Tramuntana forta. La sento xiular del llit estant. Sense moure’m de casa, en realitat puc saber sempre quin vent fa. Només cal escoltar les campanes. Si el seu dring és fresc, precís i cristal·lí fa tramuntana; si és opac, esquerdat, esfilagarsat, el vent és de garbí.
Davant d’aquest vent huracanat i irruent (que odio) se’m revolten les entranyes. Sempre preferiré a una naturalesa en deliri, agitada i violenta, una naturalesa estàtica i quieta. La bellesa de les tempestes em produeix una repugnància física. Però cada any és el mateix. A les portes de l’estiu es produeix el vendaval inútil i frenètic. Si coincideix amb la maduresa del gra d’aresta, els danys poden ésser irreparables. Anys enrera, el meu pare veié com una tramuntanada se li emportava la collita de blat sense poder-hi fer res. El vent s’enduia els grans com una trista, blanca polseguera.
A la tarda, veig passar pel carrer de Cavallers un enterrament dintre de la tramuntana. El vent fa dringar les corones i sembla com si les ungles d’un gat n’esgarrapessin la llauna. Fa posar pell de gallina. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d’un pop –com els vels de Salomé, per dir-ho més finament. Dalt del seu seient, el cotxer ha quedat com xafat i resumit –com un ninot que hagués rebut un enorme cop de maça sobre la gorra de xarol i hagués quedat comprimit. Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l’enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc. El capellà amb el roquet inflat, ple de vent, sembla com si s’hagués de posar a flotar en l’aire, d’un moment a l’altre. L’escolà, amb la creu alçada, té treballs per a caminar. Els del dol no poden donar a la seva cara cap compungiment: tenen prou feines a aguantar-se, amb totes dues mans, el barret. Les campanes toquen a mort i el vent s’emporta la gravetat: els tocs voleien, en doina, com parraquets. L’enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany i fabulós que camina contra una força sinistra.
Bon dia a tothom!
Aquesta descripció de l’enterrament sota els efectes de la tramuntana és un dels textos de Pla que més m’agrada. Encara recordo l’impacte emocional que em va produir la primera lectura que en vaig fer. Cada vegada que el torno a llegir m’agrada més. No em cansaria de recomanar-lo.
Em refereixo, és clar, a la construcció del text, no al contingut. La cadència de les frases, les comparacions que fa, l’exacta descripció gràfica dels personatges: sembla ben bé que els vegis caminar.
Llàstima que sigui un enterrament. Podria haver descrit el ball de la Festa Major, caram!
El asunto es grave. Pero como de costumbre, se perdona. Todo sea por el ejercicio literario bien hecho. A ver. En un entierro, ¿qué pintan los velos de Salomé, algo que es puro erotismo? Pues pintan la vena satírica del mestre. Digo que el asunto es grave porque la seriedad de un entierro pasa a ser mera cosificación (el cura y el monaguillo como monigotes) y animalización (el cortejo como animal extraño). Y todo por culpa del viento de tramontana, y del cabreo que le produce al mestre este viento.
P.D. Cuidado, amigo Antoni. En una fiesta mayor casi todos, a fin de cuentas, parecemos monigotes. El trabajo descriptivo estaría casi hecho.
D’acord amb l’Antonio Gálvez, a mi també m’ha sobtat una mica el tractament de l’enterrament. De seguida he pensat en els vels com una referència eròtica i m’ha xocat. Això no treu que el text sigui excel·lent.
Però jo no puc sintonitzar amb la sensibilitat tramuntanal de Pla.
És un cant a la vida! La mort i la tramuntana són “la naturalesa agitada i violenta”, “el deliri”, els xiscles que tot ho turmenten. Si la tramuntana -i la mort- arriba en plena maduresa, en el moment de collir la feina feta, ésun drama Però és clar, també formen part de la mateixa naturalesa!
D’aquí vé, potser, la dèria d’en Pla de salvar un món que s’acaba a través de l’escriptura, la seva obsessió de salvar aquella manera antiga d’entendre la vida que passà avall tant violentament per culpa de la guerra i la follia. L’Obra Completa de Pla va vèncer la tramuntana i la temença de no haver-ho pogut fer.
Estic del tot d’acord amb l’Antoni: aquesta bateria de comparacions és el cel per qui es llepi els dits amb l’humor de primera. Només acabar de llegir el que hi ha darrere d’un “com”, un ja frisa pel que vindrà rere el següent. Entre les potes del pop, el cotxer esclafat pel cop de maça, el capellà volador i la resta del panorama, pinteu una escena de dibuix animat divina. L’apart “…per dir-ho més finament…” és una sàtira gamberra de l’escriptor que si no posa una referència culta, rebenta. L’entrada d’avui és el màxim d’enfumer-se’n del mort i de qui el vetlla (modèstia apart, mai més ben dit).
