Aquests últims dies ha fet calor, però la darrera matinada plogué dues o tres hores. A la tarda, la barreja de la xafogor de la terra i de la frescor de l’aire és deliciosa.
Vaig al mas per la carretera del cementiri. De Morena estant, es veu un gran panorama: els Pirineus al fons, blancs, sobre un cel immens; les muntanyes de Montgrí a mitjan terme; entre aquestes muntanyes i les del fons es fa una enorme concavitat sobre la qual flota un aire rosat, el mateix color que tenen les petxines: és l’aire de la mar del golf de Roses; a primer terme, l’Empordà Petit és com una miniatura dibuixada, precisa.
La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i de les userdes. Tot és brillant, brunyit. El blat està en el moment del pas del verd a l’escuma blanca i rossa de la maduresa. Els pujols laterals del paisatge –paral·lels a la mar– fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit. Els colors són forts i enllustrats i els perfils tenen una incisió profunda, un séc precís. El paisatge em fa pensar en les pintures dels primitius que de vegades veig reproduïdes en les revistes il·lustrades. ¿Em serà possible de veure aquesta pintura algun dia?
A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era –una lloca roja, groga, negra, estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa. 
Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una mitja llum, una frescor –venint del sol– una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, se senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut en una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.
Etiquetes: geografia i paisatges
Entradilla meramente descriptiva. Digo meramente y parece que le quite importancia. Así sería en casi cualquier escritor vivo actual. Pero con Pla no es así, evidentemente. La descripción en Pla es puro ejercicio literario, ejemplo que en absoluto abunda.
Dice Pla: “Vaig al mas per la carretera del cementiri”. ¡Menuda subida la de la carretera al “mas”! Como sabéis muchos, yo la caminé.
No sé si ya he hablado aquí de la enorme sensualidad que se concentra en Pla. Fijaos en este fragmento de hoy: “Els pujols laterals del paisatge –paral·lels a la mar– fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit”.
Gran sensibilidad poética, por supuesto. Los altozanos del paisaje son un cuerpo desnudo, por supuesto de mujer. Pero no de una mujer en cualquier momento, sino de una mujer cuando se nos presenta, desnuda, más suave y luminosa y palpitante, cuando está adormecida sobre las sábanas.
Esto es una maravilla. La sugestión se me encabrita. Mejor será detenerse.
Buenas madrugadas.
P.D. Poco se ha hablado del erotismo en Pla. Lo trajo por la calle de la amargura (a quién no).
bon dia Antonio, avui hem matinat eh!
mira, mentre llegia aquest fragment ja m’hi trobava, curiós no?
he vist les corves sinuoses, la palla argentada com la lluna, fins i tot he sentit la suau brisa a l’obrir el finestral……i el soroll del rellotge de caixa…i el delit per veure les pintures dels primitius? Josep qui pogues estar assegut, en silenci al vostre costat, escoltant precisament aquest silenci. Ara jo també sento ocells en el arbres prop de casa i no m’estranya que a l’Antonio “la sugestión se le encabrite”……bon dia a totes i a tots!
Vós mateix dieu que és molt més difícil descriure que opinar i que, per això mateix, tothom opina. A vós mateix us costa molt d’estar vos en de fer-ho; sou massa rabiüt i neguitós, massa occidental. Ara, jo estic encantat per com les “descriviu” les vostres opinions, hi estigui molt d’acord o gens.
Avui, però, crec que us heu acostat més que mai a la descripció pura; gronxant les frases amb el vostre ritme únic, això sí. Tot i així no heu pogut evitar l’opinió: el panorama és “gran” perquè els vostres no són els ulls d’un canadenc, al qual aquest paisatge li semblaria comprimit, o la conclusió sobre el silenci, per exemple. No podeu teniu l’estat zen de la càmera immòbil, que deixava fer, dels germans Lumière. Vós, tampoc moveu la vostra quan la plantifiqueu davant l’objecte observat, però el rau rau del vostre cervell inquiet no hi ha manera que calli.
Al final, però, es produeix un miracle. Quan parleu de com el silenci us afecta el que feu, penso, es descriure el vostre interior. Heu traslladat el vostre desempar d’una manera tan nua d’artifici que a m’ha commogut.
