Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de pernod. Davant de la família em faig passar per malalt. La meva mare –que ho comprèn tot– fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro, amb vaporades intermitents com si em sortís fum de la pell de la cara i del cos. Em llevo a quarts de set de la tarda. Sensació d’ésser com de cartó. Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal… però tinc tanta set! A més, m’acosto a l’alcohol amb una mena d’il·lusió que m’abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i d’atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l’esperit us haguessin crescut desmesuradament! L’esperit se’m fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.
Per un duro (vint miserables rals) es poden tenir quatre pernods autèntics (Pernods Fils) gelats, deliciosos, exquisits, i estar dominat per un remolí dionisíac set o vuit hores. En la conversa, aquest estat us dóna una facilitat de rèplica i d’observació aguda i brillant. L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A mesura que la vanitat es va saturant, sentiu que la set augmenta. Entreu en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set… Aquesta alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és a dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible.
He conegut molts embriacs empordanesos: gairebé tots ells estan desproveïts de resistència davant del remolí oratori de la pròpia vanitat. No en conec cap que tendeixi al mutisme i a la gravetat. Són xerraires recalcitrants: beuen per xerrar i xerren per beure.
A Palafrugell, l’alcohol em fa canviar de vida. A Barcelona, em llevo de matí, per anar a la Universitat i seguir el curs acadèmic. Arribar ací i llevar-me a les dotze en punt és indefectible. La taquicàrdia alcohòlica, l’excitació del cos, em produeix insomni. En la impossibilitat de dormir a la nit, haig de dormir al matí: no hi ha altra sortida. En aquests últims mesos això ha sovintejat tant que ha produït com una incisió profunda en la meva vida. De vegades sento… no sé com dir-ho…
De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és més petita la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m’hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la, per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer –res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligibles. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l’altra gent.
(En rellegir aquest darrer paràgraf veig que és un producte més de l’astúcia dialèctica que de l’objectivitat i de la raó. El que hi ha escrit és contrari a la realitat objectiva. Ah, la intel·ligència humana! La nostra intel·ligència, ben mirat, conspira sempre a favor del que ens agrada i ens domina. És una maquineta més o menys complicada que forneix arguments, tota mena d’arguments a favor de les nostres més insignificants ximpleries. Jo voldria saber si aquesta forma de l’enteniment serveix per a alguna cosa més.)
El primer.
La vanitat realment fa venir molta set.
jo desprès de llegir-te avui Josep prefereixo no dir-hi res, conec de massa a prop el que descrius.
Em quedo amb aquest paràgraf,
“El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal…”
i amb el final….la intel-ligència, poderosa maquineta !
Las pasiones, las pasiones. Ningún ser humano se libra de las pasiones. Ni siquiera el mestre, que cayó en ellas como todo hijo de vecino.
¡A su salud, mestre! ¡A su salud este chupito de buena mañana, del mañana!
¡Y por las personas del mañana! ¡Todas de tan buen provecho!
Sense que serveixi de precedent, poso un enllaç a un breu vídeo que mostra com l’esperit que es “…fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària…” és això, una il·lusió, i que si “…noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls…” és això altre: que ho “noteu”. La realitat, o la percepció dels altres, però, és una miiiica diferent.
Us recomano una ullada a la pel·liculeta, si us plau:
http://es.youtube.com/watch?v=Dt1FGumUir8&feature=related
I bé, el pare Florenci ja ha fet el sermó. Ara me’n vaig corrents a beure’m tot el vi de la sagristia, que tinc molta set.
Adéu!
La intel·ligència sovint conspira a favor d’allò que ens agrada, i a més a més sabem que ens està ben engalipant. Tot i que sempre costa trobar les escletxes de l’argumentació. Si en som de complicats!
M’imagino l’àngel i el dimoniet, un a cada espatlla del Senyor Pla, argumentant amb aquesta vehemència que els dóna l’alcohol, excitats els reflexos mentals del cinisme.
Molt bé, Florenci, crec que el vídeo és alliçonador.
És terrible, però, la sinceritat de Pla en explicar-nos la seva relació amb l’alcohol.
Bona nit Josep,
Ostres no sé com t’ho fas per fer una descripció tan llarga i precisa de la teva festa alcohòlica. Jo puc compartir amb tú que la meva primera borratxera va ser de molt joveneta i t’asseguro que va ser amb un cava súper, súper dolent “Dubois”, va ser el dia del meu sant i a més després de representar una obra de teatre i sense haver menjat res. Per tant l’eufòrica del moment va ser boníssima però l’endemà encara el tinc guardadet en el meu cap. Va ser l’única vegada i mai més; i per això mai he pogut tornar assaborir ni tant sols un bon cava. Prefereixo un bon vi.
PS:Gràcies Florenci , veig que em trobaves a faltar, mira jo d’escolanet no n’he pogut fer, ara entenc perquè n’hi havia tants, doncs només anàveu per beure les escorrialles del vi de la sagristia.
A mi només em van permetre beure aquell vi de missa tant bó quan vaig fer la comunió, i creu-me que ja hi vaig tornar per veure si me’n donaven més; però renoi em van estafar i per això crec que ja no hi he tornat més!
“L’ésser humà sembra un pensament
i recull una acció.
Sembra una acció i recull un hàbit.
Sembra un hàbit i recull un caràcter.
Sembra un caràcter i recull un destí.”
Sivananda