La música bona agrada més als homes que a les dones. Aquesta diferència està potser relacionada amb la diversitat de la força sensual. En aquest aspecte, els homes tenim, probablement a totes les edats de la vida, una força més petita. Això converteix potser la música en el plaer sensual imaginatiu dels febles i dels pobres –dels pobres en tots sentits! La música de les dones –i la de Don Joan– deu ésser la música de regiment.
Duració de les coses a l’Empordà. – Quan es fundà, a Palafrugell «La Taponera», o sigui el cor antic, el nostre gloriós cor antic, s’acordà que la senyera fos de suro i després d’un any i mig de deliberacions per saber com havia d’ésser una senyera de cor de suro s’establí que la senyera de suro tingués la màxima magnificència i fos un treball delicat i acabadíssim. Fou encarregat de la seva elaboració el ciutadà Martí de nom de casa, pare del metge Martí. Hi treballà amb tota consciència. Elaborà un retaule de suro extraordinari, una obra que ha estat l’admiració de totes les persones que l’han vista. Hi esmerçà una sèrie d’anys consecutius. Quan la senyera estigué acabada, ja feia anys que el cor s’havia dissolt i era debolit.
–Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren d’escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern –diu Coromina al cafè.
Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.
Una llauna, el que s’anomena habitualment una llauna, amb paciència i bona voluntat es pot resistir; el que és impossible de resistir és una llauna d’aspecte alegre i brillant; d’amenitat aparent.
En realitat, no hi ha temps per a res: ni per a elogiar seriosament res, ni per a blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s’interposa i us demana quina hora és.
Penso –mentre passejo pels carrers– en les conversacions tingudes l’hivern passat a Barcelona amb el meu amic Joan Climent.
Josep Maria Capdevila i Joan Climent (orsians de primera fila) pretenen representar una mena de neocatolicisme obert, net, sense teranyines i zones d’ombra, amb roba neta, dents netes, antirural, anticarlí, sense trabucs, sense rapè, alleugerit de «canaris», «tutis» i «manilles». Amb sotanes polides, beates tolerants i perruqueria normal i correcta. No s’han pas de posar massa obstacles a les il·lusions, a les aspiracions humanes –solia dir-me Climent. Convé que la gent descobreixi per si mateixa, directament, el que és bo i el que és dolent. Per suggestió de Xènius, per qui es consideren dirigits, aquests xicots devoren l’obra de monsieur Joseph Joubert.
«La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés.» «Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut», etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.
Climent trencà amb dos o tres amics perquè els sentí blasfemar grollerament. Si aquestes persones li haguessin relatat la procacitat més crua finament, amb suavitat, lèxic triat, dicció escollida i maneres distingides, els hauria escoltats perfectament. No puc pas reproduir –per impossibilitat material– el que hauria pensat d’elles. El que és segur és que les hauria escoltades perfectament. Els joves de qui parlo defensen la confessió per raons d’higiene psicològica i la comunió com un exercici de disciplina i de perfecció. És un catolicisme –em sembla– a la manera belga, confortable, de pis de cinquanta duros, aigua corrent, cambra de bany, capellans i monges en bicicleta, etc.
A mi, personalment, les coses fines m’agraden. M’agraden sobretot abans d’imposar-se, quan són una cosa de minoria. Quan s’imposen es tornen sovint diabòliques, es deshumanitzen.
Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats –de desconfiats ancestrals–, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d’adoptar l’aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l’església.
El metge Reixach diu al cafè que una vegada sentí dir a la seva sogra, que menjava una taronja:
–Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça…
Davant dels aparadors dels fotògrafs, contemplant les posicions adoptades per les persones fotografiades en aquests aparadors, es comprèn potser això: que la felicitat dels qui vivim és rutinària i inconscient, però que el moment rar, excels, conscient de la felicitat, és quan ens fem retratar a la fotografia.
De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. «No hi devíeu estar gaire bé…», que jo li dic. «Al contrari –respon el meu amic–, hi estàvem molt bé; però ens hi enyoràvem inexplicablement.» La resposta em sorprèn. ¿És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? ¿O potser és que el català és un animal que s’enyora?
Ai, ai, ai… quan feu de filòsof (de la música), mestre, no sé si l’encerteu gaire. Feu valer més que mai aquell terme que tant us agrada. Com era? Ah, sí. Collonades. M’heu fet venir al cap a Shopenhauer per diversos motius (quin tip de riure es faria!). Segurament, però, us convidaria a un vinet.
Quan feu de psicòleg (dels pobles), al meu entendre, i coneixent bé el caràcter del vells empordanesos, crec que us hi acosteu més.
