Ha fet una nit deliciosa, la primera de l’estiu. Sortim a prendre cafè a Plaça Nova, sota els arbres raquítics. Sensació deliciosa del soroll de l’aigua de la font de la plaça, quan obren les aixetes i emplenen un càntir. La nit és dolça, sense vent, immòbil. Les estrelles parpellegen sobre els teulats. Penso en aquella música del Dant:
… sì dolcemente
che la dolcezza ancor dentro mi suona!
Llarga conversa amb Gallart, Coromina, Frigola. El tema de gairebé sempre: les dones. Els dos primers vénen a dir, en definitiva, que com les dones no hi ha res al món. Tant l’un com l’altre són enamoradissos de mena i es fonen davant de la roba interior de les dones. Les passions de l’amor van lligades, potser, amb una certa petulància temperamental.
Frigola els deixa dir, indiferent i glaçat. Afirma contemplar l’espectacle d’aquest món amb una completa tranquil·litat i una absoluta atonia. Es presenta com un fatalista acabat. Els pròdigs –diu– no tenen pas la llibertat de deixar de gastar diners; els avariciosos no tenen pas la de gastar-ne. Amb les dones, amb la generositat de les dones per l’amor, s’esdevé aproximadament igual. N’hi ha un tant per cent precís, estadístic, cada any, de generoses; les altres són inassolibles, intocables. Respecte d’aquestes, totes les aparences enganyen.
Coromina pregunta a Frigola si considera possible l’augment, en una forma o altra, del contingent estadístic de dones generoses i amables.
–Potser –diu Frigola– un règim d’alimentació adequat, aplicat sistemàticament, si fos possible sobretot d’acompanyar-lo d’un règim psicològic amable, podria augmentar una mica la quota de què parlem…
–Què enteneu per un règim psicològic amable?
–Vull dir –diu Frigola– alliberar la dona de preocupacions materials. La pobresa és incompatible amb una forma qualsevol de sensualitat. L’alliberació de les preocupacions a què faig referència pot arribar a vegetalitzar un ésser humà. La diferència més visible entre Adam i Eva d’abans d’haver menjat la poma i Adam i Eva posterior a la poma és potser aquesta: abans, aquesta família no tingué preocupacions i així la parella pogué portar una vida fàcil, còmoda, generosa i regalada; després, les preocupacions esdevingueren obsessives, i tot, notòriament, s’escurçà… És en aquest sentit, em sembla, que el pecat original té, des del punt de vista humà, la màxima profunditat.
Quan la tertúlia del vespre es dissol, el poble sembla trist, abandonat, inexplicable. D’una manera positiva i certa, no fatiga res; tampoc res no atordeix totalment; d’una manera intrínseca, res no fa mal. Però hi ha una cosa estranya, misteriosa, indefinible, que us decanta sempre a pensar que tot és igual. Els dies –o les nits– en què aquest decantament es manifesta (i això a la nit implica la seguretat de l’insomni) les hores són amargues. Toquen les dues i penso, nerviós, que encara em falten dues o tres hores per a tenir son. Tracto de posar una lletra nova a una cançó de bressol adequada a persones de vint-i-un anys.
Aprofito que l’amic Antoni està distret —o ha tingut pietat de tots nosaltres— per avançar-m’hi amb uns deures sorpresa que he fet sobre la frase de Dante esmentada avui. Cliqueu aquí i ja hem direu el què, si voleu: http://community.livejournal.com/catalan_writing/6329.html?mode=reply
Les cites italianes que deixeu anar, amic Josep, són un filó inesgotable.
Sobre aquests senyors que parlen de senyores, haig de reconèixer que jo estic arrenglerat més aviat en la facció dels enamoradissos eixelebrats. Tot i això, les opinions d’en Frigola —amb aquestes anàlisis percentuals, aquest sortir-se per la tangent— sempre m’agafen per sorpresa. Hi estigui o no d’acord, aquest home, com a mínim, em fa ballar el cap una estona, em distreu.
Bon dia a tothom.
Ospa, Florenci, moltes felicitats! Sí, noi, estava distret i adormit i m’he despertat de cop quan he llegit le teva intervenció. Per cert, bon dia a tothom. Aquesta teva entradeta és exhaustiva, però jo que sóc un perepunyetes hi afegiria un detall: hi ha una traducció de la Divina Comèdia (en prosa) de Joan Francesc Mira, que no he llegit, però que diuen que està molt bé.