Una curiositat: qui és el mort? és real? o és el resum de tots els enterraments passats per tornado? Tan és, és clar.
La tramuntana potser us deprimirà, però avui us ha inspirat un text d’una comicitat irresistible. Per mi no hi canvieu ni una coma, que això de riure em va molt bé per a la salut.
(I perdoneu la paraula “gamberra”, però “brètol” aquí no el sé veure de cap manera, em sap greu).
Feia dies que no escrivia, però avui no me n’he pogut estar. El text és dels millors de Pla, de tots els Pla. De totes les èpoques d’en Pla. Només vull destacar-ne dos aspectes (n’hi ha per donar i per vendre). Un és l’adjectiu “resumit”. El cotxer ha quedat xafat i resumit. Simplement, insuperable. L’altra cosa que vull destacar és l’hiperrealisme. L’escena és moooolt lluminosa. El vent es una força que no es veu (a diferència, per exemple, d’una tempesta). Els enterraments literaris solen ser foscos, plugencs, però aquest és ben lluminós: “rutilant”. Claror i una força brutal, la del vent, que és capaç de resumir, d’esquematitzar i condicionar. Que es reencarni, sisplau! (no el mort, en Pla!)
Mmmmmmmmmmmmmmm, qué gusto de comentarios. Hoy, tras el texto del mestre, continúa claramente el placer.
Buenas noches.
El 1966, en una carta a Josep Vergés, Josep Pla es referia a la publicació del Quadern gris i entre altres coses deia: “Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. [...] No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment”. (OC, 45, pàg. 445 – citat per Xavier Pla en Josep Pla. La diabòlica mania d’escriure).
Els comentaris d’avui confirmen que aquella tropa de lectors incondicionals o quasi incondicionals continua i potser creix. En Jesús, a part el que diu del cant a la vida, també subratlla “la dèria de salvar un món que s’acaba, l’obsessió de salvar aquella manera antiga d’entendre la vida que passà avall”.
Podem dir res més? Només que jo m’adhereixo també a l’encert de l’Antonio quan remarca aquell “resumit”, brevíssim, claríssim, que estalvia tot altre adjectiu.
Josep, les inclemències del temps. El temps porta vents i porta morts. Mata collites i amb misses dites resem per estar forts.
L’ús de l’adjectiu “resumit”, remarcat per l’Antonio, és d’els que et fan botar de la cadira, perquè veus que ja no cal dir res més. És com l’aire “devastat” de l’església aquella o el fet de sentir-se “plausible” davant el mirall. Són coses que t’ensenyen a pensar i a riure bé, que per a mi ve a ser el mateix.
Una pregunta sobre un fet que no acabo d’entendre: Perquè la gent riu tan poc quan llegeix al tren, al metro, al banc del parc? Entenc que hi ha qui no és rialler (jo mateix, no soc de riure fàcil) però tothom? Són raríssims els texts que m’han afectat profundament que no m’hagin fet riure com a mínim un cop. Recordo haver llegit el Montaigne a tres —tots ja prou granadets— mentre ens cargolàvem pel terra. Érem uns ximples? No seríem llumeneres però allò tampoc, confio.
De vegades sembla que hi ha certes obres que només t’hi pots acostar si guardes un silenci sepulcral, com si entressis en una catedral. Un dels motius que em generen més respecte per a en Pla és precisament que, parlant en plata, em peto de riure. No sempre, però sovint, quan penso que és el que ell pretén. És el meu aplaudiment espontani, visceral, la prova del cotó definitiva. Cometo algun pecat? A algú més li passa el mateix?
Sóc dels que penso —sovint em sento molt sol— que dir “va més enllà del riure” o “no només fa riure” d’algun text, per a remarcar-ne una qualitat especial és redundar. Per a mi, fer riure —riure “bé”, com jo ho entenc en el meu diccionari mental privat— per sí sol, implica donar el màxim que es pot demanar.
Sospito que en Cervantes hauria deixat d’escriure, tot frustrat, fracassat, si hagués vist la circumspecció en que molts es llegeixen el Quixot.
Amic Florenci,
la gent, -al metro, al bus, al parc,- deu riure (o plorar) per dintre, per sentit de ridícul. Té vergonya d’exterioritzar els seus sentiments, crec.
