Romà Jori, director de «La Publicidad» (del matí), em proposà, sense gaires compliments, d’anar a París de corresponsal del diari. Són set- centes cinquanta pessetes el mes, que al canvi actual deuen correspondre aproximadament a nou-cents francs francesos.
Com que em demana una resposta ràpida, accepto sense dubtar –prejutjant (sense saber-ne res) una reacció favorable de la família. Demano a Jori que accepti el meu agraïment. No hi ha pas encara dia segur per a marxar, però m’assegura que serà molt aviat. Mentiria si digués que no estic content –a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc.
Els amics de la penya –i de la redacció– no semblen pas gaire reticents, i si ho són no me n’adono. Quim Borralleras em comunica que està a punt de marxar a París i que em vindrà a rebre a l’estació del Quai d’Orsay el dia que hi arribi.
Aquesta notícia, sí, és molt bona, és clar. Però no sé perquè, nens, em fa l’efecte que això s’acaba. Què farem sense la mama? Doncs campi qui pugui, ves.
Aprofito que a la foto hi surt el mestre Miquel Utrillo per recomanar-vos la visita a l’esplèndida exposició que es fa ara mateix a l’edifici Miramar de Sitges. Val la pena.
Sí, noi, en un tres i no res tindrem enllestit aquest bloQG. En Pla se’ns en va a París i el trobarem a faltar. Sort que va continuar escrivint!!
Gràcies, Florenci, per la notícia de l’exposició de Miquel Utrillo. A veure si puc anar-hi.
QUINA LLÁSTIMA QUE S’ACABI, ENS ANYORAREM MOLTISSIM.
FELICITATS A TOT-HOM PER AQUET TREBALL TAN FANTASTIC
Quina sort hem tingut que el mestre hagi anat a Paris. Cent anys desprès podem gaudir del seu llibre de Paris i França. Es molt recomenable fer els trajectes que ell va fer i descriu : emocionant anar a la Place Sant Sulplice i veure que el Hotel Recamier encara es troba a la mateixa cantonada de la plaça
Jo, de veres, me quedare molt trist…
Jaume, no et quedis trist home, au (Florenci quan no mira ningú: Buaaaaah!…)
Josep, cent anys? No ens facis a tots 10 anys més vells, de cop, si us plau!