Després de la seva llarga reclusió hivernal, la tortuga del jardí ha donat senyals de vida. És possible que faci ja alguns dies que circuli; no me n’havia, encara, adonat. Veig com camina, la closca llistada de groc, per l’ombra que fan els testos d’hortènsies. Treu un cap de rèptil bonari, una cua ridícula, fa anar les potes amb una lentitud xamploia i grotesca.
Ignoro quin incentiu parasitari porta la tortuga a viure en la proximitat de l’home. El gos és un comensal de l’home en totes les latituds i en tots els climes. La rata és un paràsit de l’espècie humana. El gat és un paràsit de les rates. L’home es rodeja d’animals domèstics per devorar-los a taula, amb la forquilla i el ganivet, en la tranquil·litat i la pau de la vida familiar. ¿Què troba la tortuga en les proximitats dels homes i de les dones per a aclimatar-s’hi tan perfectament?
Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem gens de cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.
Des que la tortuga viu al jardí hem tingut diferents gossos. Les relacions de la tortuga amb els gossos successius sempre foren dolentes. La tortuga té l’endimoniat costum, que potser no és més que un reflex condicionat, d’orinar-se en el jaç del gos. Davant d’aquesta deplorable realitat, el gos s’enfurisma. Quan el gos veu la tortuga se li acosta i amb la pota la inverteix, la gira com aquell qui gira un plat soper. La tortuga queda amb la panxa al sol. Amb les potes, la cua i el cap fa tota mena de moviments per redreçar-se. Inútil. No pot redreçar-se. Quedaria amb el ventre enlaire tota la vida si algú de nosaltres no la tornava a posar de panxa a terra. Si el gos veu aquesta operació, lladra desaforadament en senyal de protesta. Així, doncs, si la supervivència de les tortugues es deixés al criteri dels gossos, ja se n’hauria, probablement, perdut la mena. Una tortuga invertida, posada al revés, es moriria, a la llarga. No es podria ni redreçar per ella mateixa ni crec que cap animal l’ajudés a fer-ho. Però l’home i la dona, els joves i les senyoretes, i fins i tot les criatures, no podem sofrir de veure tortugues invertides i les redrecem. No sé pas si ho fem per sentimentalisme; ho fem, potser, perquè trobem més horrible una tortuga de panxa al sol –amb la visió del ventre blanquinós, de color de fang– que una tortuga tocant de peus a terra. Així resulta, doncs, que els gossos –en tot cas– són l’esperit maligne de les tortugues i els homes i les dones, la seva providència benigna i adorable.
A la perruqueria llegeixo els papers que publica a «L’Esquella» Santiago Rusiñol. En general, Rusiñol és inintel·ligible. Escriu el que sol anomenar-se el català que ara es parla. Les llibertats que es pren amb la ploma a la mà donen als seus escrits un aspecte de monòleg descosit, desmanegat, d’elucubració inconscient. ¿Té alguna cosa a veure la literatura amb la inconsciència?
Ara bé: succeeix, però, que de vegades és possible, en un o altre topant de l’escrit, entendre l’escriptura, i llavors, si el paper no és insignificant, pot arribar a ésser absolutament graciós. La manera d’escriure de Rusiñol no té res a veure, per exemple, amb el que, per a un francès, és una cosa escrita. 
És una literatura merament parlada, amb tota la brossa del llenguatge corrent més corromput, amb el desordre del monòleg a raig, literatura que, essent, malgrat tot, en certs moments graciosa, demostra que parlant Rusiñol ha de tenir un interès literalment fascinador.
Les formes més espontànies del seu humor són sempre una mica maquinals i, per aquesta raó, monòtones. És una literatura que, per a llegir-la seguit, es ressent de la falta de sorpresa. Fa infinitament més efecte servida a petites, intermitents dosis. Sempre, però, s’hi troben sortides d’efecte segur.
¿Quins humoristes llegí, de jove, Rusiñol, a París? És el que caldria dilucidar. No cal pas perdre el temps, em sembla, tractant de fixar la influència que pogueren tenir, sobre d’ell, els grans mestres. Els qui es deixen influir pels grans mestres demostren tenir una personalitat insignificant. Les influències de papers més petits, de radi molt més curt, poden ésser, sobre una personalitat adequada, sumades i ben digerides, molt més bones, utilíssimes.