Deu ser allò que deia aquell rei castellà, ara no recordo quin, que va dir, quan va veure un seu súbdit que es petava de riure mentre llegia un llibre: “Aquest és boig o està llegint el Quixot.”
Bon dia!
Bon dia i doblement gràcies Antoni: per la companyia en el sentiment (això sona a auto-pèsam, ho sento) i a la teva capacitat d’emprar els teus coneixements per a fer que els altres se sentin bé. Una qualitat ben rara.
Ah! i jo als llocs públics, això sí, miro de no arribar molestar als altres. La veritat és que aquesta és una cosa que s’entén i que també agraeixo als companys de trajecte. És un tema que dona molt de sí, crec.
I ara, me’n haig d’anar pitant. Adéu!
El manuscrit original del Quadern gris, escrit a mà amb llapis i amb ploma, tal com explica Xavier Pla en el pròleg de la seva edició d’EL PRIMER QUADERN GRIS publicat per Destino el 2004 recull la primera redacció del text d’avui sobre la tramuntana. Amb lleugeres variacions, gairebé sense rectificacions ni supressions i amb afegits que milloren el text, diu així:
Tramuntana, forta. La sento xiular desde el llit. Devant d’aquest vent huracanat (que odio) se’m revolten les entranyes. Sempre preferiré a una naturalesa en deliri, agitada, una naturalesa estàtica. Però cada any és el mateix. A les portes de l’istiu es produieix la ventada delirant. Si coincideix amb el moment de la maduresa dels blats els danys poden esser irreparables.
A la tarda, passa per el carrer de Cavallers un enterrament dintre la tramontana. El vent fa dringar les corones, fa l’efecte que les ungles d’un gat esgarrapen la llauna. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d’un pop o com els vels de Salomé. El cotxer, a dalt del seu seient ha quedat xafat, aplanat i resumit com si hagués rebut un imponent cop de massa. Sobre la llum rutilant, esmolada, crua, blanca, de la tarda, el seguici, vestit de negre, te un aspecte irrisoriament grotesc. El capellà, amb el roquet ple de vent fa l’efecte que el vent se l’ha d’emportar. L’escolà, amb la creu alçada, apenes pot caminar. L’enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany.
Josep Pla quan va escriure això l’any 1919 tenia ja el domini absolut de l’escriptura. Com podeu comprovar ja hi surt el mot “resumit” que tant ha agradat a tots els tertulians (a mi també, no cal dir-ho). El text definitiu, publicat el 1966, és immillorable.
No m’he explicat bé: volia dir que el text de 1966, amb lleugeres variacions, gairebé sense rectificacions ni supressions i amb afegits, millora el text de 1919.
Ha quedat clar, home.
Quina aportació més interesant! El text original ja és una joia. Hi ha el “resumit”, sí, però no el “per dir-ho més finament” -apart d’altres petits canvis, és clar-, com si amb l’edat dir certes coses, si abans no les passava una mica per la ironia, li fes una mica de vergonya. La comparació, però, devia d’agradar-li perquè a la versió final, amb ironia o sense, hi és.
Gràcies Antoni.
.
Amic Josep,
Aquest post d’avui, aquesta escena tan viva (tot i el mort), fa venir esgarrifances (i no només de fred). Avui no hi haurà debats de si la música, de si les dones, de si Rusiñol de si Xènius. Avui -ja s’ha vist- tots els comentaris s’han fixat en la vostra escena. Això és un gran èxit, creieu-me!
Bona tarda Josep,
T’he llegit dos cops el teu text perquè necessitava la placidesa dels teus comentaris i de la dolçor de les teves paraules per tranquil.litzar el neguit que a moltes vegades ens acompanya a la majoria dels mortals alhora de prendre decisions importants.
Em reconforta el text d’avui perquè encara que parlis de la tristesa dels acomiadaments definitius ho fas de manera dolça i carinyosa; cosa que si jo hagués de parlar-ne no s’habria pas com fer-ho ni com encaixar-ho perquè no deixés de ser una cosa que a tots ens fa mal.
“… A Figueres les pedres, quan fa tramuntana, les pedres dels carrers rellisquen com una pell de serp tibant”.
“… el vent neteja d’un cop d’escombra els núvols del cel”.
Avui terres endins plou moltíssim i agraeixo que aquesta pluja faci net i ens perfumi amb les aromes de la terra mullada.