M’ha agradat molt tenir notícia del vostre Joseph Joubert, i les coses que diu. Haurem de fer-hi un cop d’ull.
Per cert, quina és la bona música? No sé si aquí mateix em preguntava quina relació tenia Pla amb la música, quina música havia escoltat més enllà de les sardanes.
Senyors de l’Internet, vostès que han llegit tot Pla i rodalies, que ens en podríeu fer cinc cèntims, de si ell mateix en diu quelcom? Agraït quedo.
atles particular
dons mira, m’agraden d’alló més les collonades d’En Josep.
ara, això de la música si que ho trovo estrany; i escriure amb una falsilla sota el full de paper? vaja si m’hi vàren fer apendre les monjes del col-legi on anava de petita! uf no en tinc bons records d’aquest lloc.
m’agrada com saltes d’una cosa a l’altre, així de sobte, m’agrada la descripció de les grolleries fines, i crec que si, que el català es un animal que s’enyora, i com!
tornaré a pasar per aqui ja que vull saberne la resposta sobre quina es o no la bona música p’En Josep, ens ho direu oi?
se us saluda i que tingueu un bon dia.
“En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats –de desconfiats ancestrals–, de recargolats”. Pues claro que sí. Los desconfiados y retorcidos son la nota dominante de la humanidad. Dos virtudes, entre otras, de que la humanidad propere y de que surja la buena literatura sobre el asunto.
Ay qué gracia: “La música de les dones –i la de Don Joan– deu ésser la música de regiment”. Y tanto. ¿Pero la de un solo regimiento? A mí me parece que de más regimientos. Y de artillería. El poder de la mujer en Pla. De nuevo la mujer en Pla. El poderío de la mujer en Pla. En absoluto me extraña la sutileza que acabo de entrecomillar. No en vano, Pla dijo en cierta ocasión que la mujer manda en la pareja. PORQUE MANDA EN LA CAMA. Sabias palabras de Pla, que también he escuchado en gente cercana, de pueblo.
P.D. Por cierto, y perdonen el atrevimiento, acabo de actualizar mi blog y acabo de darme cuenta de que Josep Pla y Federico García Lorca se llevaban sólo un año de edad. Qué cosas.
Acaba de salir el sol en Barcelona.
I la literatura bona a qui agrada més Sr.Pla?. Es curiós que si el mateix comentari es fes dels negres tothom es tirtaria al coll del que ho ha escrit, però clar, com parla de les dones es pot dir qualsevol tonteria. No es estrany que fins hi tot a USA tingui aventatge un senador negre sobre una senadora. I es que ja es va dir, les dones son els “negres” del món…
Quant tòpics absurds, la dona mana, perquè mana en el llit?, es a dir només pot manar de portes endins?, qe ens vol fer creure amb lo de música de regiment, que la dona diu ques’ha de fer i l’home obeeix dòcilment?, ha estat així en aquests segles?.
L’únic que salva al Sr Pla es el moment en el que va viure, cert, llavors la societat era més masclista, però no obstant, no per això, el text es encertat.
El català, amic Josep, és un animal que s’enyora moltíssim. Anar del Lluçanès a Banyoles o del Lluçanès a Montserrat, fins fa poc era com per a un americà anar de costa a costa. Però les comunicacions, Pla, continuens sent tan deficiens com en la vostra època (vull dir com fa noranta anys). Sobretot els trens. També és veritat que el català és un animal que es deixa vèncer per l’estètica: d’aquí vénen casos com el del cor “La Taponera” i tantes que n’haurem de veure!
Ai senyor, senyor, quan farem el cop de cap?
Això de que la música agrada més als homes que a les dones no hi estic pas gens d’acord. Oh!, i a més, el Sr. Pla diu: la música “bona”. Què preten, amb aquestes afirmacions, Josep Pla? Potser són ganes d’encetar una polèmica.
Sobre Joseph Joubert, quina casualitat! Acaba de sortir publicat el llibre:
Sobre arte y literatura
Joseph Joubert
Editorial Periférica, Cáceres, 2008
Sobre aquest tema, hi ha un gran dèficit de llibres d’assaigs en català, originals i traduccions. Quan hi posaran remei les editorials catalanes?
Bona nit Josep,
Com a dona i de les poques que t’escric i per al.lusions avui em centraré només en el teu primer pàragraf i te’l desgranaré de mica en mica com quan un home despulla sensualment la seva estimada.
Realment, m’has fet emprenyar, com que no em pots replicar em faré jo mateixa la teva versió. Jo crec que aquests dia estaves realment cabrejat amb alguna de les dones que sempre tenies al voltant, doncs ja sé que en vas rondar unes quantes, per què serà?