Per què escric aquests judicis literaris? ¿Amb quin dret escric judicis literaris jo que no sé un borrall de res? Em pregunto: ¿per què duren algunes coses, i altres que ens semblen considerablement millors s’esfumen i es perden? Pur misteri.
No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda. Escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma, que no resistiria ni una tallada de cabells, té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve. Posar sobre el paper una idea clara o una figura en relleu, dibuixar una melodia, crear una forma, poden assegurar el nom i la felicitat d’una família –sempre que la família sigui susceptible d’aquesta classe de felicitats, s’entén.
Aquesta història de la tortuga i el gos m’ha recordat la lectura del llibre “La meva família i altres animals” de Gerald Durrell, en què les tortugues hi juguen un paper important. És divertidíssim! Si no l’heu llegit, feu-ho i ja m’ho direu. És extraordinari. Gerald Durell és el germà de Lawrence Durrell, el del Quartet d’Alexandria. En Gerald té altres llibres sobre animals, com “Ocells, bèsties i parents”, “Filets de palaia”, etc.
Sobre Rusiñol, què hi farem? Seguim igual, com sempre, anar parlant malament dels companys de professió. Encara que avui sembla que Pla tingui un moment de mala consciència: “amb quin dret escric judicis literaris…”
Una altra envestida contra Rusiñol? Ja n’hi ha hagut de referides a l’Ors, a la Víctor Català, a Verdaguer, però amb en Rusiñol es repeteix.
L’interès per Rusiñol és una cosa permanent en Pla, com veiem a l’entrevista que li va fer en Soler Serrano. El periodista li proposa noms d’escriptors i, si la memòria no em falla, davant del nom de Rusiñol, Pla només pronuncia un adjectiu: “Gracioso”. Això vol dir que el condemna? A part la reflexió sobre el fonament de la crítica (l’Antoni també ho subratlla: “¿Amb quin dret escric judicis literaris jo que no sé un borrall de res?”), almenys avui en diu: “No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda.”. I, al capdavall, Pla va dedicar una biografia a Rusiñol
Antoni, jo vaig llegir el llibre de Gerald Durrell de “La Meva Família i Altres Animals”. Va ser un estiu. Encara em recordo dels farts de riure que em vaig fer estirada a la sorra de la platja. No sé que pensaria la resta de la gent, però jo m’ho vaig passar d’allò més bé. El teu comentari m’ha fet recordar aquells bons moments d’intimitat entre els llibres, el sol i la platja. Ja queda poc per tornar-los a repetir! I començaré amb algun llibre dels altres que té en Gerald.
Una història molt curiosa…
La tortuga que descriu en Josep Pla és sens dubte la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), una espècie autòctona que amb molta freqüència es podia trobar als jardins de molta gent (se l’acostumava a anomenar tortuga de jardí).
Amb el permís del editors us volia comentar tres detalls que m’han fet força gràcia:
- La tortuga pot viure a les proximitats de les persones per un motiu molt bàsic: l’alimentació. En la majoria de cases de poble hi havia hagut sempre un hort, i és aquí on la tortuga es podia alimentar de diferents vegetals (cols, enciams, …).
– Comenta que la tortuga tenia “una cua ridícula”. Aquest fet indica que molt probablement es tractés d’una femella, ja que els mascles tenen la cua força més llarga.
- Quan una tortuga queda de panxa cap a dalt és capaç de redreçar-se sola. Amb uns moviments de potes i de coll aconsegueix girar-se sense problemes. El que sí és cert es que si es quedés del revés massa temps moriria per asfíxia, ja que els pulmons són a la part superior del seu cos (dins de la closca), i al quedar-se al revés queden a la part inferior, i la resta d’òrgans li oprimeixen els pulmons.
Per cert, és curiós que justament el 23 de maig celebrem el Dia Mundial de les Tortugues: http://www.infotortuga.com/dia_mundial_tortugas.htm
També volia comentar que he llegit algun llibre de’n Durrell, i la veritat és que són molt divertits.