PS: Envejo als que viuen a la comarca de l’Empordà per tenir un poeta que us descriu tant bé i amb tant d’amor tota la seva comarca. La gent que viu vora la mar no saben el regal tant bonic que tenen per poder gaudir d’aquest paisatge -ha de ser espaterrant encara que bufi molt fort la tramuntana!
M’agradaria saber que vol dir “en doina” no ho havia sentit mai.Gràcies.
En doina: clic aquí.
Bona nit a tots,
Ahir volia deixar una intervenció per alguns dels meus companys en l’entrada del dia 11 de maig, i ho vaig enviar dues vegades i no es va grabar.
Mira la culpa de tot això la té el meu amic Florenci -suposo que a aquestes alçades ja ho puc dir així perquè ens contestem des de l’inici del bloc, no?- perquè va se ell qui va començar amb els virus de l’ordinador, donsc mira per on, ara m’ha tocat a mi. Els comentaris no se’m van gravar i l’ordinador em va dir que m’anés a dormir!
Florenci, Florenci, quin cuc cibernètic ens has deixat per aquí?
Deixa’m emprenyar-te una mica perquè el dia ha estat una mica revolucionat. A veure qui serà el següent.
Per en Pau,
Hola company, és la primera vegada que et comento alguna cosa i vull agrair-t’he que en fessis veure d’una altre manera la critica que jo li vaig fer amb el Sr. Pla.
Jo ni m’ho vaig plantejar poder-ho veure des de la teva prespectiva, cosa que m’ha encantat. Vigila que no ens deixis tant bé a les dones perquè en aquest bloc la gran majoria són del teu sexe. Gràcies per cuidant-se tant i per dir coses tant reboniques!
Per l’Antoni,
Mira amic meu -em permets, no! també ets un dels que en va començar a introduir a parlar amb vosaltres i des de l’inici.
M’agraden molt les teves intervencions, però ets tant elegant alhora de dir les coses que sempre et quedes curt en les teves intervencions, jo vull que les facis més llargues, no tinguis por que no vull pas descobrir a que et dediques!
Noi, ja se que la culpa torna a ser d’en Florenci que sempre ens explica moltes coses, però ara també jo també he pujat al carro d’usurpar l’espai dels altres, i crec que en tinc un gran mestre, eh Sr. Saleses Pla!.
Continues essent tant prudent alhora d’avançar les coses que a vegades crec que jo en tinc la culpa perquè potser alguna vegada ho vaig dir. Si ho vaig fer no era a tall de retret, jo ja et dono permís perquè expliquis tot allò que tinguis ganes de dir.
I no demanis perdó per les teves errades gramaticals i pels teus castellanismes. Jo sóc la primera que en deixo de molt gruixudes i si m’ho pensés dues vegades et juro que no podria deixar cap comentari i llavors em perderia totes les intervencions que ens enriqueixen a tots plegats.
Ja sé que aquest és un bloc literari d’alt standing però jo m’hi tiro de peus a la galleda sense saber nedar.
Tinc un profe que és filòleg de llengua catalana que és molt exigent i quan veu els meus escrits deu caure de cul de la cadira només de veure tantes faltes; però ell molt subtilment sap com redreçar la meva llengua per enriquir-la.
Per en Jordi Palou,
Gràcies per la teva intervenció tant ràpida. Sempre et preocupes d’aclarir tots els dubtes gramaticals, de situació … perquè poguem tenir un bon “book” Planià . Noi, sempre se’t gira molta feina.
Bé, ja he fet una bona repassada .
Bon cap de setmana contertulians.
Caram Anna, abans de passar a veure que hi ha avui de nou no me’n puc estar de confessar-te que m’has fet riure de valent amb el que dius que us he fet amb el meu “virus”. Dona, em sabria molt de greu d’haver-vos infestat amb aquest “mal fario”, sincerament.
Sobre la qüestió de les correccions, jo penso que és bo de mirar de ser el màxim correctes però, ai! qui no té un all té una ceba i a mi també se’m pot picar el crostó —de fet ja se m’ha picat, cosa que agraeixo— més d’un cop. El mateix Josep es lamentava una vegada que “mai aconseguiria de dominar l’endimoniada ortografia”, comentari dels que els mortals que la passem magra agraïm perquè ens alleuja. És clar, tampoc és excusa per a relaxar-se.
Què tinguis un bon dia!
Ai, Anna Ramos, què vols que et digui? ara m’has deixat aclaparat! Sóc lent de reflexos, jo, per aquestes coses. Sóc lacònic, què hi farem!
Jo vaig seguint amb molt de gust les vostres llarges parrafades.