He disfrutat de valent, ara m’ho tornaré a llegir amb més calma perquè hi ha substància per estona.
De tota manera, un detall: jo tenia entès, hi potser m’equivoco, que la traducció de Febrer era la primera a qualsevol altra llengua, abans que la castellana. No sé, potser vaig equivocat. En el pròleg de l’edició de la “Commedia” de l’editorial Barcino, fet per A.M. Gallina diu això:
“El 1r. d’agost de 1429, segons acredita l’explicit del manuscrit, acaba a Barcelona la traducció de la Divina Commedia.
Saps, Florenci, quina és la data de la traducció castellana?
Per part meva, el text d’avui de Pla, com sempre, a nivell molt alt quan es posa a filosofar. Les converses de cafè amb els seus amics habituals són una meravella.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Sobre la generosidad sexual de las mujeres, o sea, sobre la disponibilidad de que las mujeres [...]
Sí Antoni, jo també tenia entés que la primera versió era la d’en Febrer. Però, si em de fer cas al pròleg tan exhaustiu de la versió editada per l’editorial Barcino (d’una exquisidesa enlluernadora) el senyor de Villena se li va avançar un any, per tant seria el 1428.
Sempre és bo investigar una mica més però penso que cal ser justos amb els fets històrics, si els papers ho reiteren, i esmenar un error tan estés. De tota manera, el que és segur, és que ambdues es feren molt abans que moltes altres, com per exemple l’anglesa: per a aquesta calgué esperar fins gairebé tres segles després. La meva dona -angloparlant nativa- va fer broma quan vaig descobrir aquesta dada, tot dient-me que els anglesos de la època no estaven en la mateixa ona espiritual que el personal del meditarrani.
Tot plegat serà tan fàcil com consultar el manuscrit original que segur que està a Internet, i mirar la data de la primera pàgina.
Aquest és el sistema que vaig emprar per a trobar els manuscrits del senyor Febrer. La cosa es va embolicar quan vaig voler trobar les pàgines exactes a on hi havia el text, però va valer la pena.
Ara, però, que treballi si vol, que jo ja he fet prou he he he
Au Antoni -i companyia- què tingueu un bon dia!
Si, noi, ara ho acabo de trobar i tens tota la raó. La castellana se’ns va avançar d’un any. És del 1428 tal com dius. No passa res.
Jo anava equivocat.
Moltes gràcies altra vegada, Florenci!
Les dones, el clima, els versos del Dant. Tot passa i tot torna. Noranta anys no són res.
Jo també anava equivocat abans de llegir el pròleg de la versió d’en Febrer, Antoni.
Ah! I perdoneu el desgavell de segona entrada; l’he escrit mentre anava de bòlit i hi ha frases que amb prou feines s’entenen. .
Ara sí, em disolc del tot, que diria aquell.
Adéu siau!
(El diccionari diu “dissolc” amb dues “s”. Es veu que m’he passat tota la vida pronunciant malament la parauleta. I a més, com podeu veure, em dissolc lentament blub, blub, blub… Ara sí…)
Quina quantitat d’informació! A tots nivells: jo també “disolia” fins ara. Gràcies a tothom
Cada vegada que llegeixo algun paràgraf que fa referència a les dones me’n adono de la distància que hi havia en l’època entre sexes: la dona, quina gran desconeguda!
És curiós el paral·lelisme entre això de la roba interior de les dones i allò de mirar-se les puntes de les sabates (18 de març.) No ve a ser la mateixa cosa, un cert menyspreu de la closca, de les formes externes i la fatxenderia?
Gràcies a l’amic Jordi Palou, ha estat possible d’ampliar una mica més la informació respecte a la cita de Dante. Per sort m’ha donat temps d’incluir-la aquí http://community.livejournal.com/catalan_writing/6546.html?mode=reply abans de que a l’entrada del dia 19 se li passi l’arrós. Personalment, trobo fascinants les diferents interpretacions que es poden arribar a fer d’un mateix text.
Del que dius Maria Rosa sobre el desconeixement i els prejudicis que hi ha hagut -i encara hi ha- al voltant de la dona, cal lamentar la molta raó que tens, sí.