He aprovat les assignatures que em faltaven per a la carrera d’advocat. Val més no pensar-hi. En aquests últims anys, entre el batxillerat i la carrera, m’he examinat moltes vegades, però no m’he pogut acostumar encara a aquesta classe de cerimònies pedagògiques. M’han fet sempre una por cerval que de vegades ha agafat un aire grotesc. No he tingut pas, fins ara, una tendència a somiar –ni coses agradables ni coses angoixants, però, si de vegades he somiat, ha estat per una espècie d’aparició del pànic dels exàmens, molt desagradable i obsessionant: l’obsessió de la inseguretat exactament. El resultat de l’examen no hi ha influït per res: el resultat, tant si ha estat bo com dolent, ha estat una alliberació. Ha estat la inseguretat d’abans de l’examen i l’examen mateix el que ha creat el malestar en la consciència de la vida inconscient.
Ara, per a ésser advocat, hauré de comprar el títol –és a dir, pagar a l’Estat l’import corresponent per a obtenir-lo. No sé pas quant val aquest títol. Però per a comprar-lo, on són els diners? Jo no tinc cap cèntim –i, els pocs que tinc, els necessito per a la dispesa. El meu pare no deu pas tenir una situació gaire brillant. Demanar-li res és perdre el temps –i no pas animadversió, certament. ¿D’on sortiran les misses? Arribaré algun dia a pagar el títol d’advocat? Em sembla que haurà estat més fàcil d’entrar a l’orla dels meus companys de curs amb el retrat ovalat dels catedràtics a la part alta del document, que comprar el títol.
En casos així, només hi hauria una solució: tenir una relació d’una certa eficàcia amb una senyora rica; però aquestes relacions només es deuen obtenir a còpia de paciència i d’interès, és a dir, de temps. A mi, sempre m’ha semblat que les dones fan perdre molt de temps. Em dec haver equivocat. Sempre m’ha agradat més perdre el temps badant o escoltant o llegint. He estat el que la gent en diu un infeliç.
Està parlant del futur, “Em dec haver equivocat” ho diria el Pla gran. De totes maneres, és un “infeliç” molt afortunat, a l’estil de Pessoa.
Aquí s’acaba una etapa de la vida de Pla. A partir d’ara es podrà dedicar a la seva veritable vocació (i obsessió): escriure. I llegir, també.
Comentari avui políticament incorrecte: ” (…) sempre m’ha semblat que les dones fan perdre molt de temps”. Potser jo no feria servir el verb perdre, però si el canviria per invertir, i el sentit de l’afirmació planiana no es modificaria gaire.
Sobre el tema de las mujeres y el perder el tiempo.
Ultimamente ha habido cierto ‘enrenou’ en Barcelona sobre el tema de la prostitución.
Hace ya algún tiempo estalló uno de lo que antes se llamaban escándalos en Los Ángeles, por la detención de una ‘madame’ de lujo. Entre sus clientes se encontraban conocidos actores de Hollywood.
Se le preguntó a la detenida la razón por la que recurrían a ella, siendo evidente que no debían tener problemas para conseguir compañía femenina, más bien lo contrario.
A lo que ella contestó: No pagan por el sexo, sino para que se vayan después.