen els títols, però sí l’autor:
http://paper.avui.cat/article/politica/173248/buscant/shibumi/desesperadament.html
Ho he trobat interessant, per diversos motius.
I mentrestant, en Pla ens fa la seva feina de recuperació, d’anar salvant la memòria d’aquest país tan esforçat en portar-se la contraria.
“…amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat en aquest país.” Devastador… però la desesperació col·lectiva té aquestes coses.
Tot fent una ullada, tal com diu en Florenci, als textos que ens adjunta, he recordat que entre els anys 1989 i 1990 el DIARI DE BARCELONA, quan n’era el director Josep Pernau, va publicar uns petits llibrets de tapes blanques, uns trenta i tants en total, de diferents autors de la literatura universal. Un d’aquells llibrets era una selecció de textos de Robert Robert, sota el títol de “Quadres del XIX”. A la nota introductòria, a cura d’Agnès Bosch, s’hi llegeix:
Robert Robert va escriure durant el període1865-1866 vint-i-set articles sobre costums, formes i anècdotes de la vida barcelonina d’aquella època que es van publicar a “Un tros de paper”. Per a aquesta edició n’hem seleccionat catorze intentant de recollir els més característics de l’autor tant pel que fa a l’estil com al contingut.
“- No, no hi entenc res. Com el mar, dieu? Per mi és inintel·ligible.” Aquesta darrera paraula és ambigua: no se sap si allò inintel.ligible es refereix metafòricament a la inabastabilitat del mar, allò més inefable (ell que vol ser tan planer); o bé que “el mar” li és un concepte que no entén, en relació a l’escriptor Castelar (ho considera massa pretenciós, segurament). O a totes dues idees alhora. Pla vol “una certa objectivitat”. La grolleria, si no és innecessària, pot ser bona, considerava Forster; escriure sense massa delicadesa, de forma “primitiva”, és propi del segle XX, i no vol dir que no hi hagi art. He fet un cop d’ull als textos que n’ha fet un enllaç el Florenci, i no sonen pas malament. Terrenals per a Bo i Singla, potser: “Menudències” i “Misèria humana”, per exemple.
Helena:
Jo entenc que aquesta inintel.ligibilitat (una de les paraules que a Pla li agradava més de pronunciar -i d’escriure, és clar) es refereix a la prosa de Castelar, que de tan barroca era del tot confusa i, a la vegada, a la referència, a la comparació amb la mar.
Es tracta, crec, d’una carambòla planiana, si se’m perme’t!
Estic d’acord amb tu, Jaume. Hi ha vegades, ho tinc comprovat, que una paraula, vers o frase poden arribar a tenir fins a set interpretacions vàlides, per dir una xifra. Com els pètals d’una flor. Crec que com més bona és la idea, més idees suggereix, més rica és, generalment.