“El vent infla i desinfla la cortina”. Quants escriptors i en quantes llengües no s’haurà escrit una frase semblant? Però calia mirar de forçar la originalitat? No, i gràcies per no fer-ho. Així heu retratat la vostra insignificància còsmica -la nostra- amb aquella senzillesa que us mostra tan humà com la resta de nosaltres.
Lleguint l’entrada d’avui m’he adonat del que hem arribat a canviar en tant poc temps. De Morena estant, els Pirineus no són blancs, el canvi climàtic o la sequera o alguna altra causa, però ja no són blancs.
De Morena estant, el Montgri continua presidint una miniatura dibuixada, encara més precisa que fa 90 anys, el nostre plotter és d’alta resolució, un polígon industrial, una ferida temporal en forma de carretera provisional, una ferida definitiva en forma de desdoblament de la carretera de Palamós a Palafrugell ens han canviat el verd, que refrescava pluja, de les pinedes i de l’userda pel gris fort i enllustrat de l’asfalt … la resta, desdibuixat, continua, des de Morena estant, igual … o no?, però això ja és motiu d’una altra reflexió.
El contrast:
ahir, 6 de maig, crítica apassionada; avui, 7 de maig, lirisme contingut.
Literatura i paisatge, les dues coses que més estimava Pla.
Un dia de calma, Josep. Quantes cortines s’inflen i es desinflen alhora, i quants personatges s’ho miren en calma i en el misteri del silenci que sempre sorprèn!
Que passis un bon silenci doncs, fins aviat!
Pla,
us deixo tranquil en la vostra contemplació. Només vull dir que m’agradaria arribar, un dia, si pogués ser, a fer una descripció senzilla, real i lírica com aquesta. Per altra banda, el maig ja ho té, això de la contemplació!
A propòsit de les cortines al vent, em vénen al cap uns fabulosos versos de Góngora:
“vagas cortinas de volantes vanos
corrió Favonio lisonjeramente
a la (de viento cuando no sea) cama
de frescas sombras, de menuda grama”
Bona nit Josep,
Quin relat més tendra. En aquests moments em deixaré portar pel teu pensament i m’endinçaré un cop hagi buidat el pap en aquest silenci de què em parles i deixare que el vent …
Acabo de veure com els meus colors estimats han patit de valent davant del color blanc que en tot moment ha enlluernat.
Avui ja veus et parlo de futbol que ni de bon tros és el meu fort, però també ho podem fer perquè tot és poesia si li saps trobar el punt adeqüat.
El meu equip ha fet el passadís al guanyador i s’ha portat com tot un bon professional aguantan l’orgull i la ràbia d’haver perdut la temporada.
L’infortuni l’ha acompanyat en tot moment i a cada bugada ha perdut un llençol. Ni el lloc, ni el temps, ni l’arbitratge l’han acompanyat. I per més INRI quan ja era anar morint a punxades, li allarguen el partit -cosa innecessària- ens castiguen amb un penalti, i ens treuen alhora dues targetes grogues i una vermella; tot plegat a les acaballes del joc. Quin martiri, però els meus colors ho han aguantat perquè vénen d’una terra lluitadora.
Potser aquest és el resultat de que al llarg del curs no s’hagi treballat en equip i de no anar a la una. No sé qui li ha passat pel cap al pobre porter, que sempre li queda la responsabilitat més gran i més, quan les coses no van bé; realment s’ho ha lluitat tot sol, però quan formes part d’un equip això no triunfa.
En aquests moments cal animar aquests colors perquè són els de la meva terra, perquè d’altres temps bons vindran.
No sé quines aficions tens i si mai ho esbrinaré al llarg dels teus apunts però segur que també la terra et tiba perquè encara que algun cop hagis marxat d’ella, segur que sempre te n’has enrecordat.
“…el vent infla i desinfla la cortina “. I jo m’endinçaré en la negra nit miraré per la finestra i buscaré la meva lluna i les meves estrelletes i deixaré que el silenci m’acompanyi per anar a dormir.