El temporalet continua, petit. Cauen ràfegues intermitents de pluja. A la tarda, el temps s’aclareix i el soroll greu de la mar tendeix a esvanir-se. Entre les boires errants apareixen les taques –blau tendre fresc– del cel.
.
És absolutament torbadora –només cal fixar-s’hi– la semblança que algunes cares de dona tenen amb les cares dels homes. Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible –un cabell.
.
Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.
.
En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: xamosa, joliua, aimia… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat –potser.
“Xamosa” i “aimia” encara, però joliua em sembla una paraula joliua (grata de veure o de sentir per la seva boniquesa, segons el DCVB). I és que, al preguntar-li a un company de facultat brillant quina era la paraula més poètica que havia llegit mai, em va dir “joliu” per haver-la llegit en Carner.
“…les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra.”
Per primera vegada en el quadern un elogi a un escriptor català, després de les crítiques a Verdaguer, Carner, V. Català, Xènius i Rusiñol.
L’última anotació del “Primer quadern gris” diu:
“He llegit, a la nit -frenèticament- “Marines i boscatges” (deixat per Linares) de Joaquim Ruyra. Lectura fascinadora. No hi ha cap idea. Ni rastre d’idea. La poesia -la flotació- és minça, petitíssima. Però hi ha una cosa enlluernadora en aquest llibre = l’adequació de l’adjectiu al substantiu és perfecte. Sospito que jo iré dient tota la vida que Ruyra no m’interessa -i això serà veritat- però sospito amb més exactitut encara, que Ruyra serà el rau-rau de la meva conciencia literària tota la vida.”
Encara ric amb el mugir, el trigo i, sobretot, el pájaro, una paraula, per a mi, difícil (encara que jilguero em fa patir més). Però, per ser equànime, prefereixo “ojalá” a “tant de bo” i “gamberro” a “brètol” -i això que la primera té aquella gutural jota- però m’evoquen unes emocions que el clínic “tant de bo” —ai!— no. Com diu la meva senyora: amb totes les llengües es pot dir qualsevol cosa, però sempre hi ha aquella àrea en la qual una excel·leix sobre les altres en eficiència.
Sobre les catalanes de “jocs florals”, la veritat és que n’hi ha d’altres que encara m’irriten més, encara que ara no em venen al cap.
Opinar sobre pájaros, mugires, xamoses o joliues (ojalás i gamberros) és molt subjectiu: som al territori dels gustos, manies, prejudiciets i petites intoleràncies privades. Però, que caram! amb una mica de sentit de l’ humor va molt bé per a esbravar-se inofensivament: és divertit i descarrega tensions. A qui es prengui aquestes rondinamentes com si fossin un cànon a seguir, li cal sortir a prendre una mica l’aire, o una til·la.
P.D- Amb tot, sóc un defensor de “pajaru” en català, referit a un individu. Ai les contradiccions…
I la lleu diferència entre les cares dels homes i de les dones?
Pla, a vegades, va per uns camins quasi “psicodèlics”, que es deia als anys seixanta’s…
Ell mateix se’n “fotia” – en determinades ocasions – d’alguns pensaments que l’hi passaven pel magí…
Aquesta és una d’aquelles entrades on cada paràgraf és un món. Com a lectora, no deixa de sobtar-me aquest estil de Pla. En un altre escriptor o llegint qualsevol persona ho trobaria fins i tot digne de penalització (fixeu-vos en la manca de marcadors textuals o connectors a l’hora d’iniciar un paràgraf); en Pla, en canvi, amb aquesta ploma d’or, fa que les diferències convergeixin sota la forma d’entrada de diari. No sé què en penseu.
Penso en allò que deia Pla, no sé on, que un espanyol de dretes és el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres. “Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible –un cabell.”: entre els contraris, sembla que digui, sovint no hi ha massa diferència. Entre un comunista i un feixista, fins i tot entre un intel.lectual i un home d’acció, entre un somniador i algú amb sentit pràctic. És una hipérbole, però funciona.