Enric Pàmies – http://www.infotortuga.com
Tortuga i Rusiñol, ai Senyor, quin programa…
Bé, avui passo d’en Rusiñol, us el deixo tot per vós. Només vull dir que tot escriptor que tenim massa après ens pot acabar resultant maquinal i previsible.
Tema tortuga: no podria ser que els humans invertíssim les tortugues per simple i pura compassió? M’agrada que llenceu dues alternatives —sentimentalisme o fàstic— obertes, sense resposta ni moral. S’agraeix. De tota manera, trobo que hi manca la pregunta que a mi em val. Jo no sóc un gran amant dels animals, precisament. Ho sento. No els vull cap mal, però prefereixo els humans: me’n refio més. Però tampoc puc sofrir el seu patiment, i veure una tortuga cap per avall em trenca el cor.
De vegades penso que el vostre negativisme va massa lluny. Trobo sa i generós que furgueu dins la nostra part més fosca, sí, però les alternatives que avui oferiu no ens deixen massa espai: si és per sentimentalisme, som uns bledes… no, definitivament ha de ser la segona… sí, som uns egoistes, només ens mou la repugnància.
Crec que en part sí i fins i tot la compassió té el seu component egoista, de recerca de redempció. Però no som tan idealment horribles. Crec que això és un mite, atractiu per fer-se el dur, però mite al capdavall. Teniu el do de fer un text d’aparença lleugera i acabar-lo de manera que, depén el dia que hom tingui, et venen ganes de tallar-te les venes. Home, feu un tomet i relaxeu-vos.
Ah! perdoneu l’abús d’avui, però és que tot just el fragment de les tortugues està traduït (com bonament s’ha pogut) a l’anglès a aquesta adreça: http://community.livejournal.com/catalan_writing/6744.html.
Perquè aquest tros, amb tots els que podria haver escollit? Un misteri. Traduïu vosaltres, si voleu.
Bon dia a tothom.
Perdó. L’adreça és:
http://community.livejournal.com/catalan_writing/6744.html
L’enllaç estava mal fet.
A mi, Pla, la veritat, m’interessen poc les tortugues…amb tot, la seva lentitud, la catxassa, i els anys que viuen -potser per aquest prendre’s les coses amb calma- em semblen un bon exemple a seguir. Però costa la lentitud en aquest segle que ens ha tocat viure! Sobre Russiñol, a mi m’agrada molt un text breu seu que es diu “La casa del silenci” (o similar), el coneixeu?
Bon dia (plujós),
Després de tanta referència a Santiago Rusiñol (he llegit l’Auca del senyor Esteve i, m’agraden les seves pintures!) m’he quedat amb les ganes de saber-ne més… He vist que hi ha una biografia editada SANTIAGO RUSIÑOL, EL CAMINANT DE LA TERRA de Vinyet Panyella, Edicions 62. També he trobat alguna informació més http://www.uoc.es/lletra/noms/srusinol/index.html
Molts gràcies, Enric: l’explicació sobre la tortuga ha estat molt aclaridora amb tots els detalls que expliques.
Nosaltres teniem una tortuga a l’hort,estavem molt pendents d’ella.Un dia el pare va cremar follaraca,la tortuga estava amagada a sota i va cremar-se.Vam tenir un bon disgust. Vaig intentar comprar-ne una i van dir-me que estaven protegides. Me quedat amb les ganes de tornar a veure aquests animaló pel meu jardi.
Motes gràcies, Ramon Torrents per l´enllaç de l´entrevista, la acabo de veure i me ha agradat molt.
El mestre J. Pla era tot un personatge.
Jo també vaig pensar en My Family and Other Animals, de G. Durrell, en llegir sobre la tortuga, amb tots els petits detalls. A mi també em va aportar quantitats de llum, aquesta lectura, i més tenint en compte que la vaig fer a Belfast, en una primavera plujosíssima i freda, molt freda. Durrell a Corfú, Pla a Palafrugell, les tortugues i la bona literatura: la causa no és perduda! :)