Què buscaves, que és el que no t’omplia ? Potser el problema venia de tu que mai vas saber connectar amb la teva mitja taronja.
Jo t’asseguro que si realment t’haguessis enamorat haguessis fet gec i mànegues per agradar-te la música de la teva estimada encara que fós horrorosa; tant sols per poder-li “xiu-xiuegar” a cau d’orella tots aquells sons que la fan tremolar.
De totes maneres com que sé que t’agrada la crispació en tots els terrenys i avui ha tocat aquest , jo continuo pensant que en el fons degut a la teva gran sensibilitat mai vas voler despullar-te interiorment per por de perdre el control de tots els teus sentits, i això un home com tu no s’ho podia permetre.
Tot i així, segur que ens passariem moltes hores xerrant perquè t’asseguro que a mi no em faries pas callar. Ets genial !
A propòsit de la música, la Partícula elemental demana cinc cèntims sobre aquest tema i l’autor.
Responent només com a lector de Pla, però no de “tot Pla”, puc dir que la relació de Pla amb la música ha estat objecte de comentari en més d’una ocasió, en general posant en qüestió aquesta relació.
Personalment sóc del parer contrari, o almenys em sembla una mica ràpid i simplificador suposar o dir que Pla era una orella insensible. El meu record (un record purament memorísitc, sense notes preses) és que de música en parla en uns quants passatges d’interès segur i que demostren aquesta sensibilitat..Aquí jo hauria d’aportar citacions concretes i, pel motiu que he dit, no ho puc fer.
Ara, aventurant una improvisació, diria que en els volums de les Notes (Disperses, del Capvesprol, per a Silvia) hi ha uns quants textos amb opinions i judicis sobre música i sobre compositors.
Per si serveix de res, aquí teniu un resultat de la consulta “música” al cercador de la meva pàgina sobre Pla.
Bon dia a tothom.
No sé si interpreto bé les conclusions de Josep Pla sobre els desgrat que les dones mostren per la música, “la bona” a més. Explicita la potenciació que en fan de la sensualitat en detriment d’aquesta música. La feblesa i la pobresa (no sols material) que manifesten ?
No entenc per què les relaciona amb la de Don Joan i la de regiment?
Clar, que potser es pot entendre tot el paràgraf situant-lo en la seva època, en seu context.
El que sí em consta és que Pla no va tenir massa afinitat amb el sexe oposat.
Sobre el tema musical que demana “Partícula elemental” i que aclareix Ramon Torrents, puc ampliar la informació dient que en el Quadern gris hi haurà, més endavant, referències sobre algun compositor famós.
Però, no avancem aconteixements!
Perdó pel castellanisme!
No són aconteixements, són ESDEVENIMENTS.
M’imaginava que el primer paragraf tindria mes repercussio que la resta de l’entrada. Crec interpretar, del que diu Pla, que com que els homes som mes febles d’esperit, tenim menys forsa i, per aixo, ens agrada la musica bona per omplir el nostre buit. A les dones no els fa falta gracies a la forsa de que disposen: en tenen prou amb la musica de regiment. Com jo ho veig, el comentari de Pla no es ni molt menys masclista. Al contrari, us esta alabant. PS: Disculpes perque estic escrivint en un teclat sense accents ni ce trencada.
Ahhhh… moltes gracies, Ramon Torrents i Antoni per la vostra col·laboració.
El llistat d’enllaços és molt interessant, tot i que no els he pogut visitar encara tots. No us perdeu l’inici de la crítica al festival on no assisteix Raimon, del qual -amb un estil terriblement bondadós- en destaca com a millor… la fresqueta que va fer! (i de passada, com qui no vol, diu cafarnaüm, amb la seva dièresi i tot desafiant el miserable corrector automàtic del navegador -que per cert també s’espanta amb els punts volants, com si li volguessin saltar a la jugular).
De tota manera esperarem amb impaciència els comentaris del mateix Josep.
La qual cosa no vol pas dir que em quedi satisfet. Tinc encara l’urc de saber quina era la vida musical del país a la primera meitat de segle més enllà de la sardana, la vida de les corals i la música clàssica de les grans viles (cosa, que òbviament, porta temps i recerca). I endemés que Pla parla força de música, ja es veu amb les aportacions, però n’escoltava?
En Ramon apunta que va ser desautoritzat com a bon oïdor… bé, ja és un apunt interessant.
I sense canviar massa de to, vull fer notar que darrerament per aquí algú ja ha clavat una bastonada al cap del pobre Pla, que suposo que en vida devia amortir prou bé els cops amb la boina. Més tard em fa la impressió que la desmemòria ha estat la tònica pel que tinc llegit als paperots. Si no m’erro hi té més a veure el seu comportament en l’àmbit polític que no pas la qualitat literària.
Bé, algú ho haurà d’il·lustrar aviat o tard, i a algú li tocava d’obrir el pot de les vergonyes i misèries, siguin seves o nostres, segons el gust.
Bona nit.
Pla sí que tuvo sensibilidad musical. A Pau Casals lo pone por las nubes en la magnífica crónica que le hace en Homenots.
Por otro lado, como es natural, a Pla le gustaba mucho bromear sobre mujeres. Por favor, chicas, no se piquen con el mestre.
Buenas madrugadas.
Bon dia,
Confesso, d’entrada, que sóc neòfita en Josep Pla: només he llegit EL CARRER ESTRET; he vist una biografia produïda per TV3; alguns comentaris sobre la seva personalitat i literatura; i com a conseqüència de la publicació d’aquest blog (la qual cosa m’ha semblat una idea fantàstica i motivant) llegeixo cada dia, coincidint amb el dia del mes, la meva edició del llibre EL QUADERN GRIS (Edicions Destino)…
A reveure,
Sense desdenyar el que diuen els senyors, el que per a mi tenia avui un interès especial eren les impressions de les senyores. No se’n manifesten gaires al BloQG, però les excepcions que tenim aquí penso que han demostrat tenir un ull i una obertura de mires exemplar. Em sap greu amic Antonio, però jo no les he notat gens nervioses. És més, crec que ens han ofert tot model d’harmonia entre la fermesa i la flexibilitat. Què gasto massa sabó amb les dames? Què se’m veu massa el llautó? Em sap greu nois, és el que em sembla. A més, sí elles també ho veuen així prou bé que m’ho diran… si volen: ignorar al bocamoll també és signe d’intel·ligència, ves.
Per a l’Anna: sí noia; tenir línia directa amb en Josep i que ell ens pogués rebatre… Qui sap? potser ens engegaria, en silenci, a pastar fang a tots plegats (me l’imagino sortint per la porta del darrere, mentre nosaltres l’esperem palplantats). Potser no, i tindria paraules per a tots. Jo no ho sabré mai; si la ciència se’m dona malament, imagina’t la “paraciència”.
Per a en Pau: quina observació més fina! Per cert, això dels teclats sense accents és una murga, sí.
Bona nit a tots.
Per en Florenci,
Em pensava que el meu antivirus no t’havia servit perquè normalment tu ets dels que sempre a primera hora hi deixes el teu comentari i veig que per la teva entrada has deixat passar bastants dies. Fins i tot m’he vist temptada a deixar-te el meu correu per si volies fer-me una reclamació!
Bé, ets tot un “gentlemen”i saps trobar les paraules justes i en el moment adequat.
“Harmonia ,fermesa i flexibilitat”. Justa la fusta! -com diria un amic meu- has encaixat molt bé la meva intervenció de discordia amb el Sr. Pla i no tot han de ser floretes i bones intencions perquè en la vida real tots sabem que no és sempre així.
Segur que tots els que participem en aquest blog estariem contentíssims de poder fer una bona tertúlia amb el Sr. Pla i segur que ell estaria orgullós de veure tanta diversitat d’opinions guarnides amb tanta elegància i respecte; claus molt importants que integren els grans debats.
Eco li qua!
(S’escriu així? el meu avi sempre ho deia això)
Eugeni S. Reig, al seu diccionari Valencià en perill d’extinció, recull l’expressió ‘èquili qua’, amb el significat “precisament això i no una altra cosa”. Afegeix: “La locució valenciana ‘èquili qua’ deriva de la italiana ‘eccoli qua’. A Elx s’usa la variant formal ‘ècoli qua’, més acostada al seu origen italià. Aquestes exclamacions són àmpliament emprades pels valencians però, inexplicablement, no les recull cap diccionari.” Sinònims: en efecte, exactament, justa la fusta.
Gràcies Jordi pel comentari i per l’enllaç (aquest llibre sembla molt interessant).
M’he adonat que sí que es veritat que el meu avi es decantava més aviat cap a la “i” enlloc de la “o” (“èquili qua” en comptes del meu “eco li qua” , com m’ha fet pensar una d’aquelles lògiques subconscients absurdes).
Sempre m’ha agradat molt aquesta exclamació. De vegades em surt quan parlo, però fins avui mai l’havia emprat en llenguatge escrit.
“èquili qua”
Una de les meves expressions preferides. La faig servir tot sovint i mai m´havia parat a pensar que fós d´origen valencià. Es que jo sóc pallaresa.