La política d’aquest país no va pas gaire bé. L’agitació social és enorme tant externament (atemptats) com de la part de dins. La confusió és molt obscura; la verbositat, inextricable; els punts de vista, d’una irrisorietat minúscula. Fa l’efecte que no hi ha ningú que tingui el país al cap. Després de la mort del senyor Prat (1917) s’ha fet ben poca cosa de positiu. El senyor Cambó, que ha tingut en el curs de la seva vida tantes iniciatives, es troba –segons els redactors polítics– dubitatiu i preocupat. No n’hi ha pas per menys. De vegades sembla que el país ha perdut la fe i aquella mica de temperatura que portà a fer tantes coses anys enrera. S’estan creant les condicions d’una dictadura. De l’Estat, no cal ni parlar-ne: només funciona quan no hi ha cap problema.
.
Plou. Quan plou en la declinació inicial de la tarda, apareix en el país l’olor nacional en aquest temps, que és l’olor dels bolets. A Barcelona també se sent, però no tant, amb menys obsessiva precisió, amb menys força, però se sent. Els literats de vegades escriuen que la terra fa olor: és l’olor dels bolets.
.
Jo ja no hauré portat mai bigoti, ni sabates amb botons, ni calçotets llargs, ni mangala, ni coll d’aletes, ni anells, ni agulles de corbata, ni cadenes de rellotge, ni perfums, ni xalina, ni cabells llargs… ni tantes i tantes coses típiques de la generació anterior. No he utilitzat tampoc mai, per ara, les escopidores,
que eren abundantíssimes. El fet d’haver eliminat tot aquest gavadal de coses no sé pas si és un bé o és un mal. Potser és un bé. En tot cas, que quedi ben entès!
A Catalunya tenim la sort de tenir molts bolets als boscos: jo m’estic fent un tip de trobar-ne aquests dies. La frase “Els literats de vegades escriuen que la terra fa olor: és l’olor dels bolets”, em suggereix una idea molt fàcil (no dic que Pla hi pensés pas en escriure-la): la terra podria ser el text d’aquests literats; els bolets, les idees o imatges que es poden trobar dins d’aquest text. Per cert, sentir l’olor dels bolets des de Barcelona, és molt difícil!
Política, bolets i moda.
Que l’olor nacional sigui la d’una cosa que surt amagada de sota terra, traïdorament inesperada, però deliciosa, pot dur a conclusions pertorbadores o divertides, segons l’humor de cadascú. És cert que hi ha pocs llocs –llocs importants i extensos de la geografia universal– on es doni tanta importància als bolets com a aquí. Probablement per això, ni l’Antoni ni ningú difícilment podrà comprovar que hi posaria a una hipotètica versió en anglès del Quadern Gris, malgrat que fa una colla d’anys que sento que se’n parla d’una versió… resumida, no fos cas que tant d’escriptor i intel·lectual català faci que el lector anglòfon s’ennuegui per haver visitat Barcelona cego, sord i ignorant i haver tornat a casa igual o pitjor (l’Olé! Que no falti, però).
Aprofito per agrair de nou a l’Antoni les aportacions que fa, usant amb tan exactitud i oportunitat el material fantàstic que disposa (ho puntualitzo, perquè allò de la versió anglesa no és una conya cap a tu. En absolut! volia que quedés clar).
L’afirmació de Pla sobre que l’estat només funciona quan no hi ha cap problema, és tan actual, com les notícies de migdia a la televisió. Segur que Pla és mort???
I no vull ni pensar amb allò de la temperatura i la fe. M’aborrone!
http://vidapervida.blogspot.com
Salvant les distàncies i amb lleugeres diferències podríem dir, com Pla, que “la política d’aquest país no va pas gaire bé”.
Florenci, gràcies i he seguit la teva recomanació i he encarregat a la meva llibreria “La tardor barcelonina” de F. Pujols. Ja me’l llegiré.
Aleshores, com ara, el país -Catalunya- “desapareixia” davant la voràgine i la verbositat inextricable de la política general espanyola. Ara, que penso que aquells temps eren molt més cantelluts i perillosos que els d´avui dia, i això ho tenim a favor. Aguda sensació del pas del temps en esmentar la tirallonga d´objectes i detalls de moda debolits, que a ell ja no l´afectarien. Pla té la virtut de fer-me imaginar aquell món. Eusebi.
Parlant de Francesc Pujols, del paral•lelisme amb els nostres dies, de Prat de la Riba i Cambó, seria bo recordar: “La solució Cambó”, l’únic llibre amb el que Francesc Pujols va guanyar diners.
Això deu haver estat reescrit, ja que de calçotets llargs i escopidores poques dècades fa s’en portaven.