«La Revista» de López-Picó publica un llarg assaig de Joan Estelrich sobre 
Kierkegaard, un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula –un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra–, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot –romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia–, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.
Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic –l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa –l’esforç tècnic.
Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.
Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.
De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida és dit! Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.
Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com de dir les coses, el problema és de tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.
«L’Atlàntida», el «Canigó» són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.
Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan se sobrepassa el nivell normal d’animalitat –quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric –l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?
Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.
Etiquetes: lectures, literatura, literatura, moral
Avui els amics de Xarxa de Mots ens han donat molta feina, amb totes aquestes entradetes (López-Picó, Estelrich, Kierkegaard, etc…).
Per resumir-ho, a mi m’agrada la síntesi, jo avui em quedo amb la frase següent:
…la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. JOSEP PLA
El teu resum, Antoni, coincideix amb el meu. Plenament. I hi afegeixo que, parlant aparentment d’una altra cosa, Pla comença amb Kierkegaard i, si el resumim amb la teva síntesi, acaba en la mateixa línia –de la filosofia escandinava a la mística de la Plana de Vic!
Sobre la feina que dius trobar amb els enllaços, potser la feina ha estat d’aquests amics de la Xarxa de Mots… perquè després cadascú s’entretingués espigolant aquí i allà per on li agradi.
Bon dia.
Aquesta és una de les anotacions que més rellegeixo habitualment.
Això de que Carner “provençaleja de vitrina” és fantàstic, i la descripció dels seus deixebles, absolutament premonitòria de la poesia catalana d’aquestes últimes dècades.
Un capellà protestant danès i un capellà de la Plana de Vic. I jo em pregunto: quina llum és més aclaridora? La pàlida llum nòrdica? La llum apagada de les boires? Els cels escombrats per la tramuntana que teniu a casa vostra, amic Pla, són de veres més clars que els altres?
Veig que heu tornat amb el martell per a rematar dos claus que us devia de semblar que no havíeu reblat del tot (en Carner i en Verdaguer) Però no sé com us ho feu que cada vegada em venen més ganes de llegir-los! (no conec la prosa d’en Verdaguer, a veure que passa…)
Consulta: No sé que li passa a la connexió Internet que tinc però jo fa ben bé uns tres dies que no tinc accés al bloQG des de casa meva.Puc entrar a totes les webs i adreces que vull, excepte a la del Quadern Gris. Les consultes i entrades que he fet aquest darrers dies han estat fetes des d’altres ordinadors o en miraculosos -i breus- moments d’epifania connectiva.
A algú més li passa això?
Gràcies.
Això dels deixebles de Carner que semblaran poetes escandinaus traduïts em sembla sublim!
Hi ha un article a la revista Els Marges (nº 78, any 2006) firmat per Dolors Perarnau qu es titula: Joan Estelrich, l’oblidat precursor de l’estudi de Soren Kierkegaard. S’hi llegeix això:
…Estelrich escriu un assaig poètic sobre Kierkegaard amb la intenció de publicar-lo com a llibre. Aquest, però, no arriba mai a veure la llum i la major part del material aplegat és publicat a “La Revista” en forma d’articles d’octubre a desembre de 1918.
…”Així, tant com de dir les coses. el problema és de tenir alguna cosa a dir”.
Barretada!
Però quan passem de com dieu les coses a quines coses dieu, mestre, comença a grinyolar l’admiració.
Per dir-ho amb mots vostres, passeu de ser un escriptor considerable a un mediocre propagandista del conservadurisme empordanès.
L’obseervació d’en Lluís… no és potser un punt capciosa?
Ho diu ben dit, molt ben dit, immillorablement dit, sí. Però trobes que diu poca cosa? No dic que en altres passatges el nostre autor no caigui de tant en tant en la cosa repetitiva, reiterativa, i intenti acabar d’omplir el paper per acabar l’article com sigui. Però no diria pas que en el que hem llegit fins aquí hi hagi una simple manifestació aüillada de virtuosisme.
És clar que això és la meva manera de veure-ho.
Resulta llamativo cómo Pla se regodea en los razonamientos de sus críticas literarias demoledoras. Se alarga en ellas y deleita con su gigantesca capacidad de observación e ironía. Hoy vuelve a ocurrir con la poesía de Carner y Verdaguer.
Lo que resulta llamativo es lo escueto que se muestra Pla frente a lo bueno, en este caso muy bueno: la prosa de Verdaguer. Dice: “Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica”. Y ya está. Entonces se queda uno como cojo, como con una falta de compensación entre la vista del ojo izquierdo y el derecho.
P.D. Florenci, no le des más vueltas: en tu casa hay duendes.
Antonio, Pla en parla una mica més (no gaire), de la prosa de Verdaguer, als Darrers escrits (OC 44):
«I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i, si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon marquès de Comillas, si no em falla la memòria, cosa, a la meva edat, sempre possible.»
Mirarem què diu sobre Verdaguer el “Diccionari Pla de literatura”, de Valentí Puig. No és exhaustiu, però sí indicatiu. Ja en donaré notícia.
I per avui em penso que ja he excedit la quota de comentaris.
Sense haver fet els deures d’haver llegit l’entrada corresponent a avui (toca quan ja me’n vaig a dormir, en negre sobre blanc), comentar-vos que sí que m’he precipitat a llegir els vostres comentaris i a cercar l’entrada de Verdaguer al diccionari que esmenta en Ramon, de Valentí Puig. Quan el vaig llegir, ara ja fa temps, hi vaig subratllar el següent:
“A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L’Atlàntida o del Canigó. Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjants a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta, però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat” (OC 1, 123 -118-)
“I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català, s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer” (OC 44, 451-454)
I també hi diu que “Verdaguer fou un místic molt terrestre”.
Una bona eina, el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig.
Avui el Sr. Pla em perdonarà però una cosa s’ha de solucionar!
Florenci, Florenci!
Potser que facis més cas al teu probre ordinador; perquè no veus que el tens com un colador?
Si tot el dia linkes el bloc del Sr. Pla, i fins i tot t’hi quedes adormit per veure quina nova entrada hi ha; com no vols que la teva connexió et deixi tant aclaparat!
Ja veus, llevat del teu futur amic de residència -l’Antonio- ningú més t’ha volgut contestar; però no et preocupis que l’Anna t’ho solucionarà!
Si a aquestes alçades, te escolat i de noia te tractat, hauré de veure quin “cony” de virus t’ha entrat!
Jo et recomano l’antivirus “cul d’en Jaumet” amb incorporació de les piles “duraceli”, que amb el moviment psicodèlic del “power ranger” et faran desbloquejar tots aquests virus que hi tens tant ben instal.lats.
Te’l recomano perquè amb el seu moviment frenètic et farà de molt bona centrifugadora i et solucionarà aquesta mala hora.
Que tinguis sort, company!
Gracias, Jordi.
Sí, dice un poco más, pero en otro tomo, con lo que el contraste en el Quadern permanece. Parece que Pla, para la buena crítica, no siente que tiene que desarrollar ningún argumento. Parece que Pla nos dé a entender que tal vertiente del escritor X es excelente y que ya ha dicho bastante con tal adjetivo, con lo que no tiene que argumentar nada.
Buenas madrugadas.
Oh Anna!
Justament ara descobreixo el teu comentari. Seguiré els teus consells, a veure que passa. M’hauràs d’enviar alguna adreça en cas de reclamació, però.
I per l’Antonio: “duendes” és poc! Fa poc tenia formigues però han emigrat a la fruiteria de sota casa. Duendes per formigues: un canvi que encra no he pait.
La Montse Florenciano m’estalvia la feina de consultar el Diccionari Pla de Valentí Puig. Gràcies, Montse.
Però com que no hi veig el text següent, de les “Notes del capvesprol” (ja sabem que el Diccionari és molt útil, però no pretén l’exhaustivitat), el poso a continuació. Si el voleu llegir complet, el trobareu en aquesta pàgina, que és una visió de Pla sobre la literatura catalana, escrita a 80 anys, amb la referència inevitable a Verdaguer.
Verdaguer
La nostra llengua, i per tant, la nostra literatura, havia arribat molt avall: a extrems de grolleria, de vulgaritat i d’irrisorietat que els Jocs Florals no pogueren aturar. Els Jocs Florals, que tractaren de crear una societat, o sigui una llengua civilitzada, foren combatuts per Pitarra i Almirall en nom del «català que ara es parla». Observin el matís: no el català que es parla, sinó el català que ara es parla. Ho promogueren, és clar, en el camp de la subversivitat i de la revolució –de la Revolució de Setembre, que fou un indescriptible fracàs. Fou Mossèn Verdaguer el qui redreçà la llengua i la literatura La seva obra literària respon a la vitalitat que tingué, que fou molt gran. La seva literatura mística és com les altres. «L’Atl àntida» avui és il·legible. El «Canigó» és un gran poema, sorprenent, extraordinari. L’obra en prosa de Verdaguer no té comparació possible: extraordinari.
Notes del capvesprol
[...] Carner, Verdaguer i el català. Josep Pla a El Quadern Gris, 6 de maig de 1918 [...]
[...] posterior quan “sa Bestiesa” Alzamora usava el criteri d’autoritat de Josep Pla a El quadern gris per extreure’n la provinença metonímica